El coneixement sí que ocupa espai

Mig amagat en el laberint del turó de Gardeny hi ha un dels arxius més particulars del país: el magatzem cooperatiu GEPA. Un reservori de coneixement analògic, més de vint quilòmetres de prestatges de llibres i revistes provinents de diferents biblioteques de Catalunya. Registren i emmagatzemen tot el que hi entra per a qui ho necessiti.

Quan apareixen els problemes el que cal és trobar-hi solucions i, en aquest sentit, el més pràctic és mirar si algú s’hi ha trobat abans i analitzar com ho ha resolt”, confessa Santi Balaguer, cap de l’equipament GEPA, el magatzem cooperatiu gestionat pel Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya ubicat en un dels edificis de l’antic quarter de Gardeny. “A finals del segle passat la Universitat de Barcelona i la Biblioteca de Catalunya van preveure que en poc temps es quedarien sense espai per emmagatzemar totes les edicions i publicacions que alimenten els seus fons. Calia prendre una decisió. Una era canviar el paradigma de forma radical: assumir que tens un espai limitat i vas descartant o llençant tot el que no hi cap; l’altra era senzillament ampliar l’espai d’emmagatzematge i seguir creixent. El mateix problema/dilema tard o d’hora afectaria totes les universitats i altres institucions, així que es va buscar una solució mancomunada a nivell de Catalunya i es va muntar el magatzem cooperatiu GEPA (Garantia d’Espai per la Preservació i l’Accés). “Van buscar i mirar terrenys i edificis pels voltants de l’àrea metropolitana i van anar ampliant el radi d’acció fins que van trobar aquest edifici que la Paeria es va avenir a restaurar per cedir-ne l’ús”, recorda Balaguer.

Si les biblioteques són temples silenciosos –o almenys ho eren abans de la popularització dels mòbils–, el GEPA de Gardeny és un oasi de solitud. “Aquí guardem material que es consulta poc i estem lluny de la majoria de centres de recerca, així que si algú vol tenir accés a res del que guardem aquí normalment els ho digitalitzem i enviem per correu electrònic”. D’aquesta manera van fent un petit arxiu digitalitzat que no respon a cap més criteri que la necessitat dels qui consulten. Recorden el dilema original? “Certament que el van resoldre ampliant el magatzem –un de sol per a tots els mancomunats–, però la idea d’uns fons cooperatiu ens ajuda a ser més eficients i a reduir espai global”. La idea és molt senzilla, el que sovint és la manera més eficient de resoldre les coses: només guarden un exemplar de cada una de les referències, sempre el que estigui en millors condicions. “Això vol dir que si una revista la tenen quatre universitats només en guardem una col·lecció, la que tingui més números, conservi millor el paper i estigui més ben enquadernada”.

Els fanàtics de l’era digital tendeixen a menystenir el paper, obviant que mentre la humanitat ha demostrat que, si es conserva en condicions, el suport físic pot aguantar segles. En canvi, ¿qui pot garantir que d’aquí a cinquanta anys es podran llegir sense problemes els arxius en format jpg, word i pdf? Ningú. “Als Estats Units sí que tenen grans projectes per digitalitzar fons universitaris a través de fundacions, patronats i donacions; però aquí no hi ha diners públics ni tradició en aquest tipus de col·laboracions privades”, apunta.

El GEPA garanteix lliure accés a tots els seus continguts per als investigadors i si algun departament té molta recança de desfer-se d’una revista, doncs pot llogar espai a part. “A la Rovira i Virgili tenien una col·lecció de la Chemical Abstrac i aquí ja hi era, els feia molta pena llençar-la i guarden la seua còpia aquí, així que en tenim dues: la del fons cooperatiu i la seua”. “No és el més habitual, ja que en previsió que el món acadèmic continuï creant coneixement i el publiqui, el nostre magatzem seguirà creixent i la idea és optimitzar espai i recursos sense deixar caure el coneixement en l’oblit”, apunta Balaguer. Reben material cada setmana a través del servei de missatgeria interuniversitari català i unes sis-centes consultes anuals. “Això és molt poc per un arxiu amb 3.600 metres quadrats d’emmagatzematge, però és que una de les condicions per raure aquí és que els documents siguin de baix ús”. Tot i això en molts passadissos trobem penjades petites cartolines vermelles, batejades com a mòmies, que tant el Santi com els dos tècnics que hi treballen, el Jaume i el Jesús Sanjuan, utilitzen per anar més ràpid a l’hora de tornar els documents al seu lloc. El GEPA és part del nostre disc dur col·lectiu, del nostre coneixement científic. Un magatzem de dades de totes les disciplines possibles, un peça indispensable de la nostra memòria.