Per què han decidit quedar-se?

Fins a les acaballes de segle passat les cigonyes anunciaven que la primavera s’acostava quan tornaven de l’Àfrica i s’instal·laven als campanars per criar els seus polls. Ara ja formen part del nostre paisatge perquè han decidit quedar-se. El canvi climàtic hi ajuda, encara que la raó principal és l’accés fàcil i ràpid al menjar dels abocadors.

Hi ha cigonyes que han vingut per quedar-se i d’altres senzillament ja no han marxat. Una de les moltes polítiques delirants del franquisme va ser la Ley de Alimañas de 1953, una iniciativa per protegir la caça i eliminar aquells animals salvatges considerats una competència deslleial als interessos de la cinegètica. Les cigonyes no van ser víctimes d’aquest extermini legal contra la fauna salvatge, encara que també data de mitjans del segle XX la permanent disminució de població d’aquesta au tradicionalment migradora.

“El més raonable és pensar que d’alguna manera el progrés econòmic i industrial, en un context de poca o gens sensibilitat pel medi ambient, va provocar un seguit de condicions que van ser letals per a les cigonyes”, explica Xavier Marco, cap de Diversitat i Medi Natural del departament de Territori i Sostenibilitat a Lleida. L’augment de població i el

desarrollismo

van comportar un augment del consum que, en un context de gestió nul·la dels residus, va derivar en molts abocadors en els quals proliferaven les rates. “Aleshores es tirava molt verí per eliminar-les i, en tant que les cigonyes se les mengen, sospitem que ho acabaven patint. Tampoc ningú no controlava els vessaments als rius, i la contaminació de les aigües derivava en la mort de la fauna autòctona, de la qual s’alimenten les cigonyes.” També l’auge en l’ús de pesticides agrícoles molt tòxics va ser una pràctica que tota la fauna i la flora del país van patir durant dècades. La falta de mesures de protecció i aquest entorn hostil van derivar en una situació crítica per a les cigonyes i el seu ecosistema. A mitjans dels anys vuitanta ja van estar a punt de desaparèixer, “en tot Catalunya potser només hi havia dues o tres parelles”, explica Marco.

Què ha passat els darrers trenta anys perquè la plana de Lleida esdevingui un territori amb algunes de les colònies estables de cigonyes més importants del sud d’Europa? La resposta principal rau en els abocadors: les aus tenen accés a menjar abundant cada dia de l’any. “La majoria dels animals es mouen per la llei del mínim esforç, així que si les cigonyes saben on poden alimentar-se en abundància i sense necessitat de caçar ni fer molts quilòmetres, decideixen quedar-se a viure a la vora de la seua principal font d’abastiment”, explica Josep Maria Arnó, agent rural de la demarcació de Lleida. Ells, els rurals, són els encarregats de fer-ne el seguiment al territori i també són els que tenen la precària tasca de recuperar les que tenen accidents. “La majoria dels problemes es deriven de les línies elèctriques, en un sol dia hem arribat a recollir quinze cadàvers de cigonyes electrocutades dels peus d’una sola torre.” Amb la Fiscalia van acordar cedir dos mesos a les companyies per fer modificacions de seguretat en aquelles instal·lacions que els rurals haurien detectat com a problemàtiques. Passats els dos mesos, si no s’hi ha fet res, s’actua d’ofici contra la companyia per danys contra una espècie protegida.

A finals del segle passat, col·lectius com la Trenca van començar a fer campanyes mediàtiques en favor de les cigonyes i actuacions en coordinació amb el Centre de Fauna de Vallcalent. Jesús Almarza és president de l’entitat i recorda que en aquella època “vam decidir que la millor manera de salvar l’espècie era mirar de garantir la supervivència de tots els polls. Si en una posta d’ous en ponien quatre o cinc per tal que en sobrevisqués la meitat, nosaltres agafàvem dos o tres pollets del niu i els criàvem en captivitat per tal que finalment arribessin a la vida adulta els que continuaven al niu i els que portàvem al Centre de Vallcalent”. Aquesta pràctica, imprescindible aleshores, ja no és necessària. “Avui en dia els pollets que arriben al Centre vénen perquè han caigut del niu i algú els ha trobat”, explica César Pinyol, tècnic del Centre de Recuperació de Fauna i especialista en cigonyes. A més a més, la llei prohibeix fer res que pugui afectar un niu en època de cria, “això vol dir que les grues de la construcció, per exemple, no es pot desmuntar mentre hi hagi cries al niu”.

Els canvis en els models agrícoles, una millor gestió dels abocadors i les depuradores als pobles han reduït la pressió al medi ambient. “El riu Segre ha recuperat bona part de la seua biodiversitat natural i això fa que hi hagi moltes més granotes, serps o peixos, que són en bona mesura els aliments naturals de les cigonyes”, explica Xavier Marco de Territori. “Tot i això, els abocadors de Balaguer, Vila-sana i Montoliu, que són els que recullen la brossa de tota la plana de Lleida, són els grans

bufets lliures

de les cigonyes.” No totes opten per aquest model més sedentari, moltes encara decideixen emprendre el llarg viatge de la migració fins a l’Àfrica i altres que passen per aquí, provinents d’Europa, s’hi queden o també marxen. “El que està clar és que els abocadors s’han convertit en una realitat una mica contradictòria: per una banda proveeixen de menjar les cigonyes i per una altra no sempre mengen el que toca i això els provoca problemes, sobretot amb plàstics i cordills”, reconeix Jesús Almarza, de Trenca.

Sense més perill per a nosaltres que els molèsties que puguin ocasionar alguns nius en zones urbanes, les cigonyes són unes aus esveltes, discretes i de costums molt establerts. Formen part del nostre ecosistema i són importants en la cadena tròfica perquè ajuden a mantenir els equilibris en el boscos de ribera. Les cigonyes han decidit quedar-se.