Moda amb consciència

Mar d’Aral

El lleidatà Jaume Comenge (a la imatge de la dreta treballant amb la dissenyadora Míriam Ponsa) no és un artista a l’ús, ni un músic corrent. Format en música,

periodisme econòmic,

i pare del petit Eduard que encara no arriba als dos anys, Comenge ha estat un dels professors impulsors d’un dels instituts públics que estan considerats capdavanters en innovació, l’Institut Cardener de Sant Joan de Vilatorrada. Alhora combina la seva feina de professor amb la d’economista i emprenedor. Ho fa treballant en la incubadora de

startups

Catmatrix (

catmatrix.cat

) i és creador del primer banc en criptomoneda de l’estat espanyol: Bitcaixa (

bitcaixa.com

). Al mateix temps assessora diferents institucions, estats bancs i multinacionals en inversió i ciberdelinqüència. El passat mes de gener, la mort del seu pare el va impulsar també a escriure un llibre inspirat en la història de la seva família,

Els senyors del Migdia

. La seva trajectòria professional al costat de Ponsa va començar el 2003 amb la preparació de la desfilada

Escac i Mat

.

Massa cops hi ha qui associa la moda a quelcom superflu basat només en l’estètica. Hi ha qui la sap mirar des del punt de vista artístic o artesanal i fins i tot, com un instrument de desenvolupament econòmic. Si ens deixem de prejudicis, pot ser tot això, i molt més. Però també un instrument de denúncia de situacions o injustícies socials. I qui no hi estigui d’acord que es miri atentament la darrera col·lecció de la dissenyadora manresana Míriam Ponsa, que des de l’any 2003 treballa colze a colze amb el lleidatà Jaume Comenge a l’hora de pensar les seves desfilades. Ella hi posa els dissenys i ell la música.

El mar d’Aral, a l’Àsia Central havia estat temps enrere el quart llac més gran del món, ara està gairebé sec. Pràcticament ha donat pas a un desert. És precisament aquest entorn o potser millor dit, aquesta catàstrofe natural, la que ha inspirat la darrera col·lecció de Ponsa.

Mar d’Aral

es va presentar recentment a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona, al mateix temps que s’inaugurava –i en buscada contraposició– la passarel·la 080. Amb els seus dissenys, Ponsa vol denunciar aquesta desertització provocada per la sobreexplotació agrícola. Alhora, Comenge hi ha posat música “narrant i intentant transmetre l’aventura que va viure la Míriam amb la seva família els dos estius seguits que va viatjar a la zona de les repúbliques de l’antiga URSS, en aquests paisatges extensos pràcticament deshabitat i amb una força i bellesa infinites”, segons explica el mateix músic, mentre afegeix que les cordes i els sons naturals són el protagonistes que acompanyen les models, mai professionals, i buscades així per apostar per la dona en el seu món i vida reals.

En coherència amb aquest esperit conscient i crític, la moda de Ponsa està pensada de manera sostenible i de kilòmetre 0, atès que tota la producció es fa a Catalunya de manera curosa i buscant la qualitat. Això ha valgut diferents premis a la manresana. Fins a tres vegades ha rebut el Premi a Millor Col·lecció a la Passarel·la 080, a més de ser reconeguda amb els guardons Barcelona és Moda i Bages de Cultura 2019 atorgat per Òmnium Cultural, i el Premi del Gremi d’Artesania i Moda de la Generalitat, entre altres. I és que si mirem enrere, als inicis de Ponsa ara fa dos dècades, ens adonarem que es pot definir com una activista de la creació, inconformista amb els materials i curiosa amb les tècniques. En resum, entén la moda com una disciplina que s’alimenta de les altres arts.

No es va posar en el món de la moda per casualitat. Ve d’una llarga nissaga de tradició tèxtil que es remunta al segle XVIII. Potser per això les seves col·leccions tenen un aire tan industrial. O potser perquè l’any 2000, quan va iniciar el seu propi projecte ho va fer reformant l’antiga fàbrica familiar. La seva reivindicació social i política es pot veure sempre; un bon exemple són col·leccions com

I have a dream

, inspirada en Martin Luther King. Algú s’atreveix a parlar de superficialitat?