Museus en dies de pandèmia

És innegable que la cultura ha estat essencial en temps de pandèmia. Els museus se n’han vist afectats, a voltes amb exposicions recentment estrenades. Algunes, per sort, s’han recuperat, mentre que d’altres s’han ajornat. La reobertura s’ha fet amb ganes i totes les prevencions necessàries perquè els visitants hi estiguin –i s’hi sentin– segurs.

Aquest espai que depèn del Museu de la Noguera és ideal per descobrir el patrimoni gaudint

d’activitats a l’aire lliure

en família, amb diferents propostes com ara els tallers de recerca d’or al riu, que en temps de pandèmia com el que estem vivint es converteixen en un reclam. Si abans de la Covid-19 resultaven atractives, ara encara més.

Els 12 equipaments que conformen la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran formen una

col·lecció única

a Catalunya de més de 40.000 objectes, que abasten des de l’època dels dinosaures fins a l’art més contemporani, repartits per tota la demarcació. En molts casos són la primera porta d’entrada dels turistes a un territori concret. Es va constituir el 2016 en una iniciativa de la Generalitat, l’IEI i els responsables dels equipaments, amb la voluntat de donar a conèixer l’art i el patrimoni que els conformen.

Quan a mitjans de març el món es va parar, els museus no en van ser una excepció. En alguns casos els va agafar amb una exposició recentment estrenada. Tant, que va durar només unes hores. Un exemple clar n’és

Son, Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu

, la intervenció de l’artista Oriol Vilapuig a les sales de romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de Barcelona, inaugurada l’11 de març i que només es va poder visitar durant un dia. Per sort, amb la reobertura de l’equipament a començaments del passat mes de juny es va recuperar i ara es pot contemplar fins a finals d’any, si res no ho torna a impedir.

Així que no és d’estranyar que quan es va començar a parlar de reobertura els museus en tinguessin moltes ganes, a banda del nus a l’estómac sobre com respondria el públic després de romandre, en el millor dels casos, deu setmanes tancats. Com totes les activitats, locals, negocis i vida en general s’han hagut d’adaptar a la “nova normalitat”, a les mesures de protecció que indicaven les autoritats sanitàries, les mampares, els recorreguts, el gel hidroalcohòlic, les mascaretes, els límits d’aforament, la neteja constant... sí, tot això també ho han fet, i com a la resta, en molts casos no és gens menyspreable la despesa econòmica que suposa, encara que, com se sol dir, queda clar que és per un “bé major”. Ara bé, més enllà d’això, com explicava l’aleshores president de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, Jordi Abella, “també ha servit per accelerar l’obertura de les comunicacions a través de les xarxes socials i mantenir la relació amb els públics”. En molts casos ja ho feien, però d’una manera més tímida. Ara bé, en el moment de la reobertura també assegurava que ha estat una “oportunitat per reflexionar de manera interna sobre el paper i les funcions que han de jugar els nostres equipaments en un context social cada cop més canviant”. Per això, “hem de sortir a l’exterior, fer-nos més visibles i integrar-nos al territori”, així com evolucionar cap a un “model d’espais vius, dinàmics i plenament interconnectats amb el territori”. En aquest sentit, Àngel Galobart, que ha substituït Abella en el càrrec, explica que “en molts casos la gent ha tornat als museus amb moltes ganes, després de temps de no poder fer res”. Així que durant l’estiu han rebut sobretot visitants de “proximitat relativa”, com poden ser les zones metropolitanes de Barcelona “que han necessitat oxigenar-se”, però també “molt públic encara més de proximitat, de les mateixes comarques o fins i tot del municipi, que fins aleshores no havien visitat mai el museu i ara l’han descobert”. Sempre tenint en compte les diferents situacions turístiques i territorials per la pandèmia.

És evident que el turisme de proximitat ha propiciat que tothom es quedi més a prop de casa, però no ho és menys que els museus que conformen la Xarxa –Museu de la Noguera (Balaguer), Museu de Cervera, Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri d’Àneu), Museu de Guissona, Museu de la Conca Dellà (Isona), Museu de Lleida, Museu d’Art Jaume Morera (Lleida), Museu Diocesà d’Urgell (la Seu d’Urgell), Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega, el Musèu dera Val d’Aran (Vielha) i el Museu Hidroelèctric de Capdella– s’han esforçat a oferir propostes atractives, no només els dies de reobertura, que eren gairebé com una celebració, sinó també els dies que queden per venir. Ja ho feien, però ara potser ho reconeixem més.

El

muntatge

d’una exposició sempre és quelcom complicat que implica la col·laboració de força gent. A partir d’ara tot sembla indicar que aquesta feina també s’haurà de readaptar, per treballar en equips més petits, vigilar com es comparteixen les eines, amb qui... Segurament es necessitarà més temps i paciència.