Molt més que l'hora

Els rellotges de sol més comuns que veiem arreu són els verticals, instal·lats en parets, però en aquest reportatge en descriurem alguns de força curiosos que, a més de marcar l’hora, formen part del patrimoni de Lleida.

Egipcis, grecs i romans ja mesuraven el temps amb rellotges de sol. A les nostres comarques el més antic que es conserva és un de romà, que es guarda al magatzem del museu de Guissona (un de semblant, a Guimerà, va desaparèixer fa unes dècades). Durant segles, els rellotges de sol han estat els reis de la mesura horària fins que apareixen els mecànics, que es col·loquen als campanars, a vista de tothom. No obstant això, al començament no eren precisos i, per ajustar-los, en alguns llocs n’instal·laven també un de sol a tocar del mecànic, una dualitat que encara podem veure als campanars de la plaça Major de Tàrrega i a la de Massoteres.

Per la posició del sol, a cada poble l’ombra del rellotge marca lleugerament diferent. A peu no es nota, però al segle XIX l’invent del telègraf i el tren obliga que l’hora sigui la mateixa a tot arreu. S’adopten els fusos horaris i els rellotges mecànics se sincronitzen a l’hora oficial. Els de sol perden la utilitat social.

Avui, quan alguns fins i tot volen eliminar els rellotges analògics, els de sol recobren el valor d’un estri ancestral i de pervivència de la vella aspiració humana pel control del temps. A més dels de paret, entre nosaltres tenim moderns rellotges de sol que, a part de la seva funció, aporten un valor estètic, monumental o de complexitat tècnica.

En resseguim alguns i comencem a Àger. A la carretera cap al Parc Astronòmic del Montsec ens aturem en uns terrenys que la casa de pagès i restaurant Cal Maciarol (calmaciarol.com, tel. 973 455 047) té llogats a l’Agrupació Astronòmica de Sabadell per a centre d’observació. Entre la quarantena de casetes de fusta dels socis destaca, en un pedestal de pedra, un rellotge d’esfera armil·lar solilunar, que vol dir que està format per anells i serveix tant amb el sol com amb la lluna: si de dia la vareta marca les dotze del migdia, amb lluna plena marca les dotze de la nit. El va dissenyar el 2012 l’olotí Francesc Clarà en honor d’un soci de l’Agrupació nascut a Arties, raó per la qual porta una inscripció en aranès. El rellotge és molt precís atès que disposa d’un mecanisme manual per moure’l segons el cicle lunar. A la vegada, la llargada de l’ombra sobre unes marques indica l’estació de l’any. Al mapa, a la mateixa alçada que Àger tenim la presa de Rialb. L’any 2006, en una superfície de grava blanca d’uns 500 metres quadrats van construir-hi un enorme rellotge horitzontal que indica tant les hores com els equinoccis i solsticis, que s’observen perfectament des d’una tarima aixecada. Força original són el gnòmon (la vareta), l’eix d’una antiga turbina de la central hidroelèctrica de Seròs, i l’oportú lema inscrit: “Tu sense aigua no pots donar llum, jo sense llum no puc donar l’hora”. La visita a la presa s’ha de concertar al Consorci Segre-Rialb (www.segrerialb.cat, tel. 973 056 034). Baixem fins al mil·lenari castell de Torrebesses. Amb origen àrab i parts romàniques, gòtiques i barroques, actualment és l’allotjament rural Castell Palau, i restaurant Taverna de la Bruixa els caps de setmana (c. Castell, s/n; tel. 666 492 409). Al pati trobem un rellotge de sol equatorial digital, dit així perquè segueix l’eix de l’Equador i l’hora la diu l’ombra de números romans al cilindre blanc que fa de pantalla. El curiós és que fou dissenyat el 2014 pel metge Agustí Serés en veure al castell dues llandes velles de carro i conjuntar-les amb un bloc de pedra i una vagoneta d’un molí d’oli, on un mecanisme deixa caure aigua de dins del gnòmon.

Serés, reputat especialista en investigació genètica ara jubilat, va començar construint rellotges de sol com el de la paret del molí d’oli familiar d’Alpicat, que ha arranjat com a museu Ca l’Agustí i que ensenya amb hora acordada (c. Lleida, 19; tel. 973 736 112). Al taller disposa de màquina de soldar i esmoladores per fabricar rellotges que té escampats per Catalunya, però també de Sevilla a Mèxic. L’obra seva més propera la tenim a la plaça Gaudí, a Alpicat. El 2015 hi va instal·lar un rellotge digital, amb dues esferes d’acer d’uns dos metres de diàmetre. Té la particularitat que, en nits clares, el forat del gnòmon enquadra l’estrella Polar. Atès que la vareta ha d’estar perfectament orientada a l’estrella, és la prova de l’exactitud del rellotge. L’any següent, amb ferros de deixalleria, en va erigir un d’equatorial semiesfèric a la plaça del nucli de Malpartit (Torrefarrera), que s’il·lumina per complir també amb una funció ornamental nocturna.

Busquem rellotges de sol a les rotondes? A la vora de la de les piscines de Seròs, que enguany celebren els 50 anys de l’obertura, trobem un rellotge de sol vertical de pedra, ideat el 2007 pel físic d’origen israelià Elies Kateb. A Sidamon, un rellotge de sol horitzontal forma la petita i única rotonda de la curta carretera E-22, que enllaça la sortida al poble de l’autovia A-2 i l’antiga N-II. Un altre el localitzem a Lleida, a la rotonda entre Corregidor Escofet i Rosa Parks. Inaugurat el juny del 2006, és obra de Pep Solé, escultor i forjador de Vilanova de Bellpuig que també ha creat les baranes del temple de la Sagrada Família. L’artista qualifica el rellotge d’escultura funcional i a la seva base, de 40 metres de diàmetre, es dibuixa la bandera catalana. A Solé li agraden les coses ben fetes i, tot i l’ajuda del reconegut quadranter Eduard Farré, va estar vint dies de sol a sol ajustant el robust gnòmon d’acer, de 2.000 quilos de pes i 21 metres de llarg. I una anècdota del dia de la inauguració, que ens explica l’escultor. Una persona de l’ajuntament li va preguntar: quan es faci el canvi d’hora, com ho farem en aquest rellotge?

A les Ventoses (Noguera) hi té el taller el mestre picapedrer Jordi Martí, que també ha treballat a la Sagrada Família. Quan al 2015 al poble van arranjar l’antic cementiri per fer-hi una plaça li van proposar que esculpís un monòlit. Aprofitant l’experiència d’un monòlit rellotge de sol que havia tallat pel cementiri d’Agramunt quatre anys abans, aquí va compondre una al·legoria en record als que “un dia van estar enterrats en aquest lloc”. Rere les piscines, i amb una vista de la serra d’Almenara, la part central del monòlit de pedra, d’uns tres metres d’alt i un d’ample, l’ocupa un rellotge vertical, adequadament calibrat amb ajuda d’un amic matemàtic.

I acabem a Lleida, amb un dels més reconeguts, i amagats, de Catalunya. Als Camps Elisis, uns metres abans de la passarel·la sobre el Segre, s’alça un rellotge de sol helicoïdal. El seu autor, Josep Maria Cots Massana, de 90 anys i enginyer de l’ajuntament fins a la jubilació, ens relata els orígens. A casa seva, rodejats de mobles dissenyats i construïts per ell mateix, es remunta al 1962, quan l’alcalde li va encarregar un rellotge de sol per al parc de les Basses. Cots es va inspirar en un cilindre, que va dibuixar tallant-lo en forma d’hèlix, i hi va situar cada hora amb 15 graus de variació segons les coordenades de les Basses i l’eix terrestre. A més, va haver de calcular l’equilibri de la pesant estructura del forjat de pedra artificial. Amb sorpresa, 15 anys més tard va llegir en un llibre que el seu rellotge era admirat per l’encertada escultura abstracta i l’exactitud horària. També sap que l’han copiat per Sud-amèrica. Gens estrany. D’elegància exquisida, el seu rellotge de sol és catalogat pels entesos com un dels millors. El 2007 el traslladaren a l’actual ubicació dels Camps Elisis, prop del Palau de Vidre, també projectat per Cots Massana.