Interioritats mai vistes

La rambla Ferran de Lleida és una artèria de la ciutat que avui combina edificis d’entitats bancàries, serveis com Correus o institucions com la Diputació. A començaments del segle XX, però, alguns dels seus habitatges eren veritables obres d’art. Se’n conserven pocs, però alguns propietaris van deixar que els participants a l’Arquitectour els descobrissin.

Des del menjador de l’hotel de l’estació de ferrocarril Lleida-Pirineus es pot gaudir d’unes vistes poc habituals dels Docs i la Farinera La Meta.

El sostre dels Docs

(a la fotografia de l’esquerra) apareix de manera inesperada, però imponent, davant dels visitants mostrant totes les ferides causades pel pas del temps i el desús. Els Docs, un edifici del primer terç del segle XX situat just al costat de l’estació, té planta rectangular amb la coberta de voltes de quatre punts que es pot veure a la imatge. Està construït a partir d’una estructura metàl·lica amb pilars de ferro colat, bigues de gelosia en aspa i voltes de rajola. El seu interès, segons el Pla Especial i Catàleg dels elements històrics artístics de Lleida, rau en el seu sistema estructural, corresponent a la tradició de construccions industrials de principis de segle. Es fa palès especialment en la coberta perquè l’ús de les portes rebaixades de quatre punts significa unes concepcions geomètriques, de càlcul i constructives molt elaborades. Ben a prop s’hi troba la farinera La Meta, també inclosa en el Pla Especial i Catàleg dels elements històrics artístics de Lleida. Obra de Francesc P. Morera i Gatell, data dels anys 1913-1915. Suposa una mostra d’arquitectura industrial d’estil modernista única a Lleida i afegeix el seu valor de peça única el de la correcció i disciplina de composició de la façana. La seva decoració és d’elements típicament modernistes de disseny geomètric senzill, com pertocaria a aquest tipus d’edifici industrial. Cap dels dos es va poder visitar per dins.

La demarcació de Lleida del

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

organitza des de fa cinc anys l’Arquitectour amb motiu del Dia Mundial de l’Arquitectura. La iniciativa ha permès descobrir diferents aspectes de la configuració de la ciutat. Així, des del primer any (2015) les visites guiades han mostrat espais desconeguts d’edificis com ara l’escola Cervantes o l’escola bressol del Centre Històric, els diferents edificis que conformen la UdL, blocs d’habitatges com els apartaments del Club Ronda, els edificis H, l’IRTA o el Magical.

L’any passat per aquestes dates posàvem el focus en el fet que la poda dels arbres deixava al descobert els encants d’alguns edificis de la rambla Ferran que (potser) passaven desapercebuts. Calia parar-se, oblidar per uns instants la velocitat amb què acostumem a caminar i mirar cap amunt. Valia la pena. Ara volem posar el focus una mica més endins, literalment parlant. I és que alguns d’aquests edificis d’indiscutible encant arquitectònic poden presumir d’allò que “la bellesa és a l’interior”, encara que en el seu cas, l’atractiu és tant a fora com a dins.

Un bon exemple n’és l’anomenada Antiga Casa Cros (1925), obra de l’arquitecte Manuel Cases Lamolla. Aquest edifici de doble xamfrà entre la rambla Ferran i els carrers Vila Antònia i Comerç, va ser construït inicialment com a Casal de la Societat Abonos Cros als seus soterranis, baixos i entresòl i destinat a habitatges en les cinc plantes posteriors. Tot i això es va convertir en testimoni de la història, ja que durant la Guerra Civil va ser utilitzada per diferents funcions, en un moment pels republicans, en altre pels nacionals. Només entrar, al que actualment seria el vestíbul, es pot contemplar tot un reguitzell de belles motllures que són només l’avantsala de les que hi ha a les habitacions dels pisos habitats. “Va ser una de les coses que més em va sorprendre de la visita”, explica la Sílvia, abans d’afegir, però, que allò que la va deixar totalment sorpresa va ser pujar a la terrassa i veure que “tenia una vista de la Seu Vella a tres façanes, com pràcticament no l’havia vist mai i que semblava que d’un moment a l’altre, si estiràvem la mà, la podríem tocar”. La Sílvia és una de les més de 200 persones que van participar en la darrera edició de l’Arquitectour, organitzat per la demarcació de Lleida del Col·legi d’Arquitectes i que va permetre accedir a l’interior d’alguns dels edificis emblemàtics de la rambla. “Hem d’agrair molt la generositat dels propietaris, que van deixar que durant tot un matí, la gent

envaís

casa seva, l’espai on viuen habitualment.” Uns metres més enllà, la casualitat va fer que en lloc de visitar l’Antiga Casa Roch (1940), tal com estava previst, els participants accedissin a la Casa Roch, que paradoxalment és més antiga, data del 1912, amb façana a la rambla i al carrer Cardenal Remolins, número 4. Una de les particularitats de l’habitatge és que recentment s’hi han descobert el que semblen unes fantàstiques pintures al fresc que acompanyen tots els sostres i que fins fa ben poc estaven tapades amb pintura i calç. Arran de la visita, des del Col·legi estudiaran la possibilitat que es pugui incloure dins del catàleg d’edificis patrimonials protegits, explica l’arquitecte Ramon Llobera, vocal de cultura del COAC-Lleida. Ben a prop, si arribem al número 35, ens trobem amb l’Antiga Casa Victoriano Muñoz (1927), construïda per aquest enginyer de la Canadenca i que actualment està en venda. Va ser el primer edifici de la ciutat a emprar formigó armat. Actualment hi ha els baixos i algun pis ocupat, mentre que a la resta no hi viu ningú, a l’espera que algun interessat n’adquireixi la totalitat. Una de les seves particularitats és que cada planta és diferent. “Més senyorial la primera i més austeres a mesura que anem pujant”, explica Pérez-Pallarès. Les motllures, columnes i fusteria, plenes de detalls, no deixen indiferent ningú. “Fins i tot els balcons són diferents a cada planta, fins que a la darrera no n’hi ha”, afegeix Llobera.

L’estació de ferrocarril Lleida-Pirineus es converteix en el final de la visita. Quelcom lògic i natural tenint en compte que és també el “tancament” de la rambla, i la frontera amb el barri de Pardinyes. Aquest edifici de l’any 1927 alberga un hotel i és precisament des del seu menjador des d’on es pot gaudir d’unes de les vistes (potser) més desconegudes dels Docs, els antics magatzems del costat de l’estació, i de la farinera La Meta, l’únic testimoni de modernisme industrial de la ciutat de Lleida. El menjador, més alt, permet observar la coberta dels Docs i La Meta d’una manera poc habitual. El que no va ser possible, per qüestions de seguretat, va ser accedir al seu interior.

En resum, una oportunitat única de conèixer part d’un patrimoni que habitualment no està a l’abast dels ciutadans. I és que s’ha de reconèixer que en les seves cinc edicions l’Arquitectour s’ha convertit en una “excusa” perfecta per fixar-se en aspectes arquitectònics de la ciutat que habitualment no podem trepitjar ni fotografiar.

La rambla Ferran va començar a prendre

rellevància

a la ciutat a partir de 1861, quan es van enderrocar les muralles, tot i que s’havia construït a finals del segle XVIII. Protegida com a bé d’interès local i catalogada com a monument, la seva darrera pavimentació important va tenir lloc l’any 1931, una època en què es va convertir en una artèria important de la capital del Segrià. I és que a finals dels anys 20 s’havien construït alguns dels edificis que avui contemplem i altres que malauradament han desaparegut per donar pas a blocs moderns però força més anodins.