Grafitis de cap a peus

La pandèmia potser ha deixat en un calaix algunes de les propostes que havien d’enriquir el primer _potFest, com les sessions musicals, però no ha pogut amb el seu leitmotiv original: acostar l’art al carrer i engalanar el Centre Històric amb cinc enormes murals d’una qualitat incontestable. El _potFest ha saldat la primera edició amb bona nota.

Lleida no és una ciutat en la quals els grafitis vinguin de nou.

Els primers lleidatans que van agafar esprais per pintar les parets de Pardinyes als noranta en plena adolescència anaven en sintonia amb el que passava a finals dels vuitanta a ciutats com Barcelona, París o Amsterdam. “Aquí la tradició ve de lluny i en aquest sentit el festival recull part d’aquesta herència local i, alhora, mira d’estar en sintonia amb els festivals de

street art

que van arreu d’Europa”, explica Carles Hernández, director del _potFest.

Sí, s’escriu així, amb un guió baix i una F majúscula a mitja paraula.

Lleida no és una ciutat en la quals els grafitis vinguin de nou.

Els primers lleidatans que van agafar esprais per pintar les parets de Pardinyes als noranta en plena adolescència anaven en sintonia amb el que passava a finals dels vuitanta a ciutats com Barcelona, París o Amsterdam. “Aquí la tradició ve de lluny i en aquest sentit el festival recull part d’aquesta herència local i, alhora, mira d’estar en sintonia amb els festivals de

street art

que van arreu d’Europa”, explica Carles Hernández, director del _potFest.

Sí, s’escriu així, amb un guió baix i una F majúscula a mitja paraula.

El plantejament original, emperò, és anar una mica més enllà del simple fet de pintar murals.

“L’objectiu, que esperem desenvolupar quan les restriccions per la Covid es relaxin, és fomentar una major interacció entre l’artista, la seua obra i la ciutadania que hi haurà de conviure. Hi ha la intenció de ser un esdeveniment que acosti l’art a la gent del carrer i, alhora, fer uns murals integrats al paisatge de la ciutat”.

És per això que des de la Paeria es va treballar per triar les millors parets. “La comissió de Patrimoni va fer una doble aprovació de cada mural: per una banda la ubicació, previ consens amb els veïns, i per l’altra el disseny”, explica Hernández.

“Quan em van explicar que la paret era al mig de la ciutat, en una zona amb molt diversitat cultural, vaig pensar que era un bon moment per tirar endavant un mural que feia temps que ballava pel cap”, explica l’andalús Belin, un dels artistes convidats.

“

Humanitat

, així es titula, és un homenatge a la idea que tots som el mateix, que les diferències entre uns i altres en lloc d’allunyar-nos ens aporten riquesa”. Llukutter era la representació local, ja que aquesta és una de les polítiques del festival, apostar pel talent local.

“Per al meu mural vaig fer un treball previ amb gent dels centres oberts del barri. M’havien de dir una paraula que representés algun concepte per millorar el barri i dibuixar una taca.

Després, amb les paraules i les taques, vaig dissenyar el mural. La intenció, dins els marges, era mirar de fer un mural que no fos un bolet i que la gent del barri se’l sentís també una mica seu”.

La connexió amb l’entorn i la ciutat va ser exquisida, expliquen els artistes. “Des del primer moment ens van tractar molt bé.

He anat a diversos festivals per Espanya i França i mai m’havien cuidant tant bé. Qua et sents acompanyada i en tot moment saps que l’organització està a la teua vora pel que necessites el treball flueix molt millor”, explica Lídia Cao.

L’artista gallega –amb 23 anys era la més jove del festival– no havia visitat mai Catalunya i li feia molta il·lusió venir a Lleida. Per al seu mural “vaig escollir l’emigració infantil, un tema que al començament no sabia com encaixaria al barri, però que després la gent va acollir molt bé.

Un dia ens van portar a veure la Seu Vella i va ser una sorpresa descobrir que, des de dalt de tot del campanar, es pot veure el meu mural”.

Com que els artistes van estar-se una setmana pintant, el contacte amb la gent del barri no només era inevitable, sinó que era desitjable.

“El barber del davant va venir a donar-me les gràcies perquè ara, quan mira per la finestra del local, en lloc d’una parell buida té el meu mural”; confessava Belin. “Com que vam estar molts dies pintant era inevitable que la gent t’acabés fent preguntes i comentant el mural, i això és molt bonic perquè tens la sensació que els deixes una peça que s’integra al paisatge, que no és un bolet”, apunta Cao.

Aquesta és, de fet, una de les preocupacions dels organitzadors: ser capaços de fer unes propostes que siguin atractives al barri i que la gent se les senti seues. “Per això fem activitats paral·leles amb els veïns, com un mural participatiu, i tallers a l’escola del barri per acostar aquest tipus d’art als més petits de la ciutat”, apunta Hernández.

“L’any vinent traslladarem el festival a la Bordeta, un barri històricament allunyat de les activitats culturals de la ciutat, i esperem poder-lo desplegar sense restriccions”.

El plantejament original, emperò, és anar una mica més enllà del simple fet de pintar murals. “L’objectiu, que esperem desenvolupar quan les restriccions per la Covid es relaxin, és fomentar una major interacció entre l’artista, la seua obra i la ciutadania que hi haurà de conviure.

Hi ha la intenció de ser un esdeveniment que acosti l’art a la gent del carrer i, alhora, fer uns murals integrats al paisatge de la ciutat”. És per això que des de la Paeria es va treballar per triar les millors parets.

“La comissió de Patrimoni va fer una doble aprovació de cada mural: per una banda la ubicació, previ consens amb els veïns, i per l’altra el disseny”, explica Hernández.

“Quan em van explicar que la paret era al mig de la ciutat, en una zona amb molt diversitat cultural, vaig pensar que era un bon moment per tirar endavant un mural que feia temps que ballava pel cap”, explica l’andalús Belin, un dels artistes convidats. “

Humanitat

, així es titula, és un homenatge a la idea que tots som el mateix, que les diferències entre uns i altres en lloc d’allunyar-nos ens aporten riquesa”.

Llukutter era la representació local, ja que aquesta és una de les polítiques del festival, apostar pel talent local. “Per al meu mural vaig fer un treball previ amb gent dels centres oberts del barri.

M’havien de dir una paraula que representés algun concepte per millorar el barri i dibuixar una taca. Després, amb les paraules i les taques, vaig dissenyar el mural.

La intenció, dins els marges, era mirar de fer un mural que no fos un bolet i que la gent del barri se’l sentís també una mica seu”.

La connexió amb l’entorn i la ciutat va ser exquisida, expliquen els artistes.

“Des del primer moment ens van tractar molt bé. He anat a diversos festivals per Espanya i França i mai m’havien cuidant tant bé.

Qua et sents acompanyada i en tot moment saps que l’organització està a la teua vora pel que necessites el treball flueix molt millor”, explica Lídia Cao. L’artista gallega –amb 23 anys era la més jove del festival– no havia visitat mai Catalunya i li feia molta il·lusió venir a Lleida.

Per al seu mural “vaig escollir l’emigració infantil, un tema que al començament no sabia com encaixaria al barri, però que després la gent va acollir molt bé. Un dia ens van portar a veure la Seu Vella i va ser una sorpresa descobrir que, des de dalt de tot del campanar, es pot veure el meu mural”.

Com que els artistes van estar-se una setmana pintant, el contacte amb la gent del barri no només era inevitable, sinó que era desitjable. “El barber del davant va venir a donar-me les gràcies perquè ara, quan mira per la finestra del local, en lloc d’una parell buida té el meu mural”; confessava Belin.

“Com que vam estar molts dies pintant era inevitable que la gent t’acabés fent preguntes i comentant el mural, i això és molt bonic perquè tens la sensació que els deixes una peça que s’integra al paisatge, que no és un bolet”, apunta Cao. Aquesta és, de fet, una de les preocupacions dels organitzadors: ser capaços de fer unes propostes que siguin atractives al barri i que la gent se les senti seues.

“Per això fem activitats paral·leles amb els veïns, com un mural participatiu, i tallers a l’escola del barri per acostar aquest tipus d’art als més petits de la ciutat”, apunta Hernández. “L’any vinent traslladarem el festival a la Bordeta, un barri històricament allunyat de les activitats culturals de la ciutat, i esperem poder-lo desplegar sense restriccions”.

.