Excrements fossilitzats

Els paleontòlegs no tan sols treuen informació dels esquelets o les petjades fossilitzades de la fauna que va habitar la Terra fa milions d’anys. Els excrements d’aquests remots animals també han deixat molta informació

Tot el món animal aprofita allò que menja i expel·leix el residu inservible. I no pas d’ara, sinó de sempre, des dels principis de la vida a la Terra. Si més no, les defecacions també són d’allò més cobejades per segons quins organismes, ja siguin vegetals com animals. Tots sabem que un excrement al camp és portador de milions de bacteris i aviat serà envaït per mosques, cucs i altres insectes, inclòs per llavors vegetals que allí troben els elements nutritius per créixer. Imagineu-vos els quilos d’aquesta matèria que expulsa un elefant, l’animal terrestre més gran. Els pagesos saben bé com adobar els camps per traure el rendiment a les plantes que conreen. Tot i això, el fem aviat es descompon i desapareix del lloc on va ser dipositat. Sabem també que les femtes d’un animal herbívor (vaques, cavalls, mules) són diferents d’un de carnívor (gats, gossos). Examinant-les ens adonem que la composició dels primers és principalment de matèria vegetal verdosa fosca amb fibres, tiges, closquetes, pinyols de fruits, llavors, etc., mentre que les del segon, són masses fosques compactes, producte de la transformació de la carn ingerida, amb petits bocins d’ossos de les víctimes i una presència notable de fosfats de calç. Com he dit, sempre ha estat així. En el passat, totes les bèsties menjaven i defecaven i els que cerquem fòssils no ens estranyarem si ens topem amb una cosa d’aquestes petrificada en els nostres escorcolls a les roques. Per començar diré que, en les contrades de Cubells, les petites formacions rocoses que s’estenen des de la mateixa població fins a la Torre de Fluvià i voltants són de color carabassa a causa dels sediments que representen estatges lacunars, tolls i planícies humides de fa uns 30-34 milions d’anys enrere. Són si més no, els llots amb ferro oxidat d’aquells aiguamolls, ara roca. Les superfícies planes, gairebé en lloses compactes, mostren, de tant en tant, les marques de petites ondulacions fetes als fangs pels moviments de les aigües de llavors. A més, també s’hi troben petjades amb tres dits, produïdes per nombroses aus que transitaven per les platges a la cerca de cucs, insectes i altres bestioles. Amb una mica de sort i paciència podem reconèixer petites formes curtes, allargassades d’aspecte cilíndric i que no són, sinó, excrements dipositats per aquells ocells. No conserven més que el volum, sense cap composició interna, però són excrements de fa 34 milions d’anys.

No obstant això, tenim un parell de jaciments força importants al Montsec, coneguts com la Pedrera de Meià i la Cabroa, a prop de Santa Maria i Vilanova de Meià. El rocam és compost per fines lloses que en exfoliar-les poden aparèixer fòssils de criatures i vestigis de fa uns 130 milions d’anys. Aquestes lloses són constituïdes pels fangs petrificats d’un llac i aigüerols que abastaven una bona extensió sota un clima subtropical en el qual visqué una nodrida població vegetal, així com nombrosos insectes, aràcnids, petits cocodrils, aus dinosaures i més, pel que fa a la terra ferma.

Dins les aigües una multitud de peixos envaïa tots els racons de la conca a més de crancs de riu i altres criatures. Bé doncs; els peixos també menjaven i, com a conseqüència natural, defecaven a l’aigua. La femta anava al fons, a uns llims plens de bacteris anaerobis que no arribaven a descompondre-la i en aquest llit, de mica en mica restava colgada per nous sediments i llesta per a la fossilització. Si aquest antic llac acollia centenars de peixos durant milers d’anys, imagineu-vos la quantitat d’excrements que es dipositaven en aquests fons! No tan sols hem trobat els fòssils dels esquelets dels peixos que allí finiren, sinó també alguns exemplars que moriren poc després d’engolir altres peixets més petits. La preservació és de vegades sorprenent, exhibint l’esquelet del depredador i a la seva panxa, els de les menudes víctimes... Fins i tot, guardem una peça d’un peix que morí, per golafre, en empassar-se dos de petits, i se’n preservaren les despulles a l’estómac i, com si fos una fotografia de pedra, es conserva l’expulsió d’excrement per distensió postmortem del victimari, dibuixant el tracte intestinal. Tot un autèntic testimoniatge de fa 130 milions d’anys! He de dir, però, que aquests tipus de testimonis no resulten gens infreqüents en fòssils d’arreu del món.

En els citats jaciments ilerdencs del Montsec, pel que fa als excrements fossilitzats –coneguts científicament sota els noms de copròlits o bromalithes–, en trobem amb forma de cinta plana, prima i llarga, de color fosc, propis de peixos, mentre que són molt nombrosos els que presenten volum on es pot observar el contingut. No ultrapassen els 8 cm de longitud per un d’ample i veritablement resulta prou curiós descobrir, entre la massa fecal petrificada, bona quantitat d’escates, costelles, vèrtebres i altres ossos no païts i excretats pel depredador, cosa que ens indica de manera palmària, la seva dieta piscívora. Fins i tot, la fossilització d’aquestes despulles ens manifesta el tipus de víctima consumida, generalment peixos.

D’excrements fossilitzats se n’han trobat en diferents jaciments de tot el món i resulten variats, ja que a més dels de peixos, n’apareixen de rèptils, de dinosaures, de mamífers, d’ocells, d’insectes, de mol·luscs... Molts copròlits han guardat la forma original, altres són mal conservats i fragmentaris, però una bona part mostren fragments indigeribles del que varen consumir, cosa que, com he dit, ens ajuden a esbrinar la seva dieta carnívora i les bèsties que es van cruspir.

Es fa evident també que els depredadors carnissers (dinosaures inclosos), a excepció dels mamífers, no tenen queixals; les seves dents són unicúspides, és a dir, còniques si més no, tal com són les dels cocodrils i planes com les dels taurons. Per tant, no poden triturar l’aliment i se l’empassen a bocins o bé tot sencer segons la víctima. Les seves excrecions guarden, doncs, millor informació d’allò que han menjat, tot i que, els sucs gàstrics desfan gran part dels ossos per obtenir gelatina, fosfats i vitamines. Les dents punxents són, doncs, ideals per agarrar, com un cep poderós, els desafortunats

animals

menú

.

Per sort per als que cerquem aquests estranys i curiosos testimonis petris, ja no fan pudor!