La solidaritat imparable

Al mateix temps que alguns veuen la pandèmia i la por com una oportunitat de negoci, hi ha qui decideix posar les seues habilitats al servei de la societat. A les botigues hi ha compradors que s’enduen tots els paquets d’arròs sense pensar en els altres i n’hi ha que hi van per fer la compra als veïns que no s’ho poden permetre. En els moments durs afloren els instints més patètics i també els més bonics. Des del primer dia milers de persones han decidit col·laborar en diferents iniciatives i entitats que lluiten perquè aquesta crisi no deixi ningú a l’estacada.

Gairebé d’un dia per l’altre es van tancar les escoles, el paper de vàter va volar de les prestatgeries, el govern va declarar l’estat d’alarma i vam entrar literalment en una dimensió desconeguda. Davant les adversitats sempre hi ha qui fa una passa endavant per ajudar els altres, que es pregunta què pot fer perquè tot això sigui al més portable possible.

El Roger Gassó i altres joves de Bellpuig els primers dies del confinament van decidir organitzar una xarxa de suport a la gent gran del poble. “Vam començar amb un grup de Whatsapp, vam fer cartells i de seguida ens vam entendre amb l’ajuntament per tal de coordinar els esforços i no deixar ningú desatès”, explica. “Tenim un sistema de torns per tal d’anar-nos rotant en els encàrrecs que, majoritàriament, són compres de menjar o medicaments”. Aquestes xarxes han proliferat arreu del país, a voltes en el caliu de les entitats juvenils locals o impulsades pels ajuntaments amb més iniciativa. El Joel Pla col·labora amb la xarxa de voluntaris de la Seu d’Urgell i fa dos o tres serveis per setmana a casa de gent gran que no coneixia i confessa que “és una sensació una mica estranya perquè per una banda hi ha un component molt personal i humà, i per l’altra gairebé no et pots veure. De sobte t’adones que a través dels ulls ens diem moltes coses i és molt bonic”. Aquest vincle, d’una tendresa especial, és el mateix que posa en valor la Teresa Roigé, que col·labora de la Xarxa de Solidaritat Lleida, gestionada des de la Paeria i que compta amb més de cinc-cents voluntaris. “La gent que viu sola encara té més necessitat de sortir i veure altres persones. De sobte nosaltres som l’únic contacte visual que tenen amb la resta de la ciutat i em sembla important no descuidar-los”.

La mirada és molt important i quan treballes amb gent que ha contret el coronavirus és cabdal protegir-la. Davant l’evidència que l’Estat no podia garantir la segurat de tot el personal sanitari ràpidament es van començar a moure grups de

makers

per tal de fabricar suports per a pantalles protectores amb les seues impresores 3D. Aquells aparells que fins fa tres setmanes eren com joguines per entretenir-se, de cop i volta es van covertir en petites factories domèstiques. Carles Bravo és una dels molts

makers

de les terres de Lleida que s’han coordinat per fabricar i fer arribar milers de supors per a mascaretes principalment al sector sanitari. “Amb una impressora de dos-cents euros i les instruccions necessàries per optimitzar-la hi ha gent que està fent vint-i-cinc mascaretes cada dia. Al començament s’ha de dir que podíem trigar sis hores a fer-ne una, ara hem perfeccionat els patrons i hem ajustat les màquines per fer-les en una hora”. Molts aficionats a les impressores 3D es coneixen de les xarxes socials i no els va costar gaire posar-se d’acord en un grup de Telegram des del qual centralitzen tota l’organització. “Vam decidir que tot ho faríem gratis i que miraríem de coordinar la producció i la distribució per tal que arribessin als col·lectius que les necessiten. Si algú vol ajudar, a dia d’avui el més útil no és comprar-se una impressora sinó fer-nos arribar matèria primera per tal que els

makers

en poguem continuar fent”.

L’altre front obert de les mascaretes són les cosidores. La gent gran no només son gent de risc que nessita suport, “sinó que moltes també s’han volgut sumar a les diferents iniciatives que hi ha per ajudar la comunitat en aquests moments tan complicats i participem en projectes com les cosidores de Tàrrega. Arreu del país les màquines de cosir també s’han posat al servei de la causa. “A través del mòbil ens van passar els patrons i la gent que ho coordina ens fan arribar les teles i després ho passen a recollir”, explica la Mònica, que també recorda que el dia que tot això passi “tenim un dinar de germanor pendent”. El sentiment de pertinença a la comunitat és un dels valors compartits entre la gent que participa al voluntariat. L’Anna Gorgues de Bellpuig també ho remarca “si trec res de bo de tot això que estem vivint és que t’adones que molta gent fa pinya al poble i que es preocupa pels seus veïns, per gent que fins fa un mes potser ni coneixia”.

Treballar pels altres de manera altruista és el que fan les entitats de l’anomenat tercer sector des de fa molts anys. “El confinament de la gent gran ens va afectar directament perquè molts dels nostre voluntaris són gent jubilada”, confessa l’Òscar Costa, d’Arrels. “A més, hem vist com molta gent jove ha respost a la nostra crida per no aturar uns serveis que ara encara són més necessaris”. L’Edu Valenzuela és voluntari al Banc d’Aliments, que ha viscut la mateixa situació: “Tinc la sensació que aquesta crisi està despertant més consciències, que cada vegada hi ha més gent que s’adona de la importància de tenir cura els uns dels altres i que no ho oblidarem quan això passi”.

Hi ha tota una generació de dones a qui ningú no va preguntar si volien aprendre a cosir. La majoria no poden sortir de casa perquè són persones de risc, una situació queles entitats La Soll, Cartaes i Alba de Tàrrega van saber reconvertir en virtut. Des de fa setmanes, desenes de

dones de Tàrrega

s’han unit a aquesta iniciativa per produir mascaretes, gorres i bates per al personal sanitari. Una xarxa ben organitzada ha distribuït els patrons, fa arribar les teles i posteriorment recull i renta tota la producció per tal que arribi a les persones que n’han de fer ús amb les majors garanties de seguretat possibles. La resposta a través del boca-orella, els mitjans locals i les xarxes socials va fer evident que la solidaritat no té edat.

Abans de la pandèmia del coronavirus ja hi havia molta gent que vivia en una situació de crisi permanent. A Catalunya es calcula que abans de la pandèmia la pobresa afectava un 21,3% de les llars del país. Les entitats del

tercer sector

com el Banc d’Aliments, Càritas o Arrels han vist com la pandèmia del coronavirus ha augmentat la quantitat de famílies d’arreu del territori que necessiten suport per tirar endavant. La crisi sanitària ha provocat una aturada sobtada que ha deixat sense ingressos milers de persones, essent especialment crítica la situació de la gent que vivia en l’economa submergida. Les entitats també han vist com molts dels seus voluntaris han de quedar-se a casa perquè són gent gran i població de risc.

Des del primer dia del confinament a molts pobles i ciutats es van organitzar xarxes de joves que s’oferien per fer compres i encàrrecs a persones d’alt risc que havien de viure confinades. Lleida, Bellpuig o la Seu d’Urgell són tres dels molts municipis que tenen aquestes xarxes, en les quals participa sobretot gent jove que la situació d’alarma ha obligat a quedar-se a casa. Algunes han estat i

iniciatives ciutadanes

i d’altres les han promogut des dels mateixos ajuntaments. Al final, la majoria han acabat creant un sistema d’organització transversal per tal d’optimitzar recursos, garantir la seguretat de la gent i mirar que ningú no quedi desatès. Les noves tecnologies han estat imprescindibles perquè les xarxes funcionin.

La comunitat de

makers

s’han autoorganitzat per posar les seues impresores 3d a ple rendiment amb l’objectiu de fer suports per a pantalles protectores facials per al sector sanitari. Aficionats de totes les comarques, la majoria dels quals es coneixien de fòrums, xats o canals de Telegram, van decidir començar a treballar en la fabricació d’unes viseres especials per a aquelles persones que treballen en ambients amb alt risc de contagi, com els sanitaris. A les terres de Lleida parlem de més de dos cententars de

makers

que han aconseguit perfeccionar els patrons i ajustar les seues impressores per tal de ser eficients i produir desenes de viseres i obreportes cada dia. Han creat una xarxa de producció i distribució per fer-les arribar a entitats i institucions.