L'alliberament de la dona a través de la indumentària

Ens agradi o no, la roba que portem ens acostuma a definir d’alguna manera. Hi ha èpoques en què determinats moments socials coincideixen també amb indumentàries característiques. Sobretot quan ens hem volgut rebel·lar contra alguna cosa. I si es tracta de les dones, encara molt més. Laura Castelló ho ha recollit a ‘Vestidas para la revolución’

Massa cops s’ha qualificat l’estètica i la moda com una cosa superficial i banal. D’acord, potser a vegades ho sembla, però segurament, en més d’una ocasió, es tracta més d’una qüestió de qui ho llueix, que no pas de l’essència d’una determinada manera de vestir. I és que la indumentària ha estat al llarg del temps una manera d’expressar-se, de mostrar-se, de rebel·lar-se. Fins i tot, en un gran nombre d’aquells i aquelles que semblen buscar un aspecte desacurat, hi ha darrere una acurada tria de cada peça, color i complement. Per tant, una intenció. I això és precisament el que interessava a la il·lustradora i dibuixant Laura Castelló. Llicenciada en Belles Arts, ha treballat per firmes com Zara o Pull&Bear i sempre li ha interessat molt “la moda com a mode d’expressió, com si fos pintura o escriptura”, explica. En aquest sentit era important “apartar la idea que la moda és quelcom buit i la estètica, una cosa superficial. L’estètica, la moda i la imatge són un llenguatge”. Així que quan va descobrir la història de les

teddy girls

(vegeu el desglossament) va decidir investigar més. El resultat és l’interessant

Vestidas para la revolución

.

Resseguint els diferents moviments culturals i contraculturals que van des de l’any 1800 fins a l’actualitat, l’autora valenciana desgrana les lluites de les dones per reclamar la igualtat i la llibertat a través de determinades estètiques i ideologies. Molts semblen tenir punts en comú: ganes de trencar la norma, l’

statu quo

, allò assumit, les normes establertes en el nucli familiar, la cultura del moment, a més –i segurament imprescindible– de la joventut i la identificació amb el grup.

Així, podem descobrir des de la història de les

flappers

i les

garçonnes

, feministes i lluitadores a les dècades dels anys 20 i 30 del segle passat, que a Espanya es van considerar gairebé indecents, fins a les hippies dels 70, potser la contracultura més multitudinària de totes. Aquests serien dos exemples que han marcat amb força la història i han tingut clares influències en els moviments posteriors, però se’n poden trobar molts més. Comença al París de la Revolució Francesa, amb

Les incroyables

(ells) i

les merveilleuses

(elles) i aquí sí que podem parlar de cinisme i de superficialitat. La majoria d’ells eren burgesos i aristòcrates desencantats amb els jacobins que volien tornar a l’Antic Règim. Com a protesta, es van començar a vestir de manera estrafolària i pintoresca. Ells amb excés de roba, llargues melenes, enormes corbates, camises amb colls enlaire... Elles, en canvi, buscaven escandalitzar posant-se poca roba. Imitant l’Antiga Grècia, portaven sandàlies i túniques molt escotades, a vegades semitransparents. El propòsit principal no era altre que el culte a la bellesa. Eren les úniques a l’època que no duien l’opressiva cotilla i va suposar tota una revolució en aquells anys.

La majoria, però, com dèiem, responen a unes ganes de trencar amb el règim establert i en molts casos, també amb el masclisme. La importància d’aquestes lluites radica sobretot en els contextos en què sorgeixen, moltes des de la clandestinitat o la marginalitat fins que la seva popularitat les converteix en corrents massificades. El resultat: revolucions socials a través de la creativitat, la ironia, la subversió, la crítica, la burla o la rebel·lió.

Rockers

, rudes,

Harlem

, sufragistes,

Sinsombrero

,

Pin Ups

,

moddettes

,

zazou

i elements de vestuari tan emblemàtics com les minifaldilles, el biquini, els

bloomers

, així com personatges icònics com Coco Chanel oTwiggy també passen per aquestes pàgines, que a la vegada van servir a l’autora per “descobrir” curiositats. “No sabia que la famosa cremada de sostenidors del setembre de 1968 a Nova York en realitat no havia existit mai”, explica. “Hi va haver la manifestació en contra de Miss Amèrica, i les dones van llençar en un bidó peces que consideraven opressores com sostenidors, rul·los, sabates de taló, però la policia va denegar el permís per cremar-ho perquè podia ser perillós. Elles van obeir. L’endemà, però,

The Washington Pos

t va publicar que s’havia fet. I va començar la llegenda.”

“La nostra roba és la nostra resposta a un món avorrit.” Aquest era el lema de les

teddy girls

. Havien nascut als anys de la guerra i el

racionament

del menjar, eren rudes, però sabien el que valien. També conegudes com a

teddies

o

judies

solien deixar l’escola en plena adolescència, amb 14 o 15 anys, per anar a treballar a oficines o fàbriques per sous precaris. Això, però, no impedia que fossin creatives. Agafaven els pantalons dels seus germans i els escurçaven arremangant-los a l’alçada dels turmells, es feien les seves pròpies jaquetes, vestien camises, sabatilles de ballet i espardenyes. A més, acostumaven a portar complements dels seus avis o comprar-los en mercats de segona mà. El més interessant no era la seva rebel·lia, sinó la barreja que feien del masculí i el femení. De fet, podria pensar-se que era lògic, sabent que podrien considerar-se la “branca femenina” dels

teddy boys

, qualificats per alguns experts com la primera subcultura juvenil del Regne Unit, precursors dels

rockers,

sorgida entre els anys 1953 i 1954. De fet, van ser elles les que van motivar la il·lustradora Laura Castelló a investigar més sobre el tema quan en va descobrir l’existència. I a

Vestidas para la revolución

analitza diferents moviments des de l’any 1800 fins ara.