Reivindicant Gallardo

El Museu Jaume Morera de Lleida ha rebut amb entusiasme la donació d’originals del lleidatà Miguel Gallardo, un dels referents del còmic ‘underground’ contemporani. El creador, pare de personatges tan emblemàtics com Makoki, Niñato o Buitre Buitaker, és també l’autor de novel·les gràfiques com ‘Un largo silencio’ o la multipremiada ‘María y yo’.

Fa quaranta anys ningú hauria apostat perquè els personatges més histriònics, trapelles, malparlats i autodestructius del còmic

underground

que es feia a Barcelona acabessin en un museu. Amb el pas del temps les perspectives s’eixamplen i, sobretot, les generacions que assumeixen noves responsabilitats hi arriben amb un

background

particular: ara ja ningú nega que aquella contracultura més macarra va influir i condicionar els referents populars de tota una època.

L’any passat el MNAC va organitzar una exposició arran del quarantè aniversari de la revista

El Víbora

i el Museu Jaume Morera de Lleida va temptejar Miguel Gallardo per si estava disposat a fer una donació al fons de la institució. “En el primer contacte ens hi va ajudar l’Alfons López, un dels autors més solvents del país, que també és de Lleida i que ja ens ha deixat bona part del seu arxiu”, explica Jesús Navarro, director del museu. “Nosaltres apostem per una mirada ampla de l’art i per això també volem incloure totes aquelles expressions que històricament s’han considerat als marges, sovint titllades de menors o secundàries”, explica.

“Per a mi va ser un orgull que em truquessin i de seguida vaig acceptar”, recorda el mateix Gallardo. “Encara que hi mantingui molts pocs contactes, Lleida és la ciutat on vaig créixer i on vaig començar a descobrir el que després es va convertir en la meua gran passió: els còmics”, confessa l’autor.

Una de les poques referències que Gallardo ha fet mai a la seua infantesa lleidatana va ser quan, a les pàgines d’

El Víbora

, va fer un còmic en el qual era fàcil comprendre que denunciava els abusos sexuals que els germans Maristes de Lleida practicaven amb total impunitat a l’escola de la capital del Segrià. “Aleshores ho vaig fer i publicar sense que transcendís enlloc, han hagut de saltar els escàndols quaranta anys més tard perquè algú rescatés aquell còmic”, explica.

Ell forma part d’una generació d’autors que, en la primera joventut, quan el franquisme era un règim que agonitzava, van agafar un tren en direcció a Barcelona per alimentar les seues inquietuds artístiques. “Aleshores Lleida era una ciutat molt grisa i una mica asfixiant, aquí era pràcticament impossible trobar cap còmic que no fossin els comercials ni espais on exposar i editar. No hi havia cap escena. Barcelona aleshores era el referent perquè sempre ha sigut molt potent pel que fa a la il·lustració, l’edició i la impremta”, explica des de casa seua, a la capital catalana.

Quan tot està per fer, pràcticament tot és possible; així eren aquells anys a cavall entre la dictadura i la nova democràcia. “Aleshores, si tenies idees i ganes de treballar, podies fer moltes coses. Com que pràcticament no hi havia referents ni experiència, molts dels projectes eren aventures instintives, més que no pas una feina convencional i professionalitzada”, recorda Gallardo. “És en aquest context que jo, per exemple, acabo fent el disseny de la revista

Disco Express

sense haver treballat mai en això. Una cosa et portava a l’altra i un amic te’n presentava un altre.”

Aquesta feina va ser circumstancial, Miguel Gallardo tenia molt clar que el seu objectiu eren els còmics. “Els primers anys vaig treballar molt amb Juan Mediavilla, amb qui vam crear Makoki i tota la seua tropa d’amics, per exemple.” Les capçaleres que van donar sortida a tota aquesta tropa, a cavall entre els setanta i els vuitanta –

Makoki

,

Star

,

Disco Express

,

El Víbora

o

Cairo

– bevien de la contracultura nord-americana i la passaven pel filtre de la pròpia realitat. “Nosaltres vam saber connectar amb una part de la joventut que tenia ganes de passar-s’ho bé, segurament era un jovent una mica

gamberro

, que fumava canuts i li agradava beure i escoltar música punk.” La contracultura d’aleshores ja ho tenia, això, responia als cànons del sexe, drogues, violència i rock and roll. Aleshores, molts bars arreu de l’Estat van posar-se el nom de Makoki, com el mític de Tàrrega, per exemple. “La majoria dels autors érem gent propera a l’esquerra, era una tendència natural en tota la joventut que estava en contra del franquisme, però també anàvem una mica per lliure i la gent més militant, més mobilitzada políticament, no acabava de connectar-hi. D’alguna manera, ens titllaven de ser excessivament hedonistes”, recorda. Amb tot,

El Víbora

va ser la primera revista que va treure un número especial després del 23-F criticant el cop d’estat. “Entre l’obra cedida al Museu hi ha les sis pàgines del còmic especial que Gallardo va titular

Los Marcianos ya están aquí,

en el qual es representava la Guàrdia Civil com una colla d’extraterrestres”, apunta Jesús Navarro.

El cop va fracassar i la revista no va patir cap persecució. De fet, quan Gallardo repassa la seua relació amb qualsevol tipus de censura, és prou explícit: “No recordo cap episodi significatiu que m’hagués d’enfrontar a cap tipus de prohibició, excepte la rescissió del contracte amb l’

ABC

per la columna de

Buitre Buitaker

(el fet estrany va ser que sortís durant dos anys) i la traducció polonesa de

María y yo

, en què van preferir no concretar que els turistes dels acudits eren alemanys per evitar-se problemes. “La veritat és que sempre m’he sentit molt lliure amb el que faig perquè el que sempre m’ha motivat a seguir és passar-m’ho bé”, explica.

Fins a l’octubre es pot veure una selecció del material cedit al mateix museu, a través del qual es pot repassar tota la seua trajectòria fins a l’actualitat. Els còmics dels vuitanta van anar perdent força, les revistes anaven cremant els formats, cada vegada costava més enganxar nous lectors i a poc a poc l’escena es va anar diluint. Alguns autors es van retirar, d’altres van anar diversificant els fronts de treball per sobreviure en un ofici tan sacrificat com desagraït econòmicament. Una part del llegat és tota la trajectòria com a il·lustrador, tant de cartelleria com de portades de llibres o col·laboracions editorials. “Vaig treballar molts anys com a il·lustrador a

La Vanguardia

i també he col·laborat amb revistes nord-americanes com

New Yorker

o

The

New York Times

; després, com a dibuixant, vaig fer personatges per al món que Mariscal havia creat al voltant del Cobi, entre moltes altres feines.” Gallardo és un dels autors més potents que ha donat el còmic i la il·lustració del nostre país, referent d’una contracultura que ha sabut reinventar-se i entrar als museus.

No és fins a finals dels noranta que es torna a enganxar al còmic i ho fa en solitari i amb una història molt personal.

Un largo silencio

són les memòries del seu pare, un manuscrit de poc més de trenta pàgines amb les quals Gallardo va treballar amb un format híbrid que en el seu moment no va rebre el reconeixement merescut. Des d’aleshores, tots els títols que ha escrit estan basats en fets reals, en els seus propis fets reals.

“La majoria dels còmics de quan era jove són amb guionista, però a mi m’agrada treballar sol amb les meues històries”, confessa, “i on em sento més còmode és explicant el que em passa i el que m’envolta”. Amb

María y yo

va fer un salt considerable, traspassant els límits del món del còmic i arribant a tot un públic que només s’acosta al format quan el tema li crida l’atenció. “El còmic és la reproducció exacta dels dibuixos i apunts que feia en una llibreta quan estava amb la meua filla María, que té autisme. Quan vaig fer la proposta als meus editors –Astiberri– ja els vaig deixar clar que aquells apunts no eren l’esquema d’un còmic més elaborat estèticament: eren el còmic.”

L’aposta va resultar encertada,

María y yo

s’ha traduït a deu idiomes, se n’ha fet un documental i dos curtmetratges, vuit anys més tard va editar

María ya tiene veinte años

i ha anat de gira per tot el món explicant la seua experiència com a pare.

D’aquells viatges també en va treure

Turista accidental

, una mena de diari en el qual despulla les seues neures i pors a través d’anècdotes i reflexions, sempre amb l’humor com a punt de trobada. “En aquest sentit sóc del parer que tot ha de poder ser objecte de l’humor, per això em costa connectar amb aquest corrent de la correcció política que decideix sobre què podem i sobre què no podem fer broma”, reflexiona l’autor.

Gallardo ha guanyat dos premis al Saló del Còmic de Barcelona i el Premi Nacional del Còmic. També ha rebut el premi de premsa de l’APIC, el Serra d’Or i un parell de guardons de la nord-americana Society Newspaper Design.