Pescadors de muntanya

Eren pescadors professionals i, fins i tot, estaven organitzats en confraries, però molts d’ells ni tan sols havien vist mai el mar. Una exposició al Museu Hidroelèctric de Capdella ens porta als temps en què als estanys del Pirineu s’hi pescaven truites que s’anirien a vendre molt lluny.

Com era aquesta activitat de la qual s’havia perdut la memòria?

Els estanys i rius de muntanya han acollit pescadors il·lustres com

el príncep de Mònaco

o el dictador Francisco Franco. En una fotografia es pot veure el pare de Rainier de Mònaco pescant a Airoto (Alt Àneu) el 1918.

També n’hi ha una on apareix Franco al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici el 1953, pujat a dalt d’una pedra per semblar més alt. Però, sobretot, la mostra obre àlbums familiars anònims, que il·lustren jornades de pesca tant en el vessant d’activitat econòmica com recreatiu.

Va ser només una frase, però se li va quedar gravada. Eva Perisé, directora del Museu Hidroelèctric de Capdella, era molt joveneta quan Paquito de Fonso de la Torre de Capdella li va explicar que el seu repadrí es passava els estius pescant als estanys més alts de la Vall Fosca i que anava a vendre les truites a Banyeres de Luchon.

De pescadors sempre se n’han vist a la muntanya, però això no era una activitat recreativa, sinó professional, de la qual s’havia perdut la memòria. El 2018 Eva Perisé, juntament amb Joan Casimiro, recentment traspassat, es van proposar estirar el fil de pescar del records dels més grans i van descobrir tot un món del qual pràcticament no se sabia res.

“No dic que hàgim estat els primers a parlar-ne. Violant i Simorra ja recull el 1935 els noms dels estris de pesca tradicionals de muntanya, però mai s’havia fet un monogràfic com aquest”, subratlla.

I és que aquesta investigació s’ha traduït en una exposició sorprenent que es pot visitar fins al 31 d’agost al Museu Hidroelèctric de Capdella.

Els pescadors de muntanya

és la primera mostra que es fa sobre la pesca a l’Alt Pirineu i Aran. Un viatge als segles XIX i XX per descobrir com es complementava la fràgil economia de les valls pirinenques.

És té constància que des del Paleolític mitjà la pesca va ser una activitat tradicional i un recurs alimentari excepcional que permetia menjar peix on no arribaven els productes del mar. A mitjans del segle XX tot va canviar.

D’una banda, la construcció de les grans preses hidroelèctriques va alterar el paisatge i els ecosistemes. L’anguila, per exemple, va desaparèixer dels rius.

D’altra banda, la realitat social també ens transformava a marxes forçades. I la pesca va passar a ser un esport que atreia els primers turistes a aquest idíl·lic paisatge.

Només cal fixar-se en la postal editada a finals dels anys cinquanta per l’Oficina de Turisme de la Pobla de Segur que il·lustra la portada d’aquest suplement.

“Hem de tenir en compte que en un temps en què el bacallà salat era un producte car que no arribava a tot arreu, s’havia de fer dejuni de carn per Quaresma i l’únic peix al qual tenien accés era al dels rius i llacs de l’alta muntanya”, explica Perisé.

És a dir, que sempre hi va haver una línia de negoci en la pesca, per emprar terminologia econòmica actual. “Els pescadors professionals, que fins i tot s’organitzaven en confraries, com els del mar, servien a tots els monestirs del Pirineu”.

Era un complement a l’economia domèstica. A l’estiu, es podien passar dos mesos i mig a dalt dels estanys.

Les truites es fan malbé de seguida, així que calia fer un treball en equip. “Mai anaven sols a pescar.

Com a mínim, eren dos”. L’un remava dret sobre una petita plataforma flotant, com un rai petit, fins a situar-se al centre de l’estany, on es trobaven més truites.

L’altre es quedava a la riba per eixugar bé el peix al sol i de seguida afegir-hi falgueres i ortigues, entre altres herbes. Llavors es carregava la pesca a un canastrell de vímet que amb unes corretges afegides es convertia en una motxilla.

I començava una llarga caminada que, als nostres ulls contemporanis, és gairebé inassumible: cinquanta hores fins a Luchon, a l’altra banda dels Pirineus. L’activitat era tan popular que fins i tot hi ha una fotografia anterior a 1902 en què es veu una bona colla de pescadors a Luchon que s’identifiquen com “espanyols”.

Anys després hi havia aranesos que feien d’intermediaris i això els evitava un bon tram de camí. El punt de trobada era l’hotel Lacreu de Salardú.

Venien la pesca, i altre cop cap als estanys on s’havia quedat el company pescant. Dia rere dia mentre el bon temps ho permetia.

I com pescaven? La recerca d’Eva Perisé, que és directora del Museu Hidrolèctric de Capdella, i Joan Casimiro, el malaurat historiador del Pont de Suert que va morir tot just una setmana després que s’inaugurés l’exposició, reflecteix totes les arts de pesca que es van usar a les comarques alt pirinenques.

I, a més, les descobrim en un espai emblemàtic, el taller de la central hidroelèctrica de Capdella, construït l’any 1912, i que encara funciona, per això l’ús de l’espai és compartit entre els treballadors de la central i el públic visitant.

La mostra analitza la pesca a l’Alt Pirineu i Aran partint de la Vall Fosca. Es tracta d’un viatge de dos segles que mostra els diferents sistemes de pesca que es van utilitzar.

Perquè tot i que a l’alta muntanya hi havia poques espècies a pescar –la més significativa ha estat la truita comuna– això no va limitar la gran quantitat de sistemes i ormejos que s’empraven: pesca a sarpades, amb forquilla, amb llum, eixecant el riu (assecar el riu), amb bergat o bertrol, amb croca, amb dinamita, amb canya, amb filatons, amb esparver i amb els ròssecs i grans filats als estanys.

Però el més significatiu de la pesca a l’Alt Pirineu era, com dèiem, el destí de les truites capturades, que es consumien als luxosos balnearis de Banyeres de Luchon, a més de cinquanta hores a peu des de la Vall Fosca.

Els pescadors professionals que s’han localitzat a la Vall Fosca eren d’Espui i de la Torre de Capdella. Eren grans experts en el maneig del ròssec, però també queda demostrat que eren grans caminadors.

Després de la Guerra Civil la ruta dels pescadors es va escurçar, perquè ja no era tan senzill això de creuar la frontera, i tot el peix es venia a restaurants de la Vall d’Aran, al Balneari de Caldes de Boí o als restaurants del Pallars. Va ser tal la importància del transport del peix que en l’exposició

Els pescadors de muntanya

s’ha triat com a peça emblemàtica un canastrell adaptat com a motxilla, amb el qual es portaven les truites a vendre.

Els pescadors professionals eren grans coneixedors del territori així com també dels indrets de pesca, d’aquí que disposessin de diversos filats de mides diferents depenent de l’estany on pescaven.

Eren homes de molts oficis i com a bons coneixedors del país, quan es presentava l’ocasió, es llogaven de guies per acompanyar turistes o excursionistes a fer una pesquera i tastar les truites. A la Vall Fosca s’ha documentat exemples de grans pescadors, homes que durant gairebé tres mesos estaven als estanys pescant, sempre ajudats per altres membres de la família.

A part dels pescadors professionals n’hi havia molts de furtius. Aquests destinaven les captures al consum domèstic i també en venien als restaurants pròxims.

Pesca i furtivisme van anar de la mà fins que les modernes lleis de pesca el van erradicar.

Truites i bacallà van ser durant segles l’únic peix que es va menjar a les comarques pirinenques tot i que era un menú només a l’abast d’uns quants privilegiats. La manera més habitual de cuinar-les era fregir-les ja que és un aliment que es fa malbé molt ràpidament, per això popularment es diu “truita de l’aigua a la paella, i de la paella al plat”.

A les contrades properes a la Vall Fosca els cuiners van crear l’eslògan de “Truites tres efes”, que feia referència al fet que les truites per ser bones havien de ser: fresques, fregides i del Flamisell.

Actualment, hi ha piscifactories que venen truites; això i el fet que hi ha molta afició a la pesca recreativa fa que el consum d’aquest peix de riu sigui molt habitual tant als restaurants com a les cases particulars.

La mostra, a més, es complementa amb un catàleg, editat per l’editorial Garsineu i que agrupat en quatre grans capítols (sobre els rius i peixos, recorregut històric per la pesca entre els segles XVIII i XX, grans pescadors de la Vall Fosca i els sistemes de pesca tradicionals) amplia les informacions de l’exposició. L’estudi introductori de la publicació ha anat a càrrec de l’historiador Ignasi Ros Fontana (Ecomuseu de les Valls d’Àneu) i analitza la pesca pirinenca dins de l’obra de l’etnògraf Ramon Violant i Simorra.

Una part del catàleg està traduïda a l’aranès, castellà, anglès i francès per tal que aquesta investigació pugui arribar més lluny.

A més, el text recull la terminologia pesquera pròpia de les zones de muntanya, una altra manera de salvaguardar el patrimoni. El Museu Hidroelèctric de Capdella s’han empescat com rescatar de l’oblit una part de la història del Pirineu.

.