Bausen, la reserva en perill

Un projecte hoteler al petit poble aranès de Bausen ha posat en alerta molts veïns i amants de l’Aran. Per al madrileny Samuel Bayren, estudiant de màster de la Universitat de Tolosa 2, Bausen s’ha de protegir perquè és un dels pocs llocs que queden en els quals és possible respirar l’autèntic Pirineu.

La primera vegada que vaig trepitjar la Val d’Aran jo era petit i amb els meus pares vam creuar-la per anar a passar uns dies de vacances al sud del túnel de Vielha, a l’Alta Ribagorça.

Ja de més gran, en diferents visites, senzillament me’n vaig enamorar. Vaig saber de la llengua aranesa i també em vaig preguntar si seria possible trobar llocs en els quals la vida i els carrers encara fossin fidels a la cultura i història pirinenques. Parlo de llocs com Chistau, a Aragó; la Val de Louron, a França; la vall de Roncal a Navarra i, també, la Val d’Aran. Així vaig descobrir Bausen, el poble que hi ha al final de la petita carretera que s’endinsa en un bosc frondós a tocar de la frontera francoespanyola.

Era el meu tercer viatge a la vall i per fi vaig poder passejar per un lloc meravellós. Era silenciós, construït en temps pretèrits per homes i dones anònims, actors d’un passat que no s’hauria d’oblidar. Els carrers i casalots de Bausen s’aferren a la muntanya, acariciant les pastures estivals, a l’ombra de les fagedes i les rouredes mil·lenàries com la de Carlac. Boscos que s’escapen cap al nord, cap a l’obaga francesa. El silenci harmoniós, la tranquil·litat i l’aïllament feien de Bausen un indret atractiu i únic per al viatger. Vaig sentir per fi que la meva curiositat estava satisfeta i em vaig alegrar que els veïns haguessin pogut conservar una població tan ben cuidada, amb un patrimoni paisatgístic i urbanístic inigualable. L’arquitectura popular, les hortes escalonades, la canalització dels nombrosos torrents i rierols que baixen de les faldilles de la Vacanera, la muntanya que talla l’horitzó de Bausen, confirmaven el meu descobriment. El Pirineu no hauria de ser un parc d’atraccions de la natura sinó romandre i progressar com un conjunt de terres i de pobles sobirans amb història i amb maneres de vida particulars. Aquesta hauria de ser la idea que tot visitant del Pirineu hauria de tenir present. La mateixa idea va estar vigent a les vivències de tants estudiosos i viatgers fascinats amb la Val d’Aran des dels temps de l’etnògraf Julio Caro Baroja o del literat Camilo José Cela. Aquests van creuar el port de la Bonaigua a peu des del sud, a la recerca d’exemples de vida, economia i cultura muntanyeses, i sense cap ajuda econòmica o divulgativa van traçar retrats que aconseguirien avançar en unes ciències socials en estat embrionari i en unes humanitats que es veien cada vegada més vulnerables sota una ideologia d’estat essencialista que considerava les realitats lingüístiques del Pirineu com una amenaça al monolingüisme reduccionista. Per això, no estranya que les visites de Caro Baroja o Cela a la vall fossin paral·leles al despertar de l’occitanisme polític a França dels anys 60 i de l’establiment de les primeres escoles bilingües, les Calandretes. Ja fos en la lluita política o en l’àmbit acadèmic, el despertar d’una consciència del món rural en ple ordre industrial era palpable. Era necessari lluitar contra la despoblació alhora que s’havia de conservar viva la memòria d’un dels principals actors de la història d’Europa: l’agricultor i el ramader.

Ara som al segle XXI i la memòria d’aquells que van modelar gradualment el paisatge de la Vall des de períodes prehistòrics està en perill. Evidentment, el ritme de les economies ha portat a modes de vida diferents, i ha aglutinat certes activitats que han estimulat el desenvolupament urbanístic i laboral dels habitants de la muntanya. Era inevitable. Des de fa temps, el turisme és el pa del qual viuen la major part dels aranesos,

chistabinos

, roncalesos, ribagorçans i

sobrarbenses

, entre d’altres. Amb aquest desenvolupament, sorgeixen també debats sobre models de turisme potencialment menys destructius amb el patrimoni.

A Bausen s’ha creat recentment la plataforma Sauvem Bausen amb la intenció d’oposar-se a les intencions d’una empresa promotora que vol construir un complex hostaler de 18 habitatges, 22 apartaments i 12 habitacions. Per això necessita enderrocar una part del nucli urbà original i perpetrar danys irreparables al patrimoni arquitectònic i paisatgístic de la localitat. Si el projecte tira endavant s’acabarà amb l’últim poble de la Val d’Aran amb una estructura urbanística, una arquitectura popular i una divisió del terreny genuïnament araneses. Seria el tret al clatell definitiu a la memòria viva del Pirineu que volem: unes valls fidels a la seva identitat, atractives a tots els viatgers que busquem un paisatge remot, una gent diferent, una realitat particular lluny del frenesí homogeni del turisme de masses que vol convertir tots els pobles de muntanya en un Chamonix del Mercadona. A diferència d’altres llocs protegits, el municipi de Bausen no té cap tipus de normativa urbanística que impedeixi aquest projecte, per això Sauvem Bausen advoca per la modificació de la normativa urbanística per protegir el patrimoni local. La seducció del benefici immobiliari a curt termini implica danys irreparables per a les generacions futures.