Gómez Vidal, mirada única

El seu llegat supera els 700.000 negatius i és una autèntica memòria gràfica de la societat ponentina. Josep Gómez Vidal va ser el fotògraf oficial i oficiós de Lleida de la segona meitat del segle XX i una retrospectiva ens en fa un tastet dels anys 50 i 60, imatges que ens transporten a una ciutat grisa en la qual també hi ha escletxes per al plaer.

Un visitant entra a la sala Zero de l’IEI de Lleida i pregunta per l’escala. Quina escala? La que sempre demanava el Gómez Vidal per fer les fotos. “Una de les característiques de moltes de les seues fotos és la perspectiva, que sovint situa per sobre de la gent”, explica Oriol Bosch, tècnic del Museu Morera de Lleida i comissari de la primera exposició monogràfica que s’ha fet mai de l’obra de Gómez Vidal, feina que ha compartit amb Josep Ignasi Rodríguez. “Gómez Vidal no va ser un fotoperiodista més ni un de rellevant, senzillament va ser el fotògraf”, explica.

Quan tenia vint-i-pocs anys estudiava per treure’s unes oposicions a Fuerzas y Riegos del Ebro, on finalment va poder entrar a mitjans de la dècada dels anys quaranta. Durant aquells temps la fotografia era una afició, res més: feia fotos i les revelava en un petit laboratori que es va fer a casa. “El 1950 viu el moment que marca el punt d’inflexió de la seua vida, va fer unes fotos espectaculars d’un incendi a la central hidroelèctrica de Seròs i els directius de la companyia el feliciten i n’hi encarreguen moltes còpies”, explica Jordi Gómez Payà, el seu fill, “aleshores renuncia a l’oferta de ser el fotògraf oficial de l’empresa perquè no es veu tota la vida retratant línies elèctriques i es munta pel seu compte un estudi fotogràfic a Lleida”.

Els primers que li encarreguen fotografies de premsa van ser els de

Mundo Deportivo

, després comença a fer coses per a

La Vanguardia

i en poc temps es converteix en el fotògraf de

La Mañana

, de la Diputació, l’ajuntament i el bisbat. “Com que mai no va voler anar a jornal de cap diari, revista o institució, totes les fotos que feia les guardava ell, per això l’arxiu que fa dos anys la família va dipositar al Servei d’Audiovisuals de l’IEI acumula uns 700.000 negatius”, explica Bosch. “Durant molts anys si al diari

SEGRE

volíem una fotografia d’algun acte de Lleida anterior a la fundació de la nostra capçalera havies d’anar-lo a veure a ell”, recorda Lleonard Delshams, que ha estat durant prop de 40 anys fotògraf del diari. “No era la persona més ordenada que he conegut mai, ho tenia tot en caixes i els negatius els guardava enrotllats sense un ordre aparent. Això sí, tu li demanaves alguna cosa i sabia perfectament on era i la trobava. Tenia una memòria prodigiosa, recordava totes les fotos que havia fet. Era una persona que es feia respectar, tenia caràcter i sabia molt bé quina foto volia.” En aquest sentit, un altre periodista recorda que a la inauguració de la carretera del Doll el 1980 van anar-hi els dos i van fer tard per culpa del redactor. Les autoritats ja estaven fent el piscolabis i Gómez Vidal va fer que tornessin a tallar la cinta per poder fer la foto que havia promès.

“Encara està pendent fer l’inventari, catalogació i digitalització de tot el seu material depositat a l’IEI, així que a l’exposició hem volgut acotar el treball als anys cinquanta i seixanta, posant èmfasi als dos vessants que va treballar: la fotografia dels actes oficials per a les institucions, a través de les quals podem veure la Lleida franquista, i les imatges en les quals desenvolupa una mica més de creativitat, que sobretot fa per a les revistes

Labor

i

Acento

”, explica Bosch.

Les fotografies en blanc i negre de temps passats sempre tenen un pòsit de nostàlgia i una estètica que les fa interessants

per se

. “Una de les coses que impacten en veure-les, com que són d’una època que no he viscut, és que gairebé costa reconèixer la ciutat. Tampoc no ha passat tant de temps i amb els ulls d’ara sembla increïble”, apunta el fotoperiodista Santi Iglesias. Gómez Vidal era la mirada oficial i també també en tenia una de particular. Va immortalitzar, amb les seues fotos en blanc i negre, una època molt grisa de la nostra història.