25 anys per a tots els públics

La companyia Zum-Zum Teatre celebra un quart de segle fidel al lema de fer obres “per a tots els públics a partir de quatre anys”. En tot aquest temps ha estrenat una vintena de peces, ha donat feina a desenes d’actors i ha fet milers de bolos. És un referent indiscutible del teatre familiar català pel que han estat, pel que són i pel que encara han de ser.

Corrien els anys noranta quan van decidir muntar una companyia i una escola de teatre. Li van posar Zum-Zum i es van instal·lar en un altell del passeig de Ronda. “Encara recordo la tarda que vam obrir i estàvem esperant que arribés la gent”, diu la Carme Pardo, desvinculada del projecte des de fa molts anys. Fins aleshores, tant ella com l’Eduard Muntada i el Ramon Molins eren professors i membres de la direcció de l’Aula de Teatre de Lleida, de la qual van decidir desvincular-se per emprendre una aventura pel seu compte. “Suposo que aleshores se’n va fer una mica de safareig entre la gent del sector, res que el temps no posés al seu lloc”, recorda el Ramon Molins, l’únic dels tres que ha continuat a la companyia fins a l’actualitat.

“Aleshores pensàvem, i ho continuem pensant, que el teatre familiar necessitava propostes de qualitat, fetes amb rigor i compromís. Com passa amb el teatre per adults, està molt bé que hi hagi companyies amateurs i que es facin obres comercials per al pur entreteniment; això no era ni és contradictori amb fer propostes que tinguin diferents nivells de lectura, obres d’autor que atrapin els pares i els fills per raons i trames diferents”, explica el Ramon a la sala de reunions de la Marbi, el viver d’arts escèniques que un grup de companyies ha fundat en una antiga fàbrica d’ascensors situada als afores de Lleida.

“El públic infantil no és futur, és present i es mereix tot el respecte del món”, explica l’Eduard Muntada, que continua treballant al món del teatre i la interpretació; “captar l’atenció d’un públic adult que ha pagat vint-i-cinc euros un dissabte a la nit per venir-te a veure és relativament fàcil; aconseguir que t’escoltin tres-cents adolescents un dimecres al matí en una funció escolar ja és un altra cosa”, reconeix, “un mèrit que no sempre tenen en compte molts companys de professió que es dediquen només al teatre per adults”, es lamenta.

Quan van endegar Zum-Zum van encertar a trobar un lema que els ha guiat durant aquest quart de segle i que també s’han fet seu les diferents companyies creades al seu voltant: “Teatre per a adults a partir de quatre anys.” La primera obra que van estrenar ja marcava el camí:

El meu amic Txékhov

era una peça original de Ricard Reguant a patir de textos de l’autor rus. “Si vols que el públic et respecti i t’escolti, si el vols emocionar, has de fer obres de qualitat i creure en el que fas”, confessa l’Eduard Muntada. A aquesta obra la van seguir, al llarg dels anys, títols com

La comèdia dels errors, El Mikado, Titiritriki, Gretel i Hansel, La gallina dels ous d’or

o

Polzet

, tots escrits pel mateix Ramon Molins.

Aquest era el camí i aquest és el que han seguit. Avui en dia ja fa molts anys que la companyia recau en el Ramon i la Begonya Ferrer, que va començar com a alumna pràcticament des del primer dia de l’escola i en un parell d’anys ja participava com a actriu dels espectacles. “El que nosaltres busquem en els espectacles són històries que trobin la complicitat de tots els públics. Aquells moments que els petits riuen i els pares ploren perquè una mateixa escena l’entenen des de punts de vista absolutament diferents i, alhora, complementaris, són tan especials que compensen tot l’esforç i incertesa que implica tirar endavant una companyia com Zum-Zum”, reconeix la Begonya, “ai del teatre que només agrada als nens!”.

“Això es nota molt quan una mateixa obra la fas per al públic familiar de diumenge i en auditoris amb canalla; si és bona en les funcions escolars només riuen la meitat de les bromes”, reconeix el Ramon. Malgrat ningú no s’atreveix a menystenir el teatre familiar en públic, la realitat és que no són pocs els qui ho tracten, a la pràctica, com un teatre de segona. “Moltes vegades ens han preguntat quan pensem fer el salt al teatre d’adults, com si el que hem fet fins ara no ho fos o com si ho haguéssim de viure com un període de pràctiques”, diu la Begonya. Conscients i convençuts del que ha de ser Zum-Zum Teatre i de quin és el projecte artístic, el que no posen sobre la taula quan se’ls pregunta sobre el llegat de la companyia després de 25 anys al camp de batalla, és el paper que han jugat en la consolidació de Lleida com un referent internacional del teatre familiar, tant de sala com de carrer.

“Teatralment per a nosaltres Zum-Zum és la mare generosa que tothom voldria tenir”, explica la Cristina Garcia, de Campi Qui Pugui, “ens va ensenyar, ens ensenya i ens ensenyarà sense demanar mai res a canvi. Zum-Zum és compartir i nosaltres no seríem el projecte que som sense ells”. Al llarg de tots aquests anys són moltes les persones que han girat amb les seues obres, algunes han agafat camins lluny dels escenaris i altres, com la Cristina i el seu company i soci Jordi Pedrós, han acabat creant la seua pròpia companyia i convertint-se en una de les mes internacionals del sector a nivell català. “Va ser el Ramon, després d’hores de carretera fent gires escolars amb ells, que ens va animar a mirar de muntar el nostre propi projecte. Ens va donar bons consells sobre com havíem de fer les coses i com a companyia ens van deixar la furgoneta per al primer bolo”, recorda.

Aquestes paraules també les podria signar a cegues en Pere Pàmpols, de Festuc Teatre. “La companyia la vam crear amb l’Íngrid Teixidor, amb qui som parella dins i fora dels escenaris. Per a nosaltres fer campanyes escolars amb Zum-Zum va ser com fer la mili. No cobràvem gaire, però en una època que tot era en negre, ells ens feien un contracte i ens van ensenyar el què volia dir fer una gira i fer-se fort a l’escenari. Després, quan nosaltres vam anar madurant el nostre propi projecte, des de Zum-Zum ens van animar i ajudar tant com van poder; aquesta manera d’entendre el teatre i les relacions entre companyies és un dels valors més forts que tenim la gent del sector a Lleida i és, en part, gràcies a la trajectòria del Zum-Zum.

No són la companyia activa més antiga de Lleida, quan es van formar ja existia el Xip Xap o el Centre de Titelles, per exemple. Aquestes, juntament amb altres com La Baldufa o El Sidral, cadascuna amb la seua idiosincràcia i perfil, formen part d’una escena molt potent, poc profeta a la seua terra i amb una forta projecció internacional. “Nosaltres érem allà i vam fer el que ens venia de gust, sempre mirant de ser al més honestos i professionals possible”, reconeix el Ramon Molins per treure ferro, “nosaltres sempre hem pensat que la col·laboració entre nosaltres és la millor manera de ser forts i que ajudar-nos era el camí perquè totes les companyies poguessin tirar endavant”.

Les dates assenyalades sempre són una excusa per mirar enrere, reconèixer els errors, posar llum a les ombres i somriure amb els bons records. Un aniversari que només és una excusa per bufar les espelmes perquè l’aventura continua i no s’albira que passi per una catifa de flors. Especialitzats en el teatre de sala, a voltes només de text i sovint amb tocs musicals, Zum-Zum va sortir al carrer amb

Hippos

, una aposta sense veu que ha permès obrir mercat en terrenys fins ara inhòspits. “Ara estem preparant una

Soc una nou

, una obra sobre la doble moral i la immigració a partir d’un text que em va caure a la mans i que em va arribar al cor.” Passió i dedicació, aquesta és la fórmula de Zum-Zum per sobreviure al peu del canó.

Durant els primers temps Zum-Zum Teatre es va plantejar com una companyia i una escola de teatre. A mitjans dels noranta qui volgués acostar-se al món de les arts escèniques només podia fer-ho a l’Aula o a la seua escola, per això molta gent formada a Lleida en aquella època van passar pels seus tallers. La companyia ben aviat també va assumir el repte de les campanyes escolars, un front que van cobrir amb la creació d’una subcompanyia dedicada exclusivament a aquesta línia de treball. Les campanyes impliquen gires molt llargues i dures, amb jornades de fins a tres bolos diaris en auditoris amb dos-cents o tres cents infants i joves.

La companyia i l’escola

es retroalimentaven, cosa que va facilitar un primer contacte a molts actors amb una experiència professional molt intensa a través d’un compromís, un contracte i un sou. L’escola, pensada per ensenyar teatre i no pas per fer actors, finalment va haver de tancar les portes. En el record, els somriures.