El Parlament fa 40 anys

El confinament a què ens ha tingut obligats la Covid-19 ha provocat que probablement per a molts hagi passat desapercebut un esdeveniment cabdal per a la història de Catalunya: el restabliment del Parlament després de la dictadura. Era el 10 d’abril del 1980 i 135 homes i dones entraven al Saló de Plens amb l’emoció a flor de pell.

El Parlament de Catalunya és la institució fonamental de la Generalitat. Aprova les seves lleis i pressupostos; impulsa i controla l’acció de Govern; elegeix el president de la Generalitat i aprova, orienta i legitima el seu programa. Tant el president com el seu govern són políticament responsables davant del Parlament. Està constituït per una cambra única integrada per 135 membres elegits democràticament. Es renova cada quatre anys, però el president pot dissoldre la legislatura abans que s’esgoti i convocar llavors noves eleccions (sembla que això darrer s’estila bastant els darrers anys). Fins aquí la descripció oficial –fins i tot podríem acceptar que, també, freda i asèptica– de què és el Parlament de Catalunya. Per a molts, però, aquesta definició va molt més enllà. La institució té un esperit que converteix el Parlament, i allò que se’n deriva, en l’ànima del país. D’allò que som com a comunitat, com a poble, o que volem ser. Aquest és (només) un dels motius pels quals el restabliment del Parlament fa poc més de 40 anys va ser tan rellevant. Malgrat que la celebració hagi passat desapercebuda pel confinament obligat per la Covid-19. El restabliment es va produir en el marc del procés de recuperació de les institucions democràtiques iniciat amb la fi de la dictadura franquista. Al migdia del 10 d’abril del 1980, els diputats elegits als comicis del 20 de març van ocupar els escons del saló de sessions per constituir el Parlament de la primera legislatura.

Va ser un acte amb les emocions a flor de pell. No només es recuperava una institució. També la dignitat i el reconeixement. Amb la presència de diputats del Parlament republicà del 1932, la sessió va començar amb un acte inaugural encapçalat per Josep Tarradellas, president de la Generalitat restablerta. Tot seguit, es va constituir la Mesa d’edat que va dirigir la sessió, i el seu president, Josep Maria Poblet, va declarar constituït el Parlament. A continuació, els diputats van elegir Heribert Barrera president del Parlament, i la resta de membres de la Mesa: Isidre Molas i Concepció Ferrer, vicepresidents; i Ramon Camp, Felip Lorda, Ramon Espasa i Enric Manuel-Rimbau, secretaris. Pocs dies després, el 24 d’abril, el Parlament va investir Jordi Pujol president de la Generalitat

Entre els 135 diputats només hi havia set dones, que en el decurs de la legislatura van arribar a vuit, cap d’elles representant la circumscripció de Lleida. Tot i això, podríem dir que en certa manera, al Parlament hi havia representació lleidatana femenina. Era la de Teresa Eulàlia Calzada, d’Artesa de Lleida. Tenia el títol de Magisteri per l’Escola Normal de Lleida i la llicenciatura en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. Va concórrer a les llistes electorals amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) per la circumscripció de Barcelona i va esgotar la legislatura. Actualment, són 59 les diputades al Parlament, així que es podria dir que en aquest àmbit almenys hem avançat. A més a més, Lleida compta amb sis diputades, tres d’Esquerra Republicana de Catalunya i tres de Junts per Catalunya, els dos partits que, casualment, a data d’avui governen a la Generalitat.

Tornant a Calzada, no era l’única diputada que malgrat tenir arrels lleidatanes representava alguna altra circumscripció. Per Barcelona hi havia l’advocat i historiador cerverí Josep Benet, que va concórrer com a independent per la llista electoral del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). També s’hi trobaven altres noms com ara Felip Lorda (PSC-PSOE), nascut a Almacelles, i que havia treballat en periodisme radiofònic a Holanda, havia estat adscrit al Servei Espanyol de la BBC a Londres i fins al 1977 havia ensenyat català i castellà a Amsterdam. Durant la legislatura constituent (1977-78), havia estat diputat al Congrés per la circumscripció de Lleida. També per Barcelona hi havia el torner industrial metal·lúrgic solsoní Francesc Padullés (PSUC). Els lleidatans que hem detallat a les pàgines anteriors provenien de mons tan diferents com la investigació, de la mà del científic Joan Oró, o el combat (físic i polític) que representava, entre d’altres, Víctor Torres, tota una icona de la lluita antifranquista, o el veterà i també exiliat balaguerí Pere Ardiaca, condemnat a 23 anys de presó pel règim. Hi havia advocats, historiadors, administratius, sindicalistes, experts en turisme... En definitiva, una barreja de perfils, reflexos de la societat que englobava, fins i tot el prestigiós uròleg Antoni Puigvert. I el mateix podríem dir de les edats, que anaven des dels 75 anys del mateix Puigvert o els 71 d’Ardiaca, fins als 27 de Craviotto. El que sí que tenien en comú era la vocació de lluita i de ganes de democràcia, malgrat que la immensa majoria “no teníem experiència parlamentària, però sí molta il·lusió i sentit de la responsabilitat”, com recorda Ganyet. La primera de les 78 lleis que van aprovar va ser la Llei 1/1980, del 12 de juny, per la qual es declara Festa Nacional de Catalunya la diada de l’Onze de Setembre, una iniciativa que va obtenir el suport unànime de la cambra i que en els darrers anys s’ha convertit en un símbol d’un dels canvis més grans del Parlament de la darrera dècada: la seva actual majoria independentista.

L’edifici que acull el Parlament de Catalunya és

l’antic arsenal de la Ciutadella

, la fortalesa que el rei Felip V va fer construir a Barcelona després de la derrota dels catalans a la guerra de Successió. Des d’aleshores ha tingut diferents utilitats. El 1869 el general Joan Prim va fer donació de la ciutadella a la ciutat i això va comportar que s’enderroquessin les muralles i la major part de les construccions militars per fer el que avui es coneix com el parc de la Ciutadella, obra de Josep Fontserè. Dos dècades més tard, el 1889, l’arquitecte municipal Pere Falqués fa adaptar l’arsenal com a palau reial perquè els reis d’Espanya tinguessin una seu a Barcelona. El cert és, però, que mai el van arribar a habitar. Això no va evitar que estigui inspirat en l’Òpera de París i una concepció ornamental que recorda que estava a punt d’irrompre el Modernisme. L’any 1900 es va ampliar amb dos ales a banda i banda de l’edifici perquè l’ajuntament va destinar l’edifici a museu d’art. El 1932 el va cedir com a seu del Parlament, una vida efímera fins al 1939, quan amb la derrota de la Segona República Espanyola va recuperar l’ús de caserna, fins que sis anys després, el 1945, s’hi van tornar a instal·lar les col·leccions del Museu d’Art Modern i el Gabinet Numismàtic de Catalunya. Van haver de passar gairebé quatre dècades perquè el 1980 l’ajuntament cedís parcialment el palau, que va ser restaurat i adaptat com a seu del Parlament restablert. El 2004 ja va ser destinat íntegrament al Parlament.