Jugant amb la memòria

Per a molta gent de Lleida i rodalies la paraula ‘Baratillo’ els transporta a la infantesa. Manel Gigó en guarda alguna cosa més que el record. Ell va poder salvar bona part del material original de la botiga i ho va fer. Durant quaranta anys ha conservat desenes de caixes plenes de joguets que ara s’exposaran en un museu a Artesa de Lleida.

Era la botiga de venda de joguets més vistosa de la ciutat, però no era l’única. Tampoc no era la que tenia les joguines més bones i no només es dedicava a vendre aquests productes.

Lo Baratillo Leridano

ha passat a formar part de la memòria col·lectiva de la ciutat per la seua façana espectacular, una aposta de màrqueting que va començar a agafar forma a partir dels anys quaranta. Fundat per la família Soler a finals del segle XIX, el seu nom ja era tota una declaració d’intencions. En aquest fulletó de propaganda, segurament original de la primera època, els propietaris anunciaven joguines, nines, barretes, cinturons i complements diversos. De fet, com a lema comercial, advertien els consumidors que no compressin res sense visitar-los abans a ells, ja que eren els més econòmics de Lleida. Eren, en essència, com els basars xinesos actuals: hi ha de tot i sovint tenen la versió més barata. El negoci va sobreviure fins a finals dels anys setanta, quan es va jubilar el darrer propietari de la família Soler sense que ningú assumís la continuïtat del negoci. De la nit al dia la façana de Lo Baratillo, una icona de la Lleida del segle XX, va desaparèixer. Als anys noranta, i durant uns dies, Manel Gigó i Josep Ripoll van reproduir la façana amb pilotes de plàstic de colors.

Durant tres dècades Manel Gigó ha intentat que tot aquest material es convertís en un museu que mantingués viva la memòria de Lo Baratillo, un referent d’il·lusió per a milers de veïns de Lleida ciutat i rodalies. Als primers noranta es va fer una exposició amb centenars de peces icòniques als baixos de la plaça Sant Joan. Manel Gigó conserva els documents de fins a tres projectes diferents per fer realitat el museu. Finalment veurà la llum aviat i s’emplaçarà en un edifici de nova construcció a Artesa de Lleida. No és al centre de la capital, però continua sent dins la seua àrea d’influència i, com diu Manel Gigó mig bromejant, “Artesa és mig Lleida perquè en té el nom”. L’alcalde, Pere Puiggròs, és qui va convèncer Gigó de traslladar el projecte al seu poble. La idea és exposar una

col·lecció

base permanent, com ara els autòmats, el cartell o els pianets entre altres peces emblemàtiques, i anar renovant la resta. També volen habilitar un espai perquè s’hi puguin exposar col·leccions particulars temàtiques. D’aquesta manera el museu anirà canviant cada cert temps.

El 1970 la revista

Serra d’Or

va fer un reportatge sobre la ciutat de Lleida. La foto de portada no era la Seu Vella, la Paeria, el Seminari ni la Banqueta. Per il·lustrar la capital del Segrià hi van posar la façana de Lo Baratillo, al carrer Major. “Abans moltes botigues posaven gènere a la façana, al voltant de la porta. Lo Baratillo va començar així i amb el pas dels anys es van anar expandint fins a arribar a ocupar tota la façana de l’edifici”, explica Manel Gigó. La seua és una història atípica, ja que la seua vinculació amb el basar més entranyable de la ciutat és, en la millor de les lectures, accidental.

“Els propietaris de Lo Baratillo tenien tot l’edifici: pisos en lloguer i dos locals comercials. Un era el seu i l’altre el tenia llogat la meua família. El meu avi era sastre i el meu pare també, eren els propietaris de La Elegancia. Quan a cavall entre els setanta i els vuitanta tanquen Lo Baratillo la meua família compra l’edifici i a dins, als pisos, hi vam trobar tot el que no s’havia liquidat amb el negoci: milers de peces de joguines que vaig anar posant en caixes per guardar-les.” Va conservar tot el que va trobar, des de rodes de camions de joguina o vestits de nina fins al cartell original, els pianos i els autòmats que decoraven la part baixa de la botiga. “La façana plena de joguines i pilotes ha sobreviscut com una imatge icònica de la ciutat de mitjans del segle XX, però jo el que sobretot recordo és la musicalitat de la botiga”, explica Josep Ripoll. L’artista lleidatà vivia al centre històric i “quan baixàvem pel carrer Cavallers i giràvem pel carrer Major la mare m’havia d’aturar perquè el meu instint era córrer a tocar els pianets que tenien exposats a fora”.

Per què Manel Gigó ha conservat durant quaranta anys milers de joguines? La resposta és clara i directa: “Per mantenir viva la memòria d’un espai que forma part del nostre passat recent.”

S’atribueix al poeta austríac Rainer Maria Rilke una frase que ha fet fortuna: “La vertadera pàtria de l’home és la seua infantesa.” Gigó sembla haver dut aquesta idea a la màxima expressió. “Al llarg dels anys he mirat que tot el material no es fes malbé i també he procurat, en la mesura de les meues possibilitats, anar restaurant aquelles que són més emblemàtiques”. Cada generació té els seus referents i cada època, els seus materials. A la llauna, la fusta o la roba dels primers joguets i nines del segle XX es va passar a materials més econòmics com la baquelita i després al plàstic. “L’evolució va ser exponencial en termes quantitatius: dels tallers artesans de Barcelona a les fàbriques d’Alacant. Després ja va venir la globalització i la fabricació internacional”, explica Gigó. “Des del punt de vista històric el meu interès no és fer una col·lecció per al gaudi personal, sinó que tots aquests anys he estat conservant i reparant les joguines amb la idea del museu.”

Les joguines estan pensades per jugar-hi i, per defecte, el seu destí natural acaba sent gairebé sempre la destrucció. És amb el pas dels anys que la nostàlgia, combinada amb l’inexplicable plaer de la possessió material, que moltes d’aquestes peces esdevenen petites joies per als amants del col·leccionisme. No és tant una qüestió econòmica com sentimental, ja que al final eren joguines pensades per entretenir la canalla. “Lo Baratillo va tancar, aproximadament, el 1980, així que moltes de les peces i restes de joguines que van deixar a l’edifici són de plàstic; però també hi van quedar restes d’èpoques passades que, si bé aleshores no tenien cap gràcia per a la canalla, ara són interessants des del punt de vista de la memòria.”

El projecte de Gigó està estretament lligat a una ciutat, Lleida, i a una botiga emblemàtica, Lo Baratillo. “En aquest sentit no m’interessen les peces anteriors al segle XX ni tampoc vaig més enllà dels anys vuitanta. La nostra memòria col·lectiva se centra en una època i en un tipus de joguina. Lo Baratillo tampoc no era l’única ni la més cara botiga de joguines de Lleida. Si tenies diners i volies un bon tren elèctric hi havia altres llocs on comprar-los.” El que tothom recorda, perquè això sí que era una realitat oberta a tots els públics, era el caràcter peculiar que imprimia a l’ambient del carrer Major.