L'art de crear arbres petits

Originari de la Xina, l’art del bonsai va ser adoptat i perfeccionat pels japonesos, des d’on s’ha estès arreu del món. Es poden fer bonsais de qualsevol espècie, només cal treballar-los i cuidar-los de manera que creixin com nosaltres vulguem. Per aconseguir-ho cal molta paciència, tècnica i temps. Els aficionats lleidatans ens n’expliquen els secrets.

Fins fa dos anys eren el Club Bonsai Terres de Ponent. La seu social és en una caseta situada als Camps Elisis, on els socis queden per treballar els seus bonsais, compartir idees i aprendre noves tècniques. Amb la voluntat de convertir-se en escola, un dissabte al mes organitzen classes per tal d’ensenyar les tècniques de manteniment que pertoquen segons l’època de l’any. El club també organitza sortides a exposicions o vivers per tal de conèixer altres experiències i punts de vista. Els podeu seguir a les xarxes (@bonsai_lleida) o trobar més informació al web bonsailleida.cat

La meca dels bonsais és el Japó, on la tradició i les col·leccions es passen de pares a fills. Els bonsais no estan relacionats amb cap religió ni creença, però d’alguna manera el tarannà de la cultura nipona és molt present en la recerca de l’harmonia, d’una estètica concreta en la qual s’aprecia l’ordre i el tarannà de les seues tradicions. Si bé qualsevol arbre pot convertir-se en bonsai, els aficionats també valoren algunes espècies originàries del Japó, les quals permeten aconseguir amb més facilitat aquesta bellesa associada als bonsais. Algunes de les més populars són el

Júniper Xinensis

, l’Acer Palmatum o el Prunus Mume. Els pins blanc i negre (Phentafila i Tumbegi) també s’aprecien molt.

El primer bonsai que va veure Jeroni Serra a la seua vida va ser a la saga

Karate kid

. El senyor Miyagi els utilitzava com a metàfora de la vida, donant lliçons sobre força interior al jove Daniel, el protagonista. “Quan la meua dona es va quedar embarassada vaig decidir deixar de fumar, i seguint el consell que havia llegit en una revista al barber, em vaig buscar una afició i vaig recordar aquells arbres petits que sortien a la pel·lícula”. Viu en una adossada i els baixos de casa seua i el jardí estan hipotecats per la seua afició a fer créixer, trasplantar, esporgar, lligar, regar les desenes de bonsais que ha sumat en els darrers trenta anys.

El senyor Miyagi heretava els arbres i els coneixements del seu pare perquè els bonsais, com les arts marcials, formen part de la cultura japonesa. A Lleida l’afició no està tan arrelada perquè es pugui considerar una tradició familiar. Això tampoc vol dir que tots els bonsais siguin pas joves. Marc Masobé és el president del Club Bonsai Lleida: “La majoria de nosaltres [els socis] han fet la seua pròpia col·lecció començant des de zero, així que és molt difícil que tinguem bonsais molt vells si no és que els han comprat que ja són grans o els han trobat al camp”.

Josep Duran, un dels socis més antics del club, gestiona un viver al barri de la Bordeta: “Aquí tinc milers d’esqueixos plantats per a bonsai. També en tinc de molt grans, però aquests ja formen part de la meua col·lecció i em costaria molt de vendre’ls. M’han arribat a posar cinc mil euros en metàl·lic per un bonsai i no els he acceptat. La gràcia està a fer el teus arbres, a donar-los la forma que tu vols i veure com creixen a poc a poc i són com te’ls imagines. La gràcia és convertir un esqueix en un bonsai, i això vol dir vint o trenta anys de feina”.

La història dels bonsais es remunta a la Xina, on hi ha pintures del segle VIII després de la nostra era en les quals es representen petits paisatges amb arbres de miniatura en safates poc profundes. Eren elements decoratius i regals com a símbol d’estatus social. Els japonesos en van importar l’afició pels voltants del segle X i des d’aleshores n’han perfeccionat les tècniques i n’han refinat els gustos. També els van popularitzar, de manera que van deixar de ser una raresa del poder. “Els bonsais són aquells arbres que viuen en safates, les quals han de ser tan fondes com el gruix del tronc de l’arbre”, explica Josep Massot, que també afegeix que “són indicacions teòriques que després cadascú aplica amb més o menys exactitud segons li convé”. Ara bé, com tot allò que prové del Japó, res no queda a l’atzar i tot està pensat per anar trobant un equilibri que porti a la perfecció.

“Perquè un arbre tingui la forma que nosaltres volem s’han d’anar enfilant les branques amb filferro d’alumini i donar-los la forma que volem, de manera que amb els anys tendirà a créixer cap on volem nosaltres”, explica Jeroni Serra.

Al contrari del que pensa molta gent els bonsais no són espècies concretes d’arbres petits, sinó que són arbres que es mantenen en aquestes mides. “Al bosc podem trobar arbres que tenen trenta anys i que, per la zona o l’entorn, no han estat capaços de créixer i s’han mantingut petits”, comenta el Marcos Ródenas. Ell està treballant un pi que està tot inclinat: “El vaig agafar del bosc que ja era així, no sé quants anys deu tenir, però de moment encara no l’he trasplantat a cap safata i ara l’estic polint per veure com pot evolucionar. Aquest tipus de bonsais que són un esqueix sinó que es trasplanten directament del camp s’anomenen y

amadoris

”. Encara que el més viable és aconseguir-los de vivers, els

yamadoris

són els arbres més fàcils de convertir en bonsais a casa nostra, ja que són les espècies autòctones que creixen més fàcilment al nostre clima com les oliveres, els pins, les alzines o els roures.

Hi ha moltes variables que fan que unes espècies siguin més apreciades que d’altres entre els aficionats. Masobé explica que “una part important de l’art del bonsai és la recerca de la bellesa, així que els arbres que sempre fan la fulla igual de gran, tant si fa trenta centímetres com quatre metres, no és gaire apreciat perquè trenca la proporcionalitat”. En aquest sentit el que es valora és que una pomera o un magraner sigui capaç de fer pomes petite com cireres, per exemple.

La clau per fer un bonsai és la dedicació: “S’han de trasplantar sovint i canviar-los la terra, la qual és una mescla de pedra volcànica i altres varietat de pedra porosa perquè les arrels puguin respirar”, comenta Vladi Mallada, “l’arbre creixerà segons la capacitat que tingui d’arrelar, així que si el mantenim en una safata petita seguirà en una mida que nosaltres considerem raonable. Jo vaig començar a venir al club perquè vaig comprar el tipic ficus de l’Ikea i després un parell de bonsais, que van morir perquè no sabia ben bé com els havia de tractar. Aquí em van ensenyar a pinçar-los, a fer servir el filferro per donar-los forma i a trasplantar-los”.

Fa uns anys des del club organitzaven

masterclass

amb mestres de reconegut prestigi internacional, unes sessions que només aprofitaven els més experts. “Ara fem una classe cada més amb un mestre que ve de Flix i que ens ensenya què hem de fer segons l’època de l’any que estem i assessora els assistents amb els bonsais que porten”.

Encara que les tècniques que venen del Japó van marcant les tendències estètiques, cadascú projecta els propis gustos en els seus bonsais. “Hi ha gent a qui agrada molt les cascades i de seguida porta els arbres cap a fora del test, d’altres prefereixen fer un nevari molt acusat i alguns prefereixen fer-los per capes, amb copes molt estilitzades o treballar sempre amb seccions de fusta morta”, explica Toni Alaiz.

Potser el senyor Miyagi és qui va difondre també la idea que els bonsais transmeten calma i relaxen, un altre mite que els aficionats saben perfectament que no és del tot cert: el bonsai només és un mirall.