L'herència de les minyones

Les minyones han tingut una importància cabdal a l’hora de preservar el que avui coneixem com a cuina catalana tradicional. La nutricionista de Tàrrega establerta a Austràlia Teresita Daroca ho detalla en una investigació en què parteix de l’experiència de la seva pròpia àvia, així com d’altres companyes de l’època.

Teresita Daroca (Tàrrega, 1972) està estudiant els primers cursos de Psicologia i té una trajectòria professional intensa i gens convencional, repartida entre tres continents: Europa, Amèrica (del Sud) i Austràlia. Una de les seves especialitats és la salut. Està graduada en

Dietètica i Nutrició

per la Universitat Ramon Llull (Barcelona) i és Magister en Salut Pública per la Universitat del Perú, entre altres titulacions. La seva és la història de com l’ascensor social funciona i no estem “condemnats” a viure en una classe social (sigui quina sigui) generació rere generació. La seva àvia era minyona, cuinera, i és qui li ha inspirat el treball d’investigació de fi de del màster de Nutrició i Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que pren com a fil conductor aquest reportatge. El seu treball en investigació sobre productes alimentaris, cuina i cultura de Catalunya va ser reconegut el 2009 per Caixa de Manresa. Assessora de la Fiscalia al Perú, el 2011 va rebre el diploma d’Honor del Ministeri Públic del Perú en reconeixement a la seva tasca en la promoció de bones pràctiques en prevenció de riscos ambientals per a joves del país. Actualment resideix a Austràlia, atès que és l’esposa de l’ambaixador del Perú en aquest estat.

Les minyones no acostumen a sortir als llibres d’

història

. Ara bé, segurament, si algunes haguessin parlat del que van veure i sentir, potser es podria reescriure alguna part de la història. Sigui com sigui, sí que han inspirat ficció. Un bon exemple pot ser

Criadas y señoras

, basada en la novel·la homònima de Margaret Atwood, que posa el focus sobretot en el racisme.

A casa nostra, la filòloga i escriptora Betsabé Garcia (Barcelona, 1975) es va proposar treure-les de la invisibilitat a

Minyones

(Llop Roig, 2019), un llibre escrit en segona persona que es pot considerar alhora novel·la i assaig. Ficciona la vida de cinc dones en dos èpoques diferents, des de l’any 1900 fins ara, a partir dels perfils, condicions materials i circumstàncies reals i documentades. Elles són fictícies, però no les situacions. Aquí explica que fins als anys 30 les cuineres eren les més ben pagades i era el millor que et podia passar.

Es poden imaginar avui en dia nenes de 8 anys portant una casa i fent de minyones o cuinant per a una família? Costa fer-se’n a la idea. No fa gaire era així. Encara hi ha padrines que recorden exercir aquesta tasca als anys trenta del segle passat i en endavant. Això és precisament el que volgut plasmar la Teresita Daroca (Tàrrega, 1972) a l’estudi

Vida i cuina de l’àvia Teresina

, el seu treball final del màster de Nutrició i Salut, centrat entre les dècades de 1930 i 1970. Ho mira des d’un vessant més original al que probablement estem acostumats, ja que atesa la seva formació se centra en la cuina i la nutrició, no tant en les condicions de vida o vexacions que en alguns casos podien patir. I és taxativa. “El que coneixem com la cuina catalana que ve de les nostres àvies, és cert, però molts d’aquestes padrines havien estat minyones”. És per això que ha volgut donar veu a “aquestes dones silenciades”. Hi té una motivació personal: la seva àvia Teresina Berengueres en va ser una i és a través de la seva vida que desgrana la història nutricional del país i que n’entrevista d’altres per comprovar que tenen unes característiques comunes i que, conscientment o no, “van lluitar per una societat més justa i igualitària a Catalunya”. Sens dubte, el segle passat va ser un temps de grans canvis per a les dones, en tots els sentits. Afortunadament! Tot i això, encara queda molt camí per recórrer.

Una de les feines més feminitzades de l’època és el servei domèstic. “La preparació dels aliments és el que demana més dedicació: comprar, netejar, cuinar, conservar... la cuina en la seva totalitat és una de les ocupacions que ha sofert més canvis”, explica Daroca. “Moltes dones, en moments durs com la postguerra, es van reinventar per sobreviure i poder donar menjar als éssers estimats, servint senyors, cuinant amb els aliments de què disposaven en aquell moment”, diu.

La Teresina Berengueres havia nascut un juliol del 1916 a Artesa de Segre. De ben joveneta es va quedar sense mare i el pare es va tornar a casar. Als vuit anys va entrar a servir a Cal Cunes, propietaris d’una fàbrica d’alcohol a Artesa de Segre. Eren anys de males collites i la Teresina no tenia bona relació amb la nova esposa del pare. La senyora, Luisa Rúbies, la va protegir i educar i en va sortir casada amb l’encarregat de la fàbrica. Era habitual que les dones deixessin de servir en casar-se. Només havien passat 11 anys quan es va quedar vídua. Va tornar a la vida laboral, a servir com a cuinera al castell de Montsonís, amb els barons de l’Albi on, de fet, la Teresina Daroca també hi té molts records d’infància. El vincle entre les dos era emocionalment molt estret. “L’àvia em va ensenyar a estimar la terra, a guardar per demà, a cuidar la família i, el més important, a conèixer els avantpassats. I tot passava a la cuina, on era feliç preparant el menjar per als seus éssers estimats”, recorda Daroca. El dia a dia de la Teresina a Cal Cunes durant els seus primers anys va ser aprendre a fer les feines més senzilles. La mestressa li tenia afecte perquè hi havia arribat molt joveneta i la relació amb la família va ser molt bona fins i tot després de deixar de treballar-hi. A poc a poc li va anar agradant la cuina i s’hi va encaminar fins que va acabar sent la cuinera de la casa. Amb els anys, i el fill dels propietaris adult convertit en un capità de vaixell que havia fet fortuna a Colòmbia, cada cop que aquest tornava dels viatges hi havia festa grossa amb convidats. I aquí la Teresina es lluïa: perdius a la vinagreta, cassola de conill amb caragols, macarrons, canalons, fideus a la cassola, caragols a la gormanda... plats que ara coneixem com a cuina tradicional catalana, amb excepció “d’alguna recepta potser importada de França com ara magdalenes de taronja, que li havia ensenyat a fer la senyora Luisa”. “Quan la padrina ens feia macarrons ens explicava que Cal Cunes era de les cases d’Artesa de Segre que més pasta es cuinava”. Anys més tard, quan Berengueres va passar a treballar per als barons de l’Albi al castell de Montsonís, el conill al forn, fricandó i caragols de totes les maneres, eren els plats estrella. anava a comprar el mercat i un xòfer l’anava a buscar per portar la càrrega. Als estius, molts cops l’acompanyava la neta.

Entre la resta de minyones val la pena destacar les experiències de dones com la Pepita Lloch, d’Almenar, que a diferència de Berengueres va començar a servir d’adolescent, perquè no li agradava la feina a la fàbrica. Va aprendre a cuinar a Anglesola, de mà de la senyora Rosita, que tenia una botiga de queviures, però havia fet de minyona abans de casar-se. Tot i això, la seva ocupació principal va ser la de mainadera, que després de la cuinera era la més ben remunerada i considerada de totes les tasques de servir. Un bon exemple de la consciència de la necessitat de buscar la igualtat de gènere no té a veure amb la seva feina, sinó amb altres impressions: “Recordo molt bé el primer cop que vaig poder votar. Va ser l’any 1979 a l’ajuntament d’Anglesola”. Tenia 46 anys. “És molt important que les dones puguem votar, així com tenir accés a la universitat i ser professionals”, assegura taxativa als seus 87 anys. Per la seva banda, la Pepeta Serra, d’Anglesola, es va fer un tip de practicar l’estraperlo d’Anglesola a Barcelona en els temps complicats de la postguerra i córrer davant dels “burots”, els guàrdies. Als 16 anys va començar a servir a Argentona i després va tornar a l’Urgell, a casa dels senyors Mestres. “Ell era farmacèutic i com que no teníem pols Royal, em portava àcid tartàric i carbonat amònic i podia fer pa de pessic”. Sens dubte, una bona manera de saber treure partit als recursos. La vida d’aquestes dones no va ser fàcil, però totes tenen en comú ser unes lluitadores.

Avui en dia, en castellà definirien la neta de la minyona, la Teresita Daroca, com un dona “de armas tomar”, capaç de fer quadrar i obeir, per mèrits propis, els militars d’un país en què la igualtat de gènere no està a l’ordre del dia, per dir-ho suaument. Daroca ha volgut donar veu a la seva padrina i les dones com ella. Han passat els anys i les generacions; ella no rep ordres i dona consells de nutrició i bona alimentació. Per formació i mèrits. L’àvia li va inculcar la passió durant els estius que passaven juntes. Dit això, la Teresita Daroca també té una altra història digna de ser escrita. Però això ja són figues d’un altre paner.