Art amb perspectiva

Les dones ja fa temps que s’han cansat de ser les muses de ningú. Pensen, senten, imaginen, projecten i no estan disposades a callar. Encara que com a societat estem lluny de la normalitat desitjada, cada vegada són més les dones que no es resignen i treballen incansables per obrir-se camí en un terreny tan complicat i erràtic com el de l’art.

La història de l’art i la literatura occidentals són plenes de dones. Deesses, amants, santes, esposes, reines, metàfores de la temptació o la fertilitat. Les dones són les muses, la bellesa, la desesperació de l’artista, les faldilles de la mare on els creadors corren per amagar-se de l’hostilitat del món o el sexe que els desperta les pulsions més animals. Les dones són l’objecte del desig, la font d’inspiració, l’amor de les seues vides.

“Quan estudiava a l’institut als anys noranta em vaig adonar que als llibres no hi havia dones artistes, no en sortia cap i ningú no es preguntava per què la meitat de la població quedava al marge del relat cultural i estava subordinada a ser una mera inspiració per a l’home”, reflexiona Olga Olivera-Taveni, artista que sempre ha centrat les seues obres en el terreny documental i de crítica social en clau feminista. En les seues peces tendeix a tensar la recerca i les accions que se’n deriven fins a nivells d’abstracció gairebé inquietants. “Buscant informació de dones jutjades i condemnades per bruixeria al segle XV a les terres de Lleida vaig arribar a investigar les plantes que creixen als marges. Les males herbes, considerades dolentes perquè no són útils al sistema. Amb això em plantejo fins a quin punt el sistema, històricament dominat pels homes, estigmatitza i persegueix les dones que no són obedients”, raona.

“En comparació amb la generació de les nostres mares o padrines, hem avançat en drets socials i personals; això no vol dir que hàgim assolit una societat en la qual homes i dones ens relacionem realment de tu a tu en igualtat de condicions”, reflexiona l’antropòloga i periodista Joana Soto, actualment editora de Pagès. “En els darrers anys s’ha obert un camí que ja és imparable i la perspectiva de gènere, la mirada feminista, és molt present en el terreny de la creació. Parlem de relats que posen sobre la taula temes de l’esfera privada que eren marginats del fet públic perquè es consideraven irrellevants.”

L’escriptora Jenn Díaz va trigar uns quants anys a descobrir que les seues novel·les, que sovint eren titllades de costumistes, també tenien un alt contingut polític, que eren literatura feminista. “No ho són en el sentit que d’una manera conscient volen parlar de la lluita de les dones contra el patriarcat; de fet la majoria dels meus personatges no tenen consciència feminista i a vegades estan sotmesos a unes relacions dominants de les quals no es plantegen sortir-ne. El que jo faig, i això ho he reflexionat a posteriori, és centrar la mirada en aquella realitat que històricament quedava fora del focus del relat artístic. Estem parlant de la vida domèstica, les cures de la llar, la maternitat o el sexe vist des de la perspectiva de les dones. A poc a poc les veus femenines construïm universos en el terreny de la ficció que trenquen amb els tòpics dominants, i això fa aflorar a l’esfera pública conflictes socials que fins ara eren subsidiaris, secundaris”, reflexiona Díaz.

En aquest sentit, les moltes veus que sota el paraigua del feminisme es fan preguntes i busquen respostes des d’una perspectiva de gènere, permeten una presa de consciència que moltes artistes traslladen al terreny creatiu amb una clara voluntat de denúncia. Les Cícliques és el nom d’una jove companyia de teatre de Lleida que ara fa un any que van estrenar-se amb una petita peça de teatre gestual,

Ofec

. “Volíem denunciar la sensació que sentim com a dones en massa àmbits de la nostra vida quotidiana”, explica Mariàngels López Llauradó. “Nosaltres ens considerem una companyia amb una clara vocació de crítica social i tenim una especial sensibilitat per les qüestions que ens afecten”, explica la Saray González Claveria. “Com a dones blanques i europees de classe mitjana també tenim uns privilegis; aquest és el nostre punt de partida per reflexionar sobre les nostres contradiccions i alhora desgranar tots aquells micromasclismes que formen part del dia a dia de la societat en la qual vivim i que sovint no som conscients que existeixen”, raona Patricia de Haro Frutos. “El que volem és que tothom trobi en les nostres peces alguna cosa que la faci pensar perquè connecta amb algun aspecte de la seua vida quotidiana”, afegeix Carla Sabater Casals.

Aquesta és la intenció de l’art quan vol anar més enllà del mer plaer hedonista: interpel·lar a les persones. Mia Biosca és una activista de la generació

millennial

: està hiperconnectada a les xarxes i té un bon domini del llenguatge visual i virtual per tal de llençar missatges a través de plataformes com Instagram. Mia és franctiradora, va per lliure, practica un activisme artístic dins i fora de les xarxes en forma de collages, de missatges positius, de dissenys pensats per atreure l’atenció del màxim de persones possibles. “Avui en dia ja no es pot parlar de feminisme en singular sinó de feminismes, hi ha moltes veus diferents i això l’enriqueix i enforteix perquè vol dir que s’estan trencant molts murs i tabús. Ara les idees feministes arriben a més sectors de la societat que fa vint anys, per exemple. La meua estratègia com artista i activista és no cridar, ser propera i llençar missatges positius. Quan crides amb ràbia la reacció és de rebuig i això no suma”, raona Biosca. “Per fer-ho intento posar el focus en allò que ens afecta com a dones. La perspectiva de gènere és la mirada, qualsevol tema es pot observar posant-nos les ulleres lila, i això vol dir reflexionar com ho viuen les dones”.

Una mirada que implica necessàriament posar en dubte els estereotips heretats, els rols interioritzats, els referents que reproduïm sense pensar i les relacions que hem après com si fossin intocables. “Amb les meues fotos intento explicar la llibertat de cadascú de sentir-se com realment és”, explica Judit Martínez Marco, estudiant de Comunicació Audiovisual amb un projecte fotogràfic de deconstrucció de la bellesa. “Els cànons estètics han estat creats per l’home, ell ens diu com hem de ser; com ser belles. El cos de la dona ha sigut modelat al llarg dels anys per al seu plaer visual, oblidant que som dones, que som persones amb els nostres defectes i les nostres virtuts. Per a mi l’autèntica bellesa rau a mostrar-nos tal com som”, reflexiona.

“Jo em dedico a les arts escèniques i amb els anys, sobretot quan et vas fent gran i entres al món de la maternitat, t’adones que una part molt important de la societat encara no té interioritzada la dona en l’art”, explica Roser Guasch Garrofé. “Com a pallassa m’he de reivindicar constantment perquè sembla que l’humor sigui un terreny inaccessible per a les dones; i fins i tot entre molta gent del sector és habitual preguntar-nos a les dones que som mares com ens ho fem amb els fills quan tenim gires o bolos. Aquesta pregunta no seria problemàtica si no fos que només ens la fan a les mares. Els rols imposats pel patriarcat els tenim molt més interioritzats del que ens pensem i el sector de l’art tampoc no se n’escapa. Tanmateix és la nostra responsabilitat anar treballant per canviar-ho i no callar quan ens sembla que les coses no són com haurien de ser. No parlo de fer grans revolucions, sinó anar picant pedra en el nostre entorn, en el nostre dia a dia”, reflexiona. “En tant que són temes que ens preocupen, d’alguna manera s’acaba notant en les nostres obres perquè ens remouen. Això no vol dir que escrigui per a les dones, aquesta és una idea absurda, ho faig per arribar a tothom que vulgui escoltar.”

En l’era de la postmodernitat individualista el feminisme ha teixit una consciència transversal i col·lectiva. Una mirada que cada artista fa de forma particular, fins i tot sense ser conscient que també és compartida. La resistència per part dels que veuen amenaçats els privilegis és i serà dura, però com diu la periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà: “El canvi ja és imparable.”

En un país en el qual les dones llegeixen més que els homes (deu punts per sobre segons un estudi publicat pel gremi dels editors el 2018), només tres de les deu novel·les més venudes el darrer Sant Jordi eren escrites per autores. Si mirem els premis literaris als Països Catalans entre el 2000 i el 2014, l’Observatori Cultural de Gènere ha posat de manifest que les dones només van guanyar el 17,4% dels premis. Si desgranem les dades, mentre en literatura infantil i juvenil les escriptores s’enduen un 36% dels guardons, en assaig la xifra baixa al 7,4%.

Aquesta infrarepresentació és molt viva en tots els terrenys de la cultura, un món que sovint es considera un refugi dels valors democràtics i la

igualtat d’oportunitats

. Segons denuncia l’Observatori en un informe del 2017, fet conjuntament amb Mujeres en la Industria de la Música, als festivals musicals, segons un informe del 2017, només hi havia un 25% de dones als escenaris. El 2016, les dades continuaven sent aclaparadores als centres d’art, on la meitat de les exposicions eren exclusivament d’homes. Si bé és cert que en els darrers premis Gaudí van premiar una quantitat de dones inèdita fins ara, el món del cinema i el del teatre continuen sent molt masculins, també en terreny tècnic. Segons l’entitat Elles a Escena, les dones són majoria en vestuari i els homes ho són en il·luminació i so.