Grimpant als seixanta anys

Tenen més de seixanta anys i en porten 45 grimpant. Es coneixen com el palmell de la mà les vies d’escalada que hi ha a la demarcació de Lleida. Joan Escuer (1961) i Mamerto Montañés (1959) ja escalaven junts als setze anys i ho continuen fent. Coincideixen que l’escalada és un esport “molt vocacional”. Reconeixen que els primers “ascensos” els feien a les muralles franceses de la Seu Vella amb 14 o 15 anys i que de “molt jovenets” es quedaven embadalits quan veien enfilats a les roques, els escaladors a Montserrat. De joves no acabar una via era considerat un fracàs. Ara no, “el millor és tornar-hi un altre cop i repetir-la”.

En Joan i en Mamerto fan seva la frase de l’escalador alemany Wolfgang Güllich quan va dir que “en l’escalada el cervell és el múscul més important”, i aquest múscul és el que els permet encara, amb 60 anys, enlairar-se per les roques, gaudir penjats dels paisatges i “respirar”. Fins i tot expliquen que, malgrat tot, han fet ara “sortides més difícils que quan érem joves, perquè tot ha canviat molt, i ara s’escala d’una altra manera”. Mantenir un mínim de físic és imprescindible per fer qualsevol esport, però en escalada encara més. “T’has de cuidar mínimament. Ara vas una estona al rocòdrom, un parell de dies al gimnàs on t’entrenes... Abans això no existia. Malgrat l’edat ara et prepares molt i les mancances que comporta anar fent anys les supleixes amb més preparació”, apunta Mamerto.

En Joan i en Mamerto fan seva la frase de l’escalador alemany Wolfgang Güllich quan va dir que “en l’escalada el cervell és el múscul més important”, i aquest múscul és el que els permet encara, amb 60 anys, enlairar-se per les roques, gaudir penjats dels paisatges i “respirar”. Fins i tot expliquen que, malgrat tot, han fet ara “sortides més difícils que quan érem joves, perquè tot ha canviat molt, i ara s’escala d’una altra manera”. Mantenir un mínim de físic és imprescindible per fer qualsevol esport, però en escalada encara més. “T’has de cuidar mínimament. Ara vas una estona al rocòdrom, un parell de dies al gimnàs on t’entrenes... Abans això no existia. Malgrat l’edat ara et prepares molt i les mancances que comporta anar fent anys les supleixes amb més preparació”, apunta Mamerto.

El Joan Escuer va descobrir la muntanya i l’escalada a través dels llibres. “Després, qui no ha anat de campaments a l’estiu?! Allí et portaven d’excursió; potser pujaves un cim i quan eres a dalt de tot descobries la immensitat de les muntanyes i que, a més, hi havia tota una literatura al voltant, plena de llegendes i fets màgics... i també, és clar, veies les parets i uns paios penjats en elles i pensaves que estaven sonats...” Mamerto afegeix: “Jo només pensava enfilar-me als arbres. I quantes vegades no hem vist als patis dels col·legis nois emparrats en un mur? Comences a anar als esplais, parròquies, excursions... Recordo una sortida a Montserrat on hi havia una cordada d’escaladors, em fascinava! Et quedaves esglaiat, però també pensaves que volies fer el mateix”. Per al Joan, “Montserrat era un mite”. “Veia els escaladors i volia ser allà dalt amb ells, però a la vegada pensava, uf, això és molt seriós!”

La primera sortida seriosa la van fer a través del Centre Excursionista de Lleida, on es van apuntar a un curs d’escalada amb 14 o 15 anys i allí van començar a aprendre les tècniques bàsiques per grimpar per les roques, però no sempre es podia fer una sortida fora de Lleida. “Jo un any amb els diners que em van donar per Reis vaig comprar els meus primers pitons (claus d’escalar), alguns mosquetons i amb una corda que hi havia pel col·legi anàvem a escalar al Castell (llavors a la Seu Vella tothom l’anomenava Lo Castell”, explica el Joan amb un somriure d’orella a orella). “Escalàvem les muralles dels francesos” i recorda que un cop el malaurat Òscar Ribes (mort en accident de muntanya el 1989 a causa d’una allau al Nevado Alpamayo, al Perú) i un altre company escalador van pujar fins damunt del claustre per una mena de diedre que hi ha entre el campanar i la porta dels Apòstols... això en ple hivern, de nit i amb una boira que feia por”. El Mamerto assenteix, davant la sorpresa d’aquesta periodista, i comenta tot rient: “Sí, sí, anar a escalar per la Seu Vella era molt habitual als anys setanta”.

El Joan Escuer va descobrir la muntanya i l’escalada a través dels llibres. “Després, qui no ha anat de campaments a l’estiu?! Allí et portaven d’excursió; potser pujaves un cim i quan eres a dalt de tot descobries la immensitat de les muntanyes i que, a més, hi havia tota una literatura al voltant, plena de llegendes i fets màgics... i també, és clar, veies les parets i uns paios penjats en elles i pensaves que estaven sonats...” Mamerto afegeix: “Jo només pensava enfilar-me als arbres. I quantes vegades no hem vist als patis dels col·legis nois emparrats en un mur? Comences a anar als esplais, parròquies, excursions... Recordo una sortida a Montserrat on hi havia una cordada d’escaladors, em fascinava! Et quedaves esglaiat, però també pensaves que volies fer el mateix”. Per al Joan, “Montserrat era un mite”. “Veia els escaladors i volia ser allà dalt amb ells, però a la vegada pensava, uf, això és molt seriós!”

La primera sortida seriosa la van fer a través del Centre Excursionista de Lleida, on es van apuntar a un curs d’escalada amb 14 o 15 anys i allí van començar a aprendre les tècniques bàsiques per grimpar per les roques, però no sempre es podia fer una sortida fora de Lleida. “Jo un any amb els diners que em van donar per Reis vaig comprar els meus primers pitons (claus d’escalar), alguns mosquetons i amb una corda que hi havia pel col·legi anàvem a escalar al Castell (llavors a la Seu Vella tothom l’anomenava Lo Castell”, explica el Joan amb un somriure d’orella a orella). “Escalàvem les muralles dels francesos” i recorda que un cop el malaurat Òscar Ribes (mort en accident de muntanya el 1989 a causa d’una allau al Nevado Alpamayo, al Perú) i un altre company escalador van pujar fins damunt del claustre per una mena de diedre que hi ha entre el campanar i la porta dels Apòstols... això en ple hivern, de nit i amb una boira que feia por”. El Mamerto assenteix, davant la sorpresa d’aquesta periodista, i comenta tot rient: “Sí, sí, anar a escalar per la Seu Vella era molt habitual als anys setanta”.

La primera paret seriosa que van fer va ser l’anomenada de l’Os a Sant Llorenç de Montgai. Ara li diuen la Roca dels Bous, on hi ha el jaciment neandertal. “Va ser tot molt gradual comences a la paret de l’Os, a la Formiguera, etc. Camarasa i Sant Llorenç de Montgai són les escoles lleidatanes d’escalada per excel·lència”, explica Mamerto. La Seu Vella va ser com si fessin preescolar; a la zona de Sant Llorenç i Camarasa, ja eren a Primària i després, ja va venir el Batxillerat: era el moment de saltar a Terradets.

Quan el Joan i el Mamerto fan el salt a Terradets hi havia obertes quatre o cinc vies d’escalada, “ara n’hi ha una cinquantena”. A Terradets, llavors es començava per la paret anomenada l’Anglada, també coneguda com la Diagonal. “És una paret gran i fàcil, la més senzilla”, comenten, però el gran repte en aquesta zona als anys setanta “era fer la Cade. Fer la Cade era la barrera entre ser un novell i passar, ja, a ser un escalador de veritat. Tinguem present que estem parlant d’una paret de 300 metres i en aquells anys fer-la sencera era com quan un torero pren l’alternativa”, comenta Mamerto. El Joan la va fer amb setze anys i el Mamerto una mica més tard.

L’escalada és un dels esports que més s’han transformat o tecnificat amb el temps. Als anys setanta, per exemple, les botes per escalar eren les mateixes que per fer muntanya. “Unes botes rígides que pesaven molt. Anaves calçat igual per fer una paret a 35 graus que per pujar a l’Aneto a sota zero”. Però van començar a venir escaladors francesos “que portaven una mena de keds de bàsquet i tu et preguntaves, on anaven amb aquell calçat?” Eren els primer peus de gat, una mena de sabatilles que semblaven més de ballarina que per escalar. “Aquesta va ser la primera revolució dins l’escalada. La tècnica, després, va ser la mental”, apunta el Joan. La revolució mental dins el món de l’escalada “era que fins llavors estava prohibit caure, perquè caure era un risc, les proteccions eren bastant precàries, anaves exposat, et podies fer mal. El gran canvi mental és quan es comença a escalar en situacions més difícils però amb proteccions molt més segures: és a dir, s’anava a buscar la dificultat, el perill i caure era l’habitual. I aquí neix el concepte d’escalada esportiva, on s’ha de caure moltes vegades però sense risc”.

A la seva edat, el Joan i el Mamerto, amb seixanta fets, practiquen l’altre tipus d’escalada, la que anomenen

multilargo

. “Cada escalador és un món: uns busquen exposar-se i anar a l’aventura i altres, és el nostre cas, volen escalar però amb seguretat, no ens volem matar, no ens volem fer mal i que hi hagi sempre força assegurances, per si hem de caure, fer-se el menys mal possible”.

L’entorn més proper a aquests escaladors veterans no pateix, “però sí que estan atents. Si tardes sí que es preocupen, però quan acabem sempre truquem”, comenta en Joan, “a més fem aventures molt poc aventureres”, diu rient en Mamerto. L’escalada té un component mental molt potent, “hi ha gent que té molta força, agilitat, però has de tenir també la ment clara. Això de ‘jo per aquí no hi puc passar’, o ‘jo ho vull provar’, als seixanta anys tens menys forces però el tema mental el gestiones molt millor. L’experiència compta molt. No és el mateix que ara estiguis en una paret i comenci a fer quatre gotes que quan érem joves i ens espantàvem. Ara ja saps fins a quin punt la roca és manejable”. A Lleida hi ha grans parets i aquests dos experimentats escaladors no dubten a afirmar que “és un paradís per a l’escalada. Tens parets de 400 metres com la Roca Regina, Terradets, Mont-rebei, Collegats o Santa Linya on a la cova hi ha vies de dificultat 9 (la màxima) que atreuen gent de tot el món”.

La primera paret seriosa que van fer va ser l’anomenada de l’Os a Sant Llorenç de Montgai. Ara li diuen la Roca dels Bous, on hi ha el jaciment neandertal. “Va ser tot molt gradual comences a la paret de l’Os, a la Formiguera, etc. Camarasa i Sant Llorenç de Montgai són les escoles lleidatanes d’escalada per excel·lència”, explica Mamerto. La Seu Vella va ser com si fessin preescolar; a la zona de Sant Llorenç i Camarasa, ja eren a Primària i després, ja va venir el Batxillerat: era el moment de saltar a Terradets.

Quan el Joan i el Mamerto fan el salt a Terradets hi havia obertes quatre o cinc vies d’escalada, “ara n’hi ha una cinquantena”. A Terradets, llavors es començava per la paret anomenada l’Anglada, també coneguda com la Diagonal. “És una paret gran i fàcil, la més senzilla”, comenten, però el gran repte en aquesta zona als anys setanta “era fer la Cade. Fer la Cade era la barrera entre ser un novell i passar, ja, a ser un escalador de veritat. Tinguem present que estem parlant d’una paret de 300 metres i en aquells anys fer-la sencera era com quan un torero pren l’alternativa”, comenta Mamerto. El Joan la va fer amb setze anys i el Mamerto una mica més tard.

L’escalada és un dels esports que més s’han transformat o tecnificat amb el temps. Als anys setanta, per exemple, les botes per escalar eren les mateixes que per fer muntanya. “Unes botes rígides que pesaven molt. Anaves calçat igual per fer una paret a 35 graus que per pujar a l’Aneto a sota zero”. Però van començar a venir escaladors francesos “que portaven una mena de keds de bàsquet i tu et preguntaves, on anaven amb aquell calçat?” Eren els primer peus de gat, una mena de sabatilles que semblaven més de ballarina que per escalar. “Aquesta va ser la primera revolució dins l’escalada. La tècnica, després, va ser la mental”, apunta el Joan. La revolució mental dins el món de l’escalada “era que fins llavors estava prohibit caure, perquè caure era un risc, les proteccions eren bastant precàries, anaves exposat, et podies fer mal. El gran canvi mental és quan es comença a escalar en situacions més difícils però amb proteccions molt més segures: és a dir, s’anava a buscar la dificultat, el perill i caure era l’habitual. I aquí neix el concepte d’escalada esportiva, on s’ha de caure moltes vegades però sense risc”.

A la seva edat, el Joan i el Mamerto, amb seixanta fets, practiquen l’altre tipus d’escalada, la que anomenen

multilargo

. “Cada escalador és un món: uns busquen exposar-se i anar a l’aventura i altres, és el nostre cas, volen escalar però amb seguretat, no ens volem matar, no ens volem fer mal i que hi hagi sempre força assegurances, per si hem de caure, fer-se el menys mal possible”.

L’entorn més proper a aquests escaladors veterans no pateix, “però sí que estan atents. Si tardes sí que es preocupen, però quan acabem sempre truquem”, comenta en Joan, “a més fem aventures molt poc aventureres”, diu rient en Mamerto. L’escalada té un component mental molt potent, “hi ha gent que té molta força, agilitat, però has de tenir també la ment clara. Això de ‘jo per aquí no hi puc passar’, o ‘jo ho vull provar’, als seixanta anys tens menys forces però el tema mental el gestiones molt millor. L’experiència compta molt. No és el mateix que ara estiguis en una paret i comenci a fer quatre gotes que quan érem joves i ens espantàvem. Ara ja saps fins a quin punt la roca és manejable”. A Lleida hi ha grans parets i aquests dos experimentats escaladors no dubten a afirmar que “és un paradís per a l’escalada. Tens parets de 400 metres com la Roca Regina, Terradets, Mont-rebei, Collegats o Santa Linya on a la cova hi ha vies de dificultat 9 (la màxima) que atreuen gent de tot el món”.

“La pràctica de l’escalada, molt especialment la indoor, està en un boom de nous practicants, a causa, entre altres qüestions, que aquest esport és ja oficial de cara a les properes olimpíades”, explica

Jordi Marmolejo

, tècnic esportiu d’escalada, guia oficial de muntanya i també responsable de la secció d’escalada del Centre Excursionista de Lleida.

“La pràctica de l’escalada, molt especialment la indoor, està en un boom de nous practicants, a causa, entre altres qüestions, que aquest esport és ja oficial de cara a les properes olimpíades”, explica

Jordi Marmolejo

, tècnic esportiu d’escalada, guia oficial de muntanya i també responsable de la secció d’escalada del Centre Excursionista de Lleida.

Aquest expert, que va ser professor de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya i també de l’espanyola, assegura que “des de fa ja uns anys l’escalada ha tingut un increment molt important de nous practicants i que sigui esport oficial als proper Jocs Olímpics n’és una causa, però també perquè en moltíssimes ciutats s’han construït rocòdroms que han facilitat i molt aquesta pràctica”.

A Lleida hi ha un rocòdrom al barri dels Magraners. “A Lleida n’hi ha un i en bones condicions, però en ciutats més grans s’han construït rocòdroms per tot arreu”, afirma el Jordi, el qual explica que “això no vol dir que tothom que practica l’escalada indoor passi després a fer escalada en roca. És més, ara els nous practicants s’inicien realment als rocòdroms no a la roca com fa trenta o quaranta anys”.

Des del

Centre Excursionista de Lleida

s’organitzen diverses sortides a l’any per iniciar-se o practicar l’escalada en roca. Jordi Marmolejo explica a més que “no solament ha pujat molt la practica de l’escalada sinó que també s’han incrementat tot el relatiu a la formació per aconseguit títols oficials de tècnics en escalada o de guies de muntanya”. Per cert, Marmolejo conclou que “ les noies són unes autèntiques cracs en l’escalada indoor”.

Aquest expert, que va ser professor de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya i també de l’espanyola, assegura que “des de fa ja uns anys l’escalada ha tingut un increment molt important de nous practicants i que sigui esport oficial als proper Jocs Olímpics n’és una causa, però també perquè en moltíssimes ciutats s’han construït rocòdroms que han facilitat i molt aquesta pràctica”.

A Lleida hi ha un rocòdrom al barri dels Magraners. “A Lleida n’hi ha un i en bones condicions, però en ciutats més grans s’han construït rocòdroms per tot arreu”, afirma el Jordi, el qual explica que “això no vol dir que tothom que practica l’escalada indoor passi després a fer escalada en roca. És més, ara els nous practicants s’inicien realment als rocòdroms no a la roca com fa trenta o quaranta anys”.

Des del

Centre Excursionista de Lleida

s’organitzen diverses sortides a l’any per iniciar-se o practicar l’escalada en roca. Jordi Marmolejo explica a més que “no solament ha pujat molt la practica de l’escalada sinó que també s’han incrementat tot el relatiu a la formació per aconseguit títols oficials de tècnics en escalada o de guies de muntanya”. Per cert, Marmolejo conclou que “ les noies són unes autèntiques cracs en l’escalada indoor”.