Monstres marins extingits

Els grans dinosaures van dominar el planeta Terra durant milions d’anys. I no solament la terra ferma sinó grans bèsties marines van habitar mars i oceans i no estem parlant només de peixos sinó també de grans rèptils alguns dels quals van destacar per les seves enormes dimensions com per exemple la tortuga marina Archelon.

Des de fa més de 600 milions d’anys, en els mars del planeta han viscut innombrables criatures, diverses d’elles de gegantines amb diferents formes i aspectes.

A més d’alguns peixos com l’antiquíssim, descomunal i cuirassat Dunkleosteus de 6 metres que terroritzà els mars de fa 370 milions d’anys, l’enorme

Carcharocles megalodon

, el conegut “megalodon”, tauró d’uns setze metres de fa uns 15 milions d’anys i el grandiós peix nord-americà de fins a 6 metres

Xiphactinus

de més de 66 milions, van existir també rèptils, alguns dels quals van destacar per les seves dimensions, com per exemple, la tortuga marina

Archelon

que va abastar una closca de més de 4 metres de longitud i que va nadar pels mars interiors de Nord-amèrica deu fer uns 70 milions d’anys. Amb ella altres rèptils, d’aspecte ferotge, solcaven els mars com avui ho fan els dofins, orques, catxalots i balenes, tots plegats no pas de petita mida.

En un article anterior us vaig parlar de l’icitiosaure (llangardaix peix) i avui ho farem d’un parell de grups de mesures colossals. En el món de la paleontologia són coneguts com els plesiosaures i els mosasaures.

Així doncs, no només van ser els dinosaures els gegants que dominaren la terra ferma, sinó també els mars van produir éssers titànics.

Els plesiosaures tenien una figura estranya; s’ha dit que eren com tortugues travessades per una serp.

El seu cos era ample, adaptat a la vida a les aigües i les potes s’havien convertit en enormes pales natatòries. Aquests éssers impensables els podem separar en dos grups: el primer, amb un coll molt llarg rematat amb un cap petit i una boca com un cep, del tot farcida de dents llargues, sortides i punxents que són conegudes com a Plesiosauria.

El segon, anomenat Pliosauria, van ser voluminosos amb un coll curt i un cap gran, això sí, tanmateix tenien la boca plena de dents com a punyals; autèntics monstres. La majoria no eren gens petits, donat que mesuraven entre els 3 i fins a 15 metres de longitud.

Hi ha exemplars que sols el crani abastava els 3 metres! La cua en ambdós grups era curta. Van ser autèntiques màquines depredadores.

Entre els primers, els Plesiosauria, destacarem dues criatures: L’

Elasmosaurus

i el

Plesiosaurus

.

L’

Elasmosaurus

va ser un gènere que va viure en els mars de Nord-amèrica de fa 80 milions d’anys. El coll d’aquesta bestiola, llarguíssim, contenia fins a 70 vèrtebres i el rèptil arribava ben bé fins als 15 metres de longitud! Pel que fa al

Plesiosaurus

, el va descobrir la famosa Mary Anning a les capes rocoses de la costa del poblet anglès de Lyme Regis el 1823; fou un rèptil que nedà pels mars europeus de fa uns 180 milions d’anys.

L’esquelet fossilitzat d’aquesta fera era d’uns cinc metres, el podeu admirar al British Museum de Londres. La seva visió resulta ben esfereïdora.

Altres exemplars han estat exhumats en terrenys nord-americans de la mateixa remota edat.

La fossilització en alguns exemplars, a més de l’esquelet, mostra la zona de l’estómac plena de despulles preservades de peixos, calamars i ammonits (pops amb closca), fauna marina molt abundosa en aquells dies, la qual cosa ens manifesta la seva dieta habitual.

Per altra banda, s’ha sabut fa poc, per un extraordinari fòssil, que donaven a llum al mar i una sola cria. Com a rèptils que eren, ponien ous tot i que els retenien a l’interior del cos, i la closca, en el seu cas, devia ser una prima membrana flexible que, en el moment del naixement, s’expulsava i es destruïa.

Pel que fa al segon grup, el

Pliosauria

, recordarem el

Kronosaurus

, el

Liopleurodon

i el

Rhomaleosaurus

. Animals amb el cap gros i molt gran, com ja hem dit, mentre que el coll era més aviat curt.

El crani de l’exemplar

Pliosaurus funkei

(de fa uns 145 milions d’anys) abastava gairebé els 3 metres de longitud, quasi el doble del terrorífic

Tyrannosaurus rex

, seguit pel

Kronosaurus queenslandicus

, amb 2,4 metres de llargària de fa uns 120 milions d’anys d’antiguitat. Tots ells amb dents enormes.

El grup dels plesiosaures es va manifestar amb diferents gèneres i espècies, que van viure durant uns 80 milions d’anys per tots els mars del planeta i es van extingir fa uns 66 milions, quan es va estavellar un meteorit contra el nostre planeta a Chicxulub (Mèxic).

Com a curiositat, la llegenda i literatura del monstre del llac Ness – Nessi per als amics–, a Escòcia, donava per certa l’existència d’un paorós plesiosaure supervivent que mostra el seu llarg coll fora de l’aigua com si fos un cigne; si més no, pura fantasia.

En els monticles als voltants de la ciutat holandesa de Maastricht, apareixien fòssils d’eriçons marins i altres criatures, que, en temps passats, es recollien amb cuita per la gent, ja que tenien valor com a amulets.

En una pedrera de guix, de forma fortuïta, es van descobrir el 1776 les despulles fossilitzades del que eren els maxil·lars dentats d’un enorme monstre, llavors del tot desconegut. Aquest descobriment va causar un fort ressò.

Cal tenir en compte que en aquells dies no se sabia res de l’existència dels dinosaures i altres grans criatures del remot passat terrestre. Els científics del moment no coneixien a quin animal podria pertànyer i un anatomista el va determinar com una balena antediluviana o bé com un cocodril.

La peça va ser adquirida i dipositada al Museu Teyler de Haarlem el 1784. Anys després, el 1795, quan les tropes napoleòniques van ocupar Maastricht van buscar el valuós vestigi i després d’una rocambolesca martingala es va obtenir el famós fòssil, que va ser enviat a París reclamat pel molt prestigiós científic de l’època Georges Cuvier.

Aquest savi francès, el 1808, va identificar encertadament les grans maixelles d’un rèptil gegantí. Anys després se li va donar el nom de Mosasaurus (

Mosasaurus hoffmanni

), compost per les dues paraules,

Mosa

, del riu que passa per Maastricht i

sauros

, del grec, rèptil, llangardaix, és a dir, rèptil de Mosa.

El fòssil es va dipositar al Museu Nacional de Ciències Naturals de París, on encara el podeu admirar. Durant els primers anys, va estar reclamat pel govern holandès sense èxit.

No obstant això, un bon exemplar d’aquest ferotge depredador carnívor marí de més de deu metres de longitud es pot contemplar en l’esmentat Museu Teyler a Haarlem.

Els mosasaures van conviure en el temps amb els plesiosaures i ictiosaures.

Eren parents dels actuals Varanus, els coneguts monitors de les illes Komodo, el drac de Komodo, i també dels ofidis, les serps, tot i que no hi ha ple acord. L’exemplar descobert a Maastricht provenia de roques datades de fa uns 69-66 milions d’anys (Maastrichtià, Cretaci final), temps en què visqué el rèptil, quan l’actual Europa tenia una geografia molt diferent de la que ara coneixem.

Com s’ha dit, els mosasaures eren unes bèsties formidables, amb les mandíbules articulades per poder obrir millor la immensa boca farcida de dents còniques i punxegudes, aptes per a tota classe de captures, puix s’han trobat fossilitzades al seu ventre despulles petrificades d’aus marines, peixos, taurons i mosasaures més petits, ben bé el mateix menú que els plesiosaures i ictiosaures. La seva columna podia contenir més de 100 vèrtebres, les potes eren rems potents amb els dits allargassats i la cua amb una aleta dorsal final per millor desplaçament.

Tylosaurus

,

Platecarpus

i

Plioplatecarpus

, de 4 a 13 metres de longitud, van ser alguns dels gèneres d’aquest grup, que solcaven els mars de tot arreu fa uns 80-85 milions d’anys. Alguns exemplars com el Globidens, presentaven les dents en forma esfèrica com a pilotes de golf en tots els maxil·lars, preparats per esclafar amb una força impressionant les closques de petxines, crancs, ammonits (pops amb conquilla) i calamars (belemnits) dels quals s’alimentava.

Observacions recents indiquen que podien mantenir la sang calenta i que “parien” vius els nadons, com ara els plesiosaures i ictiosaures esmentats, ja que no els era possible sortir de les aigües per niar. Van viure per tots els mars i van proliferar fins als darrers temps dels dinosaures.

La seva existència va abastar uns 55 milions d’anys (de 120 a 66 milions d’anys enrere). Les restes de mosasaures s’han exhumat en diversos territoris, com Nord i Sud-amèrica, Àfrica (Marroc), Austràlia i nord d’Europa.

Pràcticament cosmopolites.

Igual que els dinosaures, els plesiosaures, mosasaures i un 70 per cent de la vida al planeta van ser extingits per la catàstrofe del meteorit ja esmentada. Magnífiques i sorprenents bèsties marines que únicament veurem vives en les pel·lícules de ciència-ficció.

.