A la recerca d'El Dorado

Dimecres s’estrena el documental ‘Shakira in Concert: El Dorado World Tour’ a més de 2.000 cinemes d’arreu del món, Lleida inclosa. Algunes de les imatges que s’hi veuen han estat captades pel fotoperiodista de Sudanell Xavi Menós, que ha recorregut mig món amb la cantant colombiana i una gran família nòmada de més de seixanta membres.

És impossible no mirar enrere i pensar que igual tot va ser un somni. Les nits en blanc en hotels solitaris i en unes lliteres d’autobusos en moviment per carreteres infinites; els crits dels fans que omplien els estadis en apagar-se els llums generals a l’inici de cada concert; l’adrenalina que es disparava en el meu cos a la mateixa velocitat que l’obturador de la meva càmera; conviure amb una nova família de més de seixanta persones durant un any... Memòries i més memòries que es resumirien amb la sensació d’haver estat vivint un moment professional i personal irrepetible.

Aquest és un article que ha estat cuinant-se a foc lent durant més de dos anys. Es va començar a escriure als assajos que van tenir lloc en un pavelló sense encant de la Fira 2 de l’Hospitalet. Va continuar amb la inesperada i dolorosa cancel·lació de tota una gira per una afectació de les cordes vocals de Shakira per tornar a reescriure’s a la primavera del 2018 amb una nova tanda d’assajos, la primera

tournée

de concerts a Europa, als Estats Units i, finalment, a Amèrica Llatina durant la tardor de l’any passat.

Com més hi penso, aquest reportatge no es va començar a redactar ara farà dos anys a Barcelona, sinó que ho va fer ara farà més de dues dècades en un poble del Baix Segrià. Es va iniciar veient el meu admirat Enric Martí darrere d’una càmera capturant tot el que passava a Sudanell. L’Enric, sempre generós i amb una personalitat que destil·la bondat i alegria, mirava la realitat amb ulls de caçador d’imatges, sempre preparat per avançar-se a l’acció que es representaria davant seu. Puc considerar-me un ésser afortunat, ja que vaig tenir l’enorme oportunitat d’aprendre d’ell. Amb 18 anys, tot ajudant-lo a gravar bodes, batejos i comunions (les anomenades BBCs), vaig entendre no només el funcionament tècnic d’una videocàmera sinó que vaig tenir la primera lliçó del gènere documental. “Xavi, assegura’t de gravar l’intercanvi dels anells. Aquest moment no es tornarà a repetir”. Amb aquest consell es resumeix la realitat líquida del

cinema-verité

: les coses passen només una vegada.

D’aquest primer aprenentatge a l’estrena de la pel·lícula

Shakira in Concert: El Dorado World Tour

han passat 20 anys i he estudiat en tres ciutats. De Sudanell a Lleida, de Lleida a Barcelona i de Barcelona a Nova York. Tot veient la versió definitiva d’aquesta producció que barreja imatges del concert amb fragments documentals de la preparació d’una gira que va ser vista per gairebé un milió de persones, amb entrevistes molt personals amb la Shakira, puc dir que tot el que he fet en la meva carrera professional m’ha ajudat a poder completar aquest projecte que veurà la llum el proper 13 de novembre (durant només un dia) a més de 2.000 cinemes d’arreu del món (comarques de Lleida incloses).

Com és viure una gira internacional d’aquesta magnitud? Com s’organitzen centenars de treballadors durant una nit? Com es construeix i es desmunta un escenari en poques hores? Què passa abans que soni la primera nota del concert? Com s’arriba a gestionar un equip tan gran? Un dels grans aprenentatges de documentar una producció d’aquest calibre és poder aprendre dels millors professionals vinguts d’arreu del món. Veient com treballaven enginyers i músics, tècnics de so i cuiners, l’equip de vídeo i el dels efectes especials, etc., he après que la combinació de passió, professionalitat i organització formen un trinomi imbatible. Anar de gira implica compartir moments d’alta tensió amb una nova família nòmada, acostumada a passar mesos fora de casa. Parlar amb ells és obrir una caixa de sorpreses i anècdotes. Parlen de Katy (Perry), de Chris (Martin), de Barbra (Streisand) amb una naturalitat que escapa la grandiloqüència i que em va entretenir en les hores mortes entre assajos o en les llargues esperes en sales d’aeroports d’arreu del món.

Sempre he pensat que la fotografia és una qüestió de distància. El fotògraf ha de decidir a quina distància física, però també emocional) es posiciona davant d’un fet a ser documentat. En el meu cas: gravar en vídeo i fotografiar tot el que passa abans, durant i després de cada un dels concerts. Documentant la gira de

El Dorado

vaig haver de combinar els moments d’intimitat amb una cantant amb qui porto treballant més d’onze anys amb els plans generals d’uns estadis que feien explotar el nombre de passes en el comptador del meu rellotge.

L’univers de la música i el dels fans gira sempre al voltant de l’empatia. Un concert no deixa de ser una experiència que es viu en comunitat: cantes, aplaudeixes, t’emociones sense estar mai sol. La música agermana i això era el que també volia enregistrar. Ja fos a Turquia o a Londres, a Bilbao o a Texas, a Santiago de Chile o a Guayaquil, la música de la Shakira trencava totes les barreres idiomàtiques i això s’evidenciava en les cares d’uns seguidors que passaven de l’excitació màxima ballant cançons com

Waka Waka

o

Rabiosa

o cantant amb llàgrimes als ulls temes com

Toneladas

Antología

.

Veure a la pantalla de la meva càmera aquestes cares emocionades em feia sentir partícip d’una experiència compartida. Jo també he estat fan i sé el que se sent quan un acompleix el somni d’estar a escassos metres de la seva estrella preferida. El que deia abans: tot gira al voltant de l’empatia. Per cert, m’emociona saber que moltes d’aquestes reaccions que vaig enregistrar en més de seixanta concerts s’han inclòs a la pel·lícula.

Empatia també implica deixar-se portar per la música. Documentar el que està passant davant teu, moltes vegades prement l’obturador imitant el ritme de la bateria. Un ha de sentir el que fotografia però fins a un cert punt. Si t’abandones i desconnectes de la realitat tècnica acabes amb fotografies inservibles per no haver estat atent a l’obertura i a la velocitat. Aquest ha estat segurament una de les lliçons d’aquesta gira: saber navegar entre l’empatia amb la racionalitat tècnica. El de fer dialogar l’emoció amb la raó.

Anar de gira també implica poder descobrir ciutats en els escassos dies lliures marcats o en les tres o quatre hores lliures de què un disposa abans d’anar a treballar. Durant un any vaig tenir l’oportunitat de veure obres d’art que estaven en la meva llista de peces imprescindibles, de veure ciutats fent

jogging

, de trobar-me amb amics que viuen a l’estranger o de passar moments en solitari imprescindibles per mantenir el cap fred en uns mesos caracteritzats per viure amb una tensió absoluta.

Si ara tanco els ulls segurament em quedaria amb una imatge personal d’aquesta gira. Va ser a Las Vegas el dia del meu aniversari. Cap a la meitat del concert, quan Shakira presenta els membres de la seva banda de músics, vaig adonar-me que estava canviant el text habitual. De cop, vaig sentir el meu nom acompanyat d’un inesperat

happy birthday

. Des de dalt d’una graderia, amb les galtes vermelles de la vergonya, vaig tapar-me la cara amb la càmara. Un cop més, el meu escut protector venia a rescatar-me.

És impossible no mirar enrere i pensar que tot ha estat un somni. La música dels concerts de

World Tour

es va barrejant amb els pasdobles i les cançons de l’estiu que les orquestres que venien al meu poble interpretaven durant la festa major.

De petit quedava fascinat amb els muntatges escènics d’orquestres amb noms tan màgics com Selvatana, Maravella o Costa Brava. Amb ulls oberts em preguntava com les llums canviaven de color mentre intentava esbrinar d’on sortia el fum que omplia d’una boira de colors l’interior de la sala del ball. Em fixava en una taula plena de botons de colors controlada per un senyor al costat de la porta de sortida del local talment com un astronauta en el comandament d’una nau espacial.

Documentant aquesta gira de

, trenta anys més tard he pogut tancar un cercle: ara he pogut entendre quina funcionalitat tenien aquests botons de colors que sempre havien fet volar la meva imaginació.