Ponts, la guerra amb noms i cognoms

Després d’anys de recerca i de compilació de dades i informació, finalment veu la llum ‘Els estralls de la Maltempsada a Ponts (1936-45)’. Al llibre, els autors Manuel Gabriel i Jordi Vidal posen noms i cognoms a totes les persones que van participar, protagonitzar o patir la Guerra Civil i la immediata postguerra. Un acte valent, necessari per curar les ferides.

Als llibres d’història no hi ha lloc per als pobres, així que només els poderosos tenen dret a ser recordats amb noms i cognoms. Només quan anem baixant el focus del món al continent, d’aquest al país, de la nació a cada poble, de la ciutat al carrer i d’aquí a cada casa, que les persones passen de ser números a tenir cara, de ser una estadística a ser algú amb sentiments. Companys, Franco, Azaña, Durruti o Millán Astray són alguns dels noms imprescindibles de la Guerra Civil espanyola, un drama col·lectiu que té, a cada casa, els seus propis màrtirs i herois, ferides obertes i traumes enterrats en fosses comunes oblidades per la por.

En plena pandèmia la revista

Portaveu

de Ponts, en actiu des del 1978, va publicar

Els estralls de la Maltempsada a Ponts (1936-1945)

. Els autors del llibre són Jordi Vidal i Manuel Gabriel. Aquest darrer, malauradament, no va veure acabada l’obra perquè va morir el passat 2016, després de gairebé quaranta anys compilant informació sobre el tema. “El Manuel va ser una persona molt conscient que la memòria, encara que fos dolorosa, només era viable si es basava en la veritat”, reconeix Jordi Vidal, “i aquesta passava per posar noms i cognoms als fets que van trasbalsar Ponts durant aquells anys”.

Gabriel, pintor de parets de professió, mai no va desistir de la seua afició a conèixer i escriure sobre el passat, així que finalment va graduar-se en història per la UNED. Els estudis van servir-li per ordenar tota la informació que anava compilant sobre el tema des de finals dels anys setanta. “El Manuel va començar a plantejar els fonaments d’aquest llibre quan això de la memòria històrica ni existia. Ell creia necessari explicar què havia passat a Ponts perquè tothom sabés com havien anat les coses al poble”, explica, “una decisió que passava per no ocultar el propi passat familiar, per exemple, assumint que el pare havia estat un dels líders del Movimiento a Ponts, una realitat que segurament no li agradava però que tampoc no podia ni volia amagar”.

Després d’anys contrastant llistes en llibres, arxius i registres han aconseguit encaixar totes les peces d’un trencaclosques polièdric. Des dels qui s’allistaren de voluntaris al Front Popular fins als que van passar per les presons franquistes. Des dels que van aconseguir passar al bàndol nacional fins als qui van constituir el nou ajuntament una vegada Franco va guanyar la guerra. Des dels que van morir a mans de cenetistes de Barcelona fins als qui van fugir a l’exili republicà o els qui van deixar la vida en els bombardejos feixistes. “A Ponts la guerra i la postguerra no van ser més crues que en el conjunt del país, tampoc no va restar al marge dels esdeveniments que sacsejaven la història”. Com ha passat sovint, els perdedors van submergir-se en un llarg silenci i els seus fills van créixer en la ignorància. “En molts casos han estat els nets els qui han començat a preguntar o s’han interessat pel que havia passat. Una noia, en veure el llibre, se’m va acostar per dir-me que finalment havia aconseguit esbrinar qui eren els seus avantpassats i per què a casa s’havia volgut oblidar”.

Conscients que això no només despertaria interès, els autors van assumir que alguns veïns els ho retreurien. “Potser perquè al final hem trigat molt a publicar-lo, o perquè amb la crisi sanitària no ha tingut el ressò que es mereix, el cas és que tampoc no he rebut queixes, crítiques ni amenaces”, bromeja Vidal. “El llibre és necessari per acabar amb els rumors que arrosseguen moltes cases del poble i per ser conscients que la història, si no volem repetir-la, l’hem de conèixer. Posar noms i cognoms als fets tràgics que es van viure en aquella època ens ajuda a prendre’n molta més consciència per tornar-ho a evitar”. El llibre s’allarga fins a la immediata postguerra. Gairebé un de cada deu pontsicans van fugir a l’exili i molts altres van patir la repressió franquista, i això tampoc no s’havia explicat obertament fins ara. “Amb aquesta obra també volem animar altres pobles de les comarques de Lleida a fer aquest exercici de memòria col·lectiva”, diu Vidal, “per poder passar pàgina i tancar les ferides cal haver llegit i entès l’anterior”.