Entre plànols i fogons

“Menges més pels ulls que per la boca”. És una frase que de ben segur tots hem sentit dels nostres pares o avis. L’arquitecta i cuinera lleidatana Alexa Trilla ha aconseguit donar el tomb com un mitjó a aquest “retret” perquè sí, les seves creacions gastronòmiques entren per la vista, però també les agraeix l’estómac. Ella és l’ànima d’Archicookture.

Afirmar que és filla del seu pare i de la seva mare és, evidentment, una obvietat. Ara bé, en el cas de la lleidatana Alexa Trilla Barahona (1990) és molt més que això. Filla d’un interiorista i d’una metge nutricionista, ella exerceix com a food designer, que vindria a significar “dissenyadora de menjar”. A la pràctica, vol dir que cada cop que la criden per organitzar un esdeveniment en què la part gastronòmica hi té un paper important, ella ho converteix en tota una obra d’art. Això sí, efímera i suculenta. És l’ànima d’Archicookture (www.archicookture.com). Podríem dir que Trilla ha crescut entre plànols i fogons. Per tant no és estrany que es decidís a estudiar Arquitectura. Ni que. quan va tenir la possibilitat de fer un Erasmus, escollís la ciutat italiana de Milà, on “podria tractar amb profunditat el disseny de productes i de mobiliari”, segons explica ella mateixa. Aquest binomi, el de l’interiorisme i el disseny, ha donat noms i resultats força interessants al llarg de la història. El finlandès Alvar Aalto, el danès Arne Jacobsen o el suís nacionalitzat francès Le Corbusier en són bons exemples. I més contemporàniament la iraquiana Zaha Hadid o Philippe Stark, aquest darrer arquitecte però sobretot dissenyador de gairebé tot allò diví o humà, de raspalls de dents a motocicletes, passant per sanitaris. De fet, l’arquitectura i el disseny han anat de la mà des de l’inici de la professió. Ara bé, Alexa Trilla ha fet un pas més enllà i el seu interès pels productes i el mobiliari ha derivat també cap a la gastronomia. Si els noms esmentats dissenyen peces perdurables, ella s’ha decantat per allò efímer. Allò que entra pel gust, sí, però també per l’olfacte, el tacte i la vista. El resultat són petites obres d’art que es poden posar a la boca en una sola mossegada.

El seu sentit de l’estètica ha comportat que des de sempre hagi pensat en ‘mossegades individuals’ és a dir, a no compartir d’un mateix plat, i que cadascú s’agafi les seves pròpies raccions. “Això primer queda molt maco però quan ja s’han agafat dos o tres cullerades... l’efecte visual que fa deixa molt que desitjar”, explica rient. “Tampoc m’agrada compartir quan no conec el company”, confessa. Una aposta que en els dies que corren –en plena pandèmia de Covid-19 i amb les receptes de distància, mans, higiene repetides com un mantra, potser l’únic que a hores d’ara es demostra efectiu sense excepcions– es converteix en més que una necessitat. A més, estèticament ajuda a crear mosaics preciosos de color i forma que no deixen indiferents els assistents a l’esdeveniment.

Tot i que Archicookture va néixer oficialment el febrer de 2019, segurament rondava pel seu cap des de feia temps. Formada entre Reus, Milà, Londres o Barcelona, per citar algunes ciutats, ja quan es va traslladar a la ciutat italiana per cursar un Erasmus d’Arquitectura pensant en els estudis de disseny, i es va endinsar en el disseny gastronòmic, ja es va adonar que allò era “molt bonic, però no es podia menjar”. Així que la maqueta del seu projecte de final de carrera –un mercat que a la nit es transformava en espai gastronòmic i aprofitava tot allò que havia sobrat–, la va fer de xocolata. En acabar la presentació, la va trencar i la va compartir amb els assistents. “Hi havia estat treballant durant dos anys, i en un moment, tothom en gaudia, va ser una experiència molt maca”, recorda. Va ser quan va decidir seguir per aquest camí. I es que en tornar de l’Erasmus, mentre acabava Arquitectura i el projecte de final de carrera, s’havia anat formant en cuina a l’escola Hofmann de Barcelona. I va ser quan va decidir tornar a Itàlia per treballar en un restaurant de tres estrelles i aprendre de la part més perfeccionista, la presentació, etc. I en acabar, a la Xina. En un hotel de Macau creava benvingudes personalitzades per als clients. “Sabíem que, per exemple, a un hoste li agradava molt la pera i aleshores li fèiem un pastisset de pera. És cert que era una mica de luxe, però també molt exclusiu i molt divertit”, recorda. Arran d’això va voler aprofundir més en el dolç, cosa que la va portar a viure a ciutats com Londres, o països com França i Itàlia, entre altres. De fet, ha treballat en més de 30 països de quatre continents.

Té molt clar què busca. “La idea sempre ha estat interactuar molt amb la part experimental del menjar. M’agrada veure com la gent interactua i gaudeix del menjar”, explica, abans d’afegir que “no es tracta només d’asseure’s a taula i utilitzar el ganivet”. L’Alexa ho prepara com “una experiència per treballar tots els sentits: el gust és el més important, però també cal tenir en compte les olors, la vista i el tacte”. Sempre, evidentment, treballant un bon producte. “En segons quines ocasions, el sol fet de com és la forquilla o com agafem un determinat aliment ja li canvia una miqueta el gust, perquè depèn de com t’ho posis, a vegades passa pel nas d’una manera o una altra”. “És una mica aquest joc dels sentits”, afegeix.

Archicookture és la mescla de tot això i més, el que va aprenent cada dia. “He anat fent projectes a diferents ciutats i marques que em demanaven sobretot, inauguracions d’espais”. També té clients privats que volen viure i tastar aquesta experiència de la interacció entre el menjar, l’espai i la gent. Uns assistents que no acostuma a asseure a taula, sinó que prefereix que interactuïn entre ells i amb el lloc que els acull. És per això que no resulta estrany que en els seus esdeveniments els plats “surtin” de les parets o “baixin” del sostre. Un bon exemple va ser la presentació de la Casa de Fusta a Lleida, un dels primers projectes que va fer a la ciutat. “Busco que la gent jugui i per això també procuro que no hi hagi ni cambrers ni cadires”.

Una part molt important de tot plegat és la filosofia de residu zero. “D’alguna manera, el menjar és l’escultura i quan aquest desapareix, només en queda l’esquelet”, explica. Acostumada a acompanyar el seu pare a les obres, està familiaritzada amb el profit que es pot treure de materials purs com la fusta, el paper o el cartró.

A més dels esdeveniments, entre els apartats que tracta Trilla, hi ha també el de Menjar&Dolços, en què a banda d’especialitzar-se en xocolata també ha fet galetes i pastissos personalitzats. I encara un altre: fa ceràmica, quelcom que va començar en certa manera per aconseguir les vaixelles perfectes per a un plat concret.