Esperant els excursionistes

L’estat d’alarma va atrapar-los als refugis de muntanya que guarden i, des d’aleshores, la majoria hi viuen aïllats sense veure pràcticament ningú. Les pluges d’abril es van endur tota la neu acumulada durant l’hivern i ara, en ple apogeu primaveral, l’única opció que tenen és deixar-los a punt per quan puguin tornar-los a obrir pels excursionistes.

Aquarts de sis del matí encara és fosc, però el Paco Rodríguez ja no pot dormir més. S’aixeca, es fa un cafè amb llet i, mentre esmorza una pasta, repassa els diferents canals per veure com està la situació. “M’agrada comparar-los per saber què pensen i com enfoquen les notícies uns i altres”, confessa per telèfon una tarda plujosa de finals d’abril. “Quan va començar el confinament hi havia força neu i a finals de març encara va fer una bona nevada, però aquest abril està sent especialment plujós i s’ha desfet pràcticament tota”. La seua parella treballa al sector sanitari i es va quedar a la casa que tenen a la vall de Cardós. A ell l’estat d’alarma va enxampar-lo al refugi de les Comes de Rubió, al Parc Natural de l’Alt Pirineu, i va decidir quedar-s’hi. Des d’aleshores que no veu ningú perquè tampoc no ha baixat a comprar. “Fa un parell d’anys va fer una nevada i durant un parell de mesos no va pujar gairebé ningú i vaig baixar poc a comprar; però aquest cop només he sortit per anar a buscar el cotxe que havia deixat a la barrera d’entrada al parc”.

Al Xavi, la Sílvia i el seu fill Oriol, de sis anys, l’anunci del confinament immediat també va enxampar-los al refugi que gestionen a la Val d’Artiga de Lin, a la Val d’Aran. “Aquell cap de setmana teníem un grup d’esquiadors francesos que feien una travessa des de la Ribagorça aragonesa amb guia i vam pujar un parell de dies abans per escalfar-lo i posar-lo a punt, com fem sempre”, explica el Xavi Sutrias, que treballa al món dels refugis de muntanya des de fa vint anys. “El primer cap de setmana encara vam veure algú que va pujar a voltar per la vall, tot i que nosaltres estàvem tancats i no oferíem cap servei. El refugi es troba en una zona prou concorreguda pels turistes i els muntanyencs. Després ja no ha vingut ningú, només els agents rurals i els mossos d’esquadra que fan reconeixements pel territori per tal de comprovar que ningú se salta el confinament. Sobretot els primers dies van passar amb l’helicòpter rastrejant les muntanyes”. Cada deu o dotze dies fan una incursió a Vielha per comprar aliments frescos, la resta del temps la passen al refugi.

A la Cerdanya més septentrional hi ha un dels refugis de muntanya més antics de Catalunya, l’Estanys de la Pera. A recer de les muntanyes que limiten amb Andorra i amb vistes al Cadí, la Genni Archetti fa nou anys que el guarda amb el suport del seu company David. “Aquí des del començament vaig decidir obrir tots els caps de setmana d’hivern tant si tenia reserves com si no perquè pensava que valia la pena oferir el servei sempre. Amb els anys s’ha consolidat i quan a mitjans de març va començar el confinament jo estava aquí dalt. Sempre tinc un lloc on estar-me quan baixo, però on realment passo la major part del temps i em sento com a casa és aquí. Quan era adolescent vaig començar a treballar tots els estius en un refugi al nord d’Itàlia, d’on sóc originària, i quan vam decidir agafar aquest refugi amb el David ja sabia on em posava”. Ell per motius laborals baixa “a la civilització” cada setmana, però la Genni pràcticament no s’ha mogut del refugi des d’aleshores. “El més lluny que he anat és als estanys a desmuntar els cartells indicatius per endur-me’ls al refugi i repintar-los. El que estic fent aquests dies és manteniment, posar al dia en la mesura del que puc tot allò que tenia pendent i pintar, pintar totes les parets que puc”.

El manteniment i les reparacions són les dos activitats que ocupen més temps al Paco. L’edifici ja té uns quants anys i quan arriba la primavera sempre s’hi ha de fer alguna cosa o altra. “El temporal Glòria ens va fer malbé una xemeneia i ara hem comprovat que amb les pluges tenim filtracions dins del refugi, de manera que no tinc temps d’avorrir-me perquè em passo les hores posant al dia l’edifici i les instal·lacions. Sempre hi ha llistes de coses pendents que passen d’un any a l’altre i ara és un bon moment per fer-les”. A l’Artiga de Lin les tasques de manteniment són mínimes, de manera que “ara mateix invertim el temps pensant com podem organitzar l’espai per quan els refugis tornin a obrir i ens haguem d’adaptar a les noves normatives de seguretat”, explica la Sílvia. La Genni, des de la Cerdanya, també dóna per fet que podran obrir perquè “si la gent pot anar a la muntanya nosaltres som un servei essencial, els refugis no som un restaurant o una cafeteria en un lloc bonic sinó que fem tasques d’informació, prestem ajut a la gent que es perd o pateix un contratemps, som l’enllaç amb els serveis d’emergència i som un punt de referència per si passa res”.

Quan són oberts, els refugis funcionen com una màquina de preparar menjar, servir, endreçar, netejar, organitzar i tornar a començar. No són hotels sinó punts de sortida per fer muntanya, de manera que els horaris estan pensats per anar a dormir aviat i alçar-se d’hora. “Aquests dies que estem sols mantenim les mateixes rutines que quan estem oberts, esmorzem a les set, dinem pels voltants de la una, sopem a les vuit i a les deu anem cap al llit, tot i que no hi ha ningú que puguem molestar. Són hàbits que tenim integrats i no els sabríem fer d’una altra manera”. La vida dels refugis en certa manera és una contradicció: els porta gent a qui agrada la solitud de la muntanya però quan són oberts es passen el dia tancats en espais minúsculs preparant-ho tot perquè als muntanyencs no els falti de res. Mesos seguits treballant cada dia per a deu, quinze, trenta o cinquanta clients que sovint conviuen en mejadors, dormitoris i serveis comuntaris. Espais que en la majoria dels casos també són els que han de fer servir els guardes per al seu dia a dia perquè són limitats. Ara, amb l’estat d’alarma, tot el refugi és per a ells i són els únics testimonis d’unes muntanyes que respiren alleujades per aquesta estranya treva.

2.357 metres d’altitud.

Construït per la FEEC el 1957, el refugi està emplaçat al vessant sud del port de Perafita, a la Cerdanya. Té capacitat per a 35 persones. La Genni i el Daniel en són els guardes des de fa nou anys. Situat al pas de la la gran ruta transpirinenca GR11, l’Estanys de la Pera és també un bon punt de partida per fer raquetes de neu i esquí de muntanya. No s’hi pot arribar amb cotxe: a l’hivern s’hi arriba des de l’estació d’esquí nòrdic d’Aransa (més de dues hores) i a l’estiu, des de la font de les Pollineres, on s’arriba per pista forestal des de Martinet o Lles (40 minuts). Quan no hi ha guarda hi ha refugi lliure per a quatre persones. En condicions normals està obert tot l’estiu i en temporada hivernal tots els caps de setmana. Més informació al web feec.cat i facebook.com/estanysdelapera.

1.980 metres d’altitud.

Situat al Parc Natural de l’Alt Pirineu, el refugi és propietat de la Generalitat de Catalunya i fa 27 anys que el guarden el Paco i l’Aurora. Amb capacitat per a cinquanta persones, el refugi ofereix servei de cuina per a excursionistes i ciclistes. Mentre que a l’hivern és molt habitual per a gent que fa rutes amb raquetes o esquí de muntanya, a l’estiu s’omple d’excursionistes i practicants de BTT. Els mesos d’estiu s’hi pot arribar amb cotxe des del poble de Rubió i el port del Cantó, a la carretera N-260, que connecta Sort amb la Seu d’Urgell. A l’hivern la pista està tancada i s’hi puja amb raquetes de neu. Està obert tot l’any. Per concretar el calendari i les dates disponibles podeu consultar al web refugicomesderubio.com

1

.470 metres d’altitud.

Situat a la Val dera Artiga de Lin, al terme municipal de Vielha e Mijaran de la Val d’Aran, el refugi d’Artiga es va inaugurar l’estiu passat i té capacitat per a 28 persones, repartides en sis habitacions. És propietat del Conselh Generau d’Aran i el Xavi i la Sílvia el gestionen des del primer dia. La Val d’Artiga és en un vessant atlàntic amb vegetació espectacular, punt de partida per pujar a l’Aneto i la Maladeta. En temporada normal obre cada dia des de Setmana Santa fins a l’octubre i la resta de l’any sota reserva. Al refugi s’hi accedeix per una pista asfaltada que surt de la carretera N-230 al seu pas pel poble d’Es Bordes. Més informació al web artigadelin.com