Gira musical en temps de pandèmia

Tres mirades i una autocaravana. Les germanes Helena, Cristina i Gemma Capdevila d’Almacelles van aprofitar el confinament per planificar una petita gira musical per deu pobles de la geografia espanyola. Melodies, postals i paraules es troben en la crònica d’una aventura a tres bandes que va ser tan intensa com esperançadora.

El 2020 ha fet un gir argumental al guió de vida de molta gent. I nosaltres no hem estat menys. L’Helena, la petita de les germanes, ha hagut d’acabar el curs de producció musical des de casa. La Gemma, la mitjana, va haver de suspendre el rodatge del seu tercer curt. En el meu cas, m’he vist obligada a renunciar al projecte final del Màster en Periodisme de Viatges que curso, que havia de tenir lloc a Malta i pel qual havia treballat molt durament, i idear-ne un de nou amb la Costa da Morte de Galícia com a protagonista.

Com que ens han educat en el sentit de l’humor i en la capacitat d’extreure la part positiva de totes les situacions, per molt terribles que siguin, de les llargues hores de convivència confinades va sorgir la idea de crear una productora conjunta. La vam anomenar 3Bandes, en referència als diferents llenguatges que tenim cadascuna per narrar històries: la paraula, la imatge audiovisual i la música.

A tot això, l’Helena es trobava component i autoproduint una cançó com a part d’un treball de classe. En escoltar-la, vam veure molt de potencial i la vam animar a crear més melodies que, finalment, agruparia en un EP titulat

Fairytailes

. Per donar a conèixer el seu primer treball discogràfic calia organitzar una autogira. Una cosa va dur a l’altra i es va desencadenar el projecte transmèdia

Nothing but road

: deu concerts en deu dies per deu localitats de la demografia espanyola. La Gemma gravaria tota l’aventura per elaborar-ne un documental i jo m’encarregaria de donar forma a un llibre de cròniques. Era principis de juny i al setembre cada una reprendria els seus compromisos laborals, només podíem materialitzar la idea durant el mes d’agost. S’iniciava, així , el compte enrere per fer-ho possible. Per altra banda, molts mitjans de comunicació, sense notícies culturals per la suspensió de gairebé tot, es van interessar en el projecte, que va començar a agafar una dimensió que no esperàvem. Les pròximes vuit setmanes serien una bogeria.

Donar forma a un disc en plena pandèmia no és una tasca gens fàcil, però pot servir d’inspiració, com li va succeir a l’Helena. El seu treball discogràfic, compost per quatre cançons de sonoritat folk i influències balcàniques, és força crític, la qual cosa contraresta amb la calidesa de la seva veu, erigint-se com l’antipunk, amb lletres dures però cantades dolçament a cau d’orella.

A

Hide

, cançó que obra l’EP, es posa en relleu la importància de viure el present i es denuncia el mal ús que fem de les xarxes socials, on primen la superficialitat i la covardia.

Puppet in that charade

és una crítica al poder dels mitjans de comunicació, que menteixen sense escrúpols, i a l’ambició de poder i diners, que prevalen per sobre de tot. També s’hi destaca la importància de posseir sentit crític. La tercera cançó,

Greek Gods

, el títol de la qual fa referència als déus grecs, éssers superiors que tractaven de qualsevol manera el poble i les dones, s’endinsa en la temàtica de la violència de gènere. Finalment,

This world is not fair

parla de fer-se gran i adonar-se que el món no és un conte de fades.

Un cop fetes les demos a casa i escrits els arranjaments de cada instrument, va venir la gravació a l’estudi. L’Helena va convèncer companys de classe perquè toquessin i enregistressin la part del violí, la trompeta, el baix i la bateria. La guitarra, l’acordió i la veu les gravaria ella mateixa. A continuació, calia fer la mescla amb l’eina Pro Tools, aplicar-hi el procés de masterització, on el músic Txabi Abregó va acabar d’ultimar les dinàmiques i la imatge estèreo de les cançons i, finalment, enviar els arxius a la distribuïdora per a la seva fixació en format físic i en les plataformes digitals. Paral·lelament, es va estar treballant amb la dissenyadora Muriel Puyal el concepte de la portada, que reflecteix una metàfora visual de la pèrdua d’innocència.

La pandèmia i les restriccions governamentals no van posar-nos fàcil la consecució de les actuacions als pobles. Vam enviar desenes de correus i realitzar centenars de trucades. Hi havia setmanes que no rebíem cap resposta i d’altres que ens confirmaven dos pobles seguits. Els alts i baixos emocionals eren constants. A més, van confinar el Segrià per l’elevat nombre de contagis i tots els de casa vam passar el virus, padrins inclosos, la qual cosa ens va tenir paralitzades alguns dies. Hores abans d’arrencar, encara no teníem clara del tot la ruta. Inclús ja a la carretera, ens van arribar correus de regidors de cultura volent incloure el seu poble al projecte. En un acte d’improvisació, vam acceptar l’oferta d’un perquè ens anava de pas i pagava molt bé.

Però el pitjor va venir la setmana abans de l’inici de la gira. Els tres primers pobles ens van cancel·lar el concert a dos dies de la nostra marxa i el

filmmaker

que havia de coenregistrar la gira ens va deixar penjades poques hores abans de sortir. Com que comptàvem amb el seu material, vam moure cel i terra per aconseguir una càmera que gravés en 4K, un estabilitzador i algunes targetes més. Sortosament, una noia del poble es venia la seva Lumix, que contenia els requisits qualitatius que buscàvem. Apagats tots els focs i abans d’arrencar el matí següent, tan sols quedava equipar l’autocaravana amb tota la roba i els queviures. Alguns veïns i amics curiosos es van apropar al garatge de casa a posar el nas i els vam fer una visita per l’interior del vehicle, llogat al Taller Speed Car de Mollerussa.

En total, del 31 de juliol al 9 d’agost, vam recórrer 2.912 quilòmetres per actuar a Taüll (Lleida, Catalunya), Aïnsa (Osca, Aragó), Artajona (Navarra), Cartes (Cantàbria), Luarca (Astúries), Colunga (Astúries), Candelario (Salamanca, Castella i Lleó), Campo de Criptana (Ciudad Real, Castella-la Manxa), Valjunquera (Terol, Aragó) i Morella (Castelló, València). Tots ells, pobles amb molt d’encant, plens d’història i tocats per la problemàtica de la despoblació. El colofó final va arribar el 14 d’agost, amb un concert al Parc d’Europa d’Almacelles, el nostre poble natal.

“Sou molt valentes”, ens repetien una vegada i una altra les persones amb què ens vam creuar durant la gira. Potser era un eufemisme per no titllar-nos d’inconscients perquè, físicament, va ser una pallissa. Cal recordar que es va produir durant el mes d’agost i que la calor era intensíssima. Als matins, conduíem moltes hores. En arribar al destí, visitàvem el poble, gravàvem recursos, fèiem entrevistes i fotografies. De seguida se’ns feia l’hora del concert. Mentre l’Helena s’arreglava, la Gemma i jo recarregàvem bateries i buidàvem targetes per tenir suficient espai per capturar tota l’actuació. Després, descarregàvem tot l’equip tècnic de l’autocaravana, el muntàvem i fèiem l’acció contrària una vegada finalitzat el recital. Aleshores, tocava buidar el material enregistrat en els discs durs, un procés que s’allargava fins passada la mitjanit. Ens posàvem al llit de matinada i amb la sortida del sol tornàvem a activar-nos. Tot i això, ho tornaríem a fer mil vegades, tant pels moments de diversió, que van ser molts, com pel que ha suposat en l’àmbit personal i d’interès humà, atès que les tres germanes hem reforçat llaços i hem conegut de primera mà com es viu la pandèmia a cada província visitada i com l’encaren les persones que hem conegut a nivell individual.

Si d’alguna cosa ens hem adonat durant el recorregut és de la importància de la cultura. En condicions normals, per descomptat; en temps de pandèmia o de qualsevol altra situació atípica, especialment. La cultura ens fa avançar com a societat, ens dona eines per fer front a allò que desconeixem i ens fa sentir part d’alguna cosa: ja sigui d’un grup, d’un sentiment o d’un país. Per això estem tan agraïdes als ajuntaments que van seguir endavant amb els concerts i no van acovardir-se, perquè aleshores hauria guanyat el virus i els interessats a reduir la cultura al no-res. Que hi apostessin va ser el millor antídot a la campanya de por instigada pels poderosos i transmesa pels mitjans de comunicació.

Nosaltres vam oferir cultura, però també vam rebre’n. Visitar els deu pobles va suposar entrar en deu mons diferents, cadascun amb les seves particularitats en la parla, en la gastronomia i amb les seves maneres de fer i de relacionar-se pròpies. Vam conversar amb l’asturiana Luisa María, que només surt de casa “para tomarme unos sidrines” perquè és d’alt risc, i amb tres parelles de valencians que van deixar-nos ben clar que en Raimon no era català, sinó de Xàtiva. Vam passar hores amb el càntabre Rosendo, que va començar a xerrar amb nosaltres des del balcó, per por a enxampar el virus, i va acabar invitant-nos a veure àlbums de fotos al menjador de casa seva. També vam enraonar llarga estona amb un guàrdia civil salmantí retirat sobre l’apogeu i decadència del seu poble, sobre la monarquia i “el coletas”, tal com ell anomena el Pablo Iglesias, i dels seus anys de servei a Osca, Sant Sebastià i Madrid. Ens vam reunir al seu taller, on elabora peces d’artesania per entretenir-se durant la jubilació.

Totes aquestes històries locals, entre moltes d’altres, formen part del llibre de cròniques

Una gira de postal

, que veurà la llum els pròxims mesos. La publicació, en format horitzontal, constarà d’una fotografia

de

postal

i una crònica que relata la nostra experiència a l’indret en qüestió. A més a més, cada capítol inclourà un codi QR a la part del segell, on el lector podrà accedir a una càpsula audiovisual musicada per l’Helena. Així, els lectors es traslladaran amb nosaltres a aquells deu intensos dies de gira, s’endinsaran en la història de cada poblet i coneixeran de primera mà alguns dels seus habitants, tot amanit amb imatges en moviment i música

folklòrica

de cada indret.