La cimentera fantasma

És impossible saber quantes tones de ciment van necessitar els propietaris de Portland del Ebro per construir les dues fàbriques que van alçar al poble d’Almatret. L’aventura va començar el 1947 i va durar vint anys. Pel camí van arrossegar milers d’accionistes, no van arribar a produir ni un sac de pòrtland i van deixar un monstre enmig del no-res.

La pista asfaltada que baixa d’Almatret, al Segrià, fins a la vora del pantà de Riba-roja –la gent del poble encara n’hi diu el riu– sembla una carretera estreta d’alta muntanya: salva quatre-cents metres de desnivell en poc més de tres quilòmetres. A baix, a tocar de l’aigua calmosa i estancada, encaixonada en la vall serpentejant que va dibuixar l’Ebre durant milions d’anys, entre turons secs i aspres, hi ha un fantasma, una antiga fàbrica de ciment que mai no va arribar funcionar, un conjunt d’instal·lacions de formigó integrades en la malesa que amaguen una història dantesca.

“El dia que van fer la presa de Riba-roja i ens van millorar les carreteres nosaltres vam quedar més aïllats que mai. Abans, en poc més de dotze quilòmetres teníem una estació de tren que ens connectava amb Madrid i Barcelona i a través del riu ens relacionàvem amb totes les poblacions que vivien a l’Ebre. Ara hem de fer onze quilòmetres fins a Maials i cinquanta per arribar a Lleida. Amb els de Faió ja no ens hem vist més, queden a més de vuitanta quilòmetres”, apunta Jordi Tarragó, alcalde del poble, emplaçat als límits del país. Des del balcó de les cases abandonades dels enginyers, ell i Pepe Guillermo van repassant les restes de les mines, des de casetes fins a

malacates

, que encara es conserven a la serra del poble. “Abans tota la llera del riu eren camps i horts; encara que fos lluny del poble tothom hi baixava perquè era un punt de vida”, recorda. Amb la presa tot això es va acabar i amb la introducció del silur el pantà s’ha convertit en el paradís de pescadors vinguts d’arreu d’Europa, però ja no és un lloc gaire atractiu per als locals. Al final de la pista hi ha l’estació que bomba l’aigua cap al poble, una zona de lleure amb embarcador i bungalous i caravanes destruïts per brètols aprofitant-se que això queda lluny de la vista de tothom. Al fons, mig quilòmetre més enllà, les restes d’un naufragi empresarial inaudit: la fàbrica de ciment de Portland del Ebro SA.

Va ser creada el 1947 per empresaris afins al règim franquista. La cara més visible era la vicepresidenta, Carmen Biada Juncaella, coneguda a Almatret com la Condesa i casada amb un membre de la família Vidal-Quadras, també participant del projecte igual que el seu germà. L’empresa va estar operativa durant vint anys, temps durant el qual van arribar a construir dues fàbriques, van ampliar capital a través de participacions (vegeu desglossament), van contractar desenes de treballadors, van mobilitzar enginyers i directius que vivien amb les seus famílies als xalets construïts a la vora i van liquidar l’empresa sense haver produït ni un sol sac de ciment. La història de Portland del Ebro és una de les aventures empresarials més delirants i ruïnoses del nostre país, una experiència que va alimentar durant anys la idea que tot plegat era un tapabruts de persones influents en la dictadura per perpetrar una estafa milionària. “Aleshores aquest tipus d’operacions es feien sense tenir en compte els ajuntaments. La gent d’Almatret de sobte es van trobar que uns inversors de fora venien a muntar una fàbrica al peu del riu i que reactivaven un parell de mines per proveir-se del lignit necessari per construir-la i després fer-la funcionar”, explica Pepe Duaigües, veí d’Almatret i molt aficionat a la història local. Ell coneix les instal·lacions, els poblats dels treballadors i les mines. Els accessos a totes les obres vinculades a la cimentera estan en força mal estat i ens hi acostem a cavall d’un totterreny. “Quan jo era jove baixàvem sovint a les cases dels enginyers i també a la fàbrica, hi ha una terrassa que la vam batejar com la Matini, ideal per prendre la fresca sense molestar ningú”, reconeix l’alcalde. Ara tots els terrenys que es veuen a la banda catalana del riu són del consistori municipal, els van aconseguir en subhasta als anys vuitanta i des d’aleshores que hi han vist passar diferents projectes. “A les cases dels enginyers la Fapac i el consell comarcal del Segrià hi volien muntar unes colònies i van arribar a fer-hi reformes. De tant en tant també apareixen grups inversors que diuen que hi volen fer un hotel de luxe. La inversió és molt forta i finalment tothom es fa enrere”, confessa.

La llegenda que acompanya la fàbrica és d’una gran estafa, sobretot perquè es fa difícil entendre com algú que té tants diners pot fer una inversió i una gestió tan nefasta. Feliu Izard és un enginyer de Lleida que fa molts anys que estudia el desenvolupament industrial a les terres de Ponent durant el segle XX. “Revisant el BOE i les moltes notícies que van sortir durant aquells anys de Portland del Ebro a la premsa espanyola se’m fa difícil entendre on era el negoci, com se suposa que funcionava l’engany. Aquí van invertir molts milions de pessetes: van fer una primera fàbrica a peu de riu amb maquinària danesa i el projecte del pantà se la va menjar abans de funcionar. Aleshores van fer-ne una de nova encara més gran i moderna amb tecnologia francesa. Sí que van ampliar capital a base de vendre milers de participacions a tot Espanya, però és innegable que aquí continuaven invertint molts diners. La prova són les fotos de la maquinària, el gegant de formigó i els testimonis que confirmen que aquí hi treballava molta gent i això vol dir pagar nòmines.” D’entrada es fa estrany que membres d’una família històricament vinculada als negocis i la banca com la Vidal-Quadras, molt ben posicionada al règim i amb contactes a tots els nivells, apostés durant tant temps per un projecte fallit. En tot cas, com a tapabruts era caríssim.

Vist amb la lògica dels anys quaranta ho tenia tot de cara: accés directe a vetes de roca calcària (base del ciment) i al lignit de les mines (necessari per al procés). El riu, a més a més, els facilitava accés directe al tren de Faió i així a les ciutats de Barcelona i Madrid. La falta de ciment en un país devastat per la guerra era evident i a partir dels cinquanta, quan es planifiquen les preses de l’Ebre, la demanda havia de pujar a la mateixa comarca. Però Enher s’abastia de la fàbrica de Xerallo, al Pallars, i el pantà tallava la via fluvial. Per què fan, aleshores, la segona fàbrica, encara més cara, gran i moderna que la primera?

El 1966 l’enginyer nord-americà John Ames viatja a Espanya per fer un informe sobre Portland del Ebro encarregat per Alpha Portland Cement Company.

Objectivament en fa una valoració prou favorable: la instal·lació és nova i les matèries primeres abundants. Hi ha, però, tres temes que no li agraden: el preu del ciment el marca l’estat, la qual cosa limita el marge de benefici i de maniobra al qual estan acostumats; la fàbrica és lluny dels centres de demanda, fet que encareix el cost final i, sobretot, la negativa dels espanyols i els francesos (creditors de la maquinària) a formar part del nou projecte. El fet que uns i altres volguessin despendre’s de la seua part sense implicar-se en el futur va ser clau perquè els americans es retiressin. Què sabien i amagaven sobre el projecte, es pregunta Ames? Els americans van ser la darrera oportunitat abans de plegar. Pel camí van demostrar que eren uns dels empresaris i gestors més ineptes del país o, com sospiten molts veïns d’Almatret, uns genis de l’enginyeria financera i l’estafa a gran escala.

El 14 de desembre de 1966 es va celebrar a Barcelona la darrera junta d’accionistes de Portland del Ebro SA per dissoldre i liquidar l’empresa. Dos anys abans, un equip liderat per Antonio Segurado Guerra s’havia fet càrrec del projecte, mirant de redreçar-lo i d’aconseguir finançament suficient per posar-lo en marxa. No ho van aconseguir i van decidir tancar la barraca. Portland del Ebro, al llarg dels anys, s’havia refinançat a través de campanyes de venda de

participacions de cinc-centes pessetes

a petits inversors de tot Espanya, que van perdre tots els diners que hi havien posat. A la darrera reunió, el mateix Segurado va afirmar, sense miraments ni floritures, que totes les decisions preses a l’empresa fins a la seua arribada “constitueixen un curs de tot el que no s’ha de fer en l’administració d’una empresa”.