Un quart de segle del 'retorn' de l'os al Pirineu

Van arribar amb polèmica i aquesta els ha acompanyat durant 25 anys. El 1996 es va alliberar al Pirineu francès, prop de l’antic poble de Labach i a cinc quilòmetres de la Val d’Aran, l’ossa Giva. Un mes després es va deixar anar Melba als boscos de l’Alta Garona, una actuació promoguda per la Unió Europea a través del programa Life, amb el suport dels governs francès, espanyol, andorrà i català, però que des del primer moment va ignorar la gent del territori.

El veí d’Àreu

Martí Bringué,

de casa Bresolí, va caçar l’any 1948 el que es considera el darrer os autòcton del Pallars Sobirà. La mort del plantígrad es va produir al bosc de Fontallada. No obstant, l’os bru dels Pirineus no va arribar a extingir-se fins al 2004, quan un caçador francès, René Marqueze, va matar l’ossa Cannelle enmig d’una cacera de senglars. Aquesta femella es calcula que tenia entre 25 i 28 anys quan va morir. Va viure sempre a la Vall d’Osseau a l’Alt Bearn (França).

El programa Life va començar amb l’alliberament de dues osses i 25 anys després, oficialment, hi ha al voltant de 60 exemplars que han protagonitzat desenes d’atacs al bestiar i a l’apicultura. La pregunta que es fan els ramaders és “fins on es vol arribar?” Per a Xavier Ribera, president de l’Associació de Ramaders del Pallars Sobirà, “al pas que anem en pocs anys hi haurà 300 ossos”. Ribera recorda perfectament l’any 1996 quan es van alliberar Giva i Melba. «Quan ens van parlar que portarien uns ossos eslovens al Pirineu ens ho vam prendre com un conte, d’uns nens de Brusel

·

les o Barcelona que havien pensat en la reimplantació de l’os, com una joguina. Ens ho van repetir fins a la sacietat: “No patiu, és només una reintroducció testimonial. No es podran reproduir, tot plegat és per prendre la mesura a la biodiversitat de la zona.” Per a Ribera la relació entre homes i ossos sempre ha estat conflictiva.

La reintroducció de l’os al Pirineu va provocar des de l’inici fortes adhesions i també oposicions. Les adhesions van des de la mateixa administració autonòmica i central, passant per tota mena de grups conservacionistes o ecologistes. A l’altre costat, les oposicions més fortes han vingut sempre del mateix territori on s’alliberaven els ossos i és que “se’ns va enganyar. Havia de ser una reintroducció testimonial i ara ja hi ha 60 animals”, esmenta Ribera.

Igual de contundent és Pere Roqué, president d’Asaja: “L’Administració s’hauria de preguntar si és compatible la presència dels ossos amb la ramaderia extensiva que es desenvolupa a les comarques pirinenques i això no s’ha fet mai.” El president d’Asaja és taxatiu: “No és possible la compatibilitat dels ossos amb la ramaderia extensiva.”

El conseller de Territori del Conselh General d’Aran, Francesc Bruna, afirma que des de l’administració aranesa s’estan fent molts esforços per pal·liar els danys de l’os però de moment “hem d’assumir que fem el que fem i per molt que treballem des del Conselh, els ramaders són totalment contraris a l’os; no li troben sentit al programa Life. Els ramaders sempre hi estaran en contra”. Per a Bruna, “si volen el luxe de tenir ossos al Pirineu, hauran de pagar i molt i potser arribarà un dia en què caldrà preguntar-se si realment ha valgut la pena gastar tants diners”.

La manca de consens en l’inici del programa Life ha provocat que durant 25 anys s’hagin obert unes “ferides al territori difícils de superar”, reconeix Ferran Miralles, director general de Patrimoni Natural de la Generalitat. Fa 25 anys aquestes actuacions es feien molt diferent de com es fan ara. “Llavors es tirava pel dret i el programa Life es va iniciar sense l’opinió del territori, fet que ha provocat el rebuig frontal de la societat en aquestes zones de muntanya a la reintroducció de l’os”, explica Miralles, per a qui “en aquests moments estem fent molts esforços per corregir les errades del passat”.

Per al director general de Patrimoni Natural, “el Govern s’ha bolcat en els darrers anys en la protecció dels ramats i del territori afectat en general. S’han accelerat els pagaments de les subvencions, de les indemnitzacions, etc. A més, en aquests moments ja hi ha cinc persones permanentment al Pallars que treballen per establir ponts entre el desenvolupament del Life i el territori, fan de mediadors, estableixen ponts de col·laboració. Tenim ganes i treballem per arreglar el conflicte generat”, però reconeix que “de vegades és molt difícil trencar aquesta mena de bucle que es va encetar per la manca de consens”, i admet que “estem en una esfera on els sentiments danyats pesen molt però hem de poder recuperar la confiança del territori en un futur”. Un futur per al qual s’han encetat ja les primeres accions creant l’anomenat Espai Os, una mena de comissió en la qual no hi ha polítics, sinó professionals com agents rurals, veterinaris, ramaders i tècnics. Aquest Espai Os pretén ser un punt de trobada en el qual totes les parts puguin col·laborar en accions diverses, previ consens. Però malgrat aquestes diferències, Miralles creu que el que ha quedat clar a través del programa Life és que la recuperació de l’os al Pirineu era possible. “El projecte és tot un èxit”, especialment pel que fa a la recuperació i conservació de la biodiversitat de la zona. A més el Life també ha propiciat projectes com la Casa de l’Os d’Isil, un element més, per dinamitzar econòmicament la comarca del Sobirà i que ha estat aplaudit tant des del sector turístic com hoteler del Pallars Sobirà.