Bruixes al Pirineu

La cacera de bruixes va ser una realitat entre els segles XV I XVII, sobretot al Pirineu, però també a la plana. Nombrosa documentació en parla i desmunta mites i llegendes. Bona part ha estat compilada per l’historiador de Tremp Pau Castell. Això sí, la tradició oral manté històries que, com diu la dita, “se non è vero, è ben trovato”. El Pallars en té memòria. “Els aquelarres com a tals no van existir mai més enllà de la

ment dels perseguidors

, que sí que s’imaginaven que hi havia aplecs diabòlics en què les persones acusades, gairebé sempre dones, es trobaven amb el dimoni.” Són paraules de l’historiador Pau Castell. Un d’aquests és sens dubte el Pla de Nèqua o Nègua al Pallars Sobirà, entre Alins, Esterri de Cardós i Vall de Cardós. De fet, aquest indret ha donat peu a contes com

Les bruixes del Pla de Negua

de Pep Coll. Estrictament parlant podem trobar espais amb una mitologia similar arreu sobretot en indrets de muntanya, com el Pla de Beret. “No he trobat cap documentació històrica que en parli”, explica Castell. Hi ha llocs identificats a través de judicis com per exemple Serraspina, també al Pallars, a la frontera de la vall Fosca, “però cal tenir en compte que totes les confessions eren tretes sota tortura i molt estereotipades amb preguntes tipus «Tu has anat de nit a jurar fidelitat al dimoni?» Si la persona acusada responia que no, les tortures augmentaven de to fins a obtenir una resposta afirmativa.

Les Valls d’Àneu poden presumir de paisatge idíl·lic, tant capaç de fer desconnectar el més estressat dels visitants com d’acollir (si ni l’ACA ni les autoritats competents ho desestimen) un gran festival de música amb les primeres figures internacionals del moment. La gastronomia, des de la girella fins als formatges, té la facultat de satisfer paladars exigents, àvids d’un bon àpat després d’una caminada intensa per descobrir flora i fauna. Ara bé, aquesta cara gairebé bucòlica no està exempta d’una altra en què misteri, folklore i màgia es donarien la mà si féssim cas de creences i llegendes –molts cops convertides en literatura–, encara que, com acostuma a passar, la història i l’etnologia també hi tenen a dir, i no sempre en el mateix sentit, sinó que posen negre sobre blanc allò que pors i rumors converteixen en mites i faules. Sigui com sigui, una bona dosi de tots els ingredients, junts però no barrejats, converteix l’entorn en un espai perfecte per deixar volar, amb escombra o sense, la imaginació. I la reflexió.

I és que aquestes terres en concret –i el Pallars i el Pirineu en general– formen part del que es podria considerar el bressol europeu de la caça de bruixes. Sense anar més lluny, entre la documentació històrica existent es troba un fragment del

Llibre d’Ordinacions de la Vall d’Àneu

, el text jurídic català més antic que fa referència al “delicte de bruixeria”, compilat el 1424. Es va escriure al castell de València d’Àneu i “podríem dir que és la primera llei europea contra la cacera de bruixes”. Aquesta afirmació correspon a un dels principals estudiosos d’aquesta pràctica durant els segles XV, XVI i XVII a Catalunya, el doctor en Història Contemporània Pau Castell, que per elaborar la seva tesi es va passar gairebé una dècada visitant arxius i més arxius locals. A més, des de fa gairebé dos anys, el material obtingut ha estat també el germen de l’exposició itinerant

Se’n parlave i n’hi havie

, que ha anat visitant els diferents museus de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran. Un recorregut que es clourà el darrer trimestre de l’any al Museu de Lleida.

Actualment el castell de València d’Àneu està en ruïnes però des del seu emplaçament es pot gaudir d’una fantàstica vista d’Esterri i la Vall d’Àneu. No és però l’únic indret que ens remet a la caça de bruixes. “De fet, a tota la zona del Pallars, Alt Urgell, Ribagorça i Andorra en trobem moltíssims exemples”, explica Castell. “La gent associava aquestes zones amb especial abundància de bruixes o bruixots, o el que els inquisidors anomenaven la plaga de bruixes, ara bé, hem de tenir en compte que aquí al Pirineu, les acusacions no estaven relacionades amb la Inquisició, sinó que era cosa dels veïns.” Així, Sort era la capital del marquesat de Pallars, fet que va propiciar que s’hi celebressin molts judicis. Aquí empresonaven les acusades (el 90% eren dones), se les jutjava, se les torturava i finalment se les condemnava a mort. Hi arribaven procedents de diverses zones del Pallars, on es treien confessions sota turment.

Castell també ha trobat diverses caceres documentades a la vall Fosca, amb la Coma de Mont-ros com a epicentre. Aquest domini senyorial que agrupa Mont-ros, Paüls i Pobellà era conegut com “la terra dels bruixots” ja al segle XVI, “segurament per l’abundància de casos, i en concret, contra homes”, reflexiona Castell. De fet, en aquesta zona és on s’hi poden trobar alguns dels casos que s’han fet més coneguts. En pobles com Paüls, perviu la memòria de dos cases amb fama de bruixeria, com són Casa Violan i Casa Colom que, de fet, a principis del segle XX encara tenien fama de bruixeria. Com acostuma a passar aquesta “fama” ve de lluny i per via materna. A la documentació de l’època de la cacera recollida per Castell surten esmentades una dona de Casa Colom i una altra de Casa Violan, com a còmplices o sospitoses de bruixeria, fins i tot delatades per alguna altra acusada. Un fet que demostra que “l’estigma s’ha anat transmetent generació rere generació, tot i que ara ja desapareix”. Un dels casos més emblemàtics però, és el de Margarida Rugall, de Mont-ros. Tant és així que fins i tot David Marín l’esmenta a la novel·la

Purgatori

, premi Crims de Tinta 2019. La Vella Rugalla va ser jutjada a la Coma de Mont-ros el 1548, juntament amb una altra dona i tres homes més, des d’on va ser conduïda a Sort i condemnada a mort. Aquesta família ha sobreviscut i la fama ha continuat fins a principis del segle XX. “La gent gran, nascuda a principis del segle XX, encara recordava la Vella Rugalla, una dona que era gran als anys 20 o 30 i que tenia fama de bruixa. És una demostració de la transmissió de l’estigma”, reflexiona Castell. La varvassoria de Torralla és un altre dels indrets on hi ha documentades força caceres, també d’homes i dones. De fet, només es conserva una petita part de la documentació que es va generar durant aquells anys, “tot i que molta més no es va ni arribar a posar per escrit, ja sigui perquè parlem de justícia local, senyorial, de petites valls... i que a més, en molts casos, eren judicis que se celebraven pel que en diríem Via Sumària, es descrivia com un Crim Terrible i moltes vegades es procedia per la Via Sumària”.

Són només alguns exemples de fets documentats que han perviscut en la memòria, tot i que la tradició oral els hagi modificat més o menys. Creences que s’ajunten amb les dels aquelarres (desglossament) o amb fets com ara que les creences populars atribuïen a les bruixes i bruixots la capacitat de provocar tempestes i pedregades que acabaven amb els conreus. Per això, en molts pobles dels Pirineus els capellans conjuraven les tempestes dels comunidors, petites construccions al costat de les esglésies, com és el cas del comunidor de Son, al costat del temple dels Sants Just i Pastor, del primer romànic o llombard dels segles XI-XII, com va quedar de manifest en un treball i posterior exposició de fa poc més d’una dècada comandat pel Museu d’Història de Catalunya,

Per bruixa i metzinera

.

Precisament,

metzina

té la clau d’un dels motius pels quals es podia témer les bruixes: sabien de remeis amb herbes. “En català antic,

tant és podia aplicar a medecina com a verí”, explica la Júlia Carreras. L’estiu passat, juntament amb l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, va organitzar una passejada taller pel sender de Santa Llúcia en què s’identificaven plantes que la llegenda relaciona amb les bruixes. Algunes serveixen com a amulets contra elles i altres, segons les quantitats, es poden utilitzar com a verins. Entre les protectores destaquen, explica Carreras, l’hipèric, hisop o el timonet; la berbena per enamorar o afrodisíaca o entre les tòxiques, el baladre o el donzell. A més, en cases com Tírvia es pot observar carlines clavades a les portes. La llegenda diu que quan les bruixes hi anaven a entrar comptaven les punxes fins que se’ls feia de dia i així es despistaven i no entraven. No és l’única activitat, sinó que també hi ha rutes, com les de Pyrenees Trips, que recorren la història de la bruixa Margarida per la vall Fosca i arriben fins a Sort i Esterri d’Àneu. “Tot està basat en història, posant barrejat amb els atractius del territori”, explica el Quim, impulsor de la iniciativa. Qui diu que les bruixes no tenen encant?