Els misteris del Camí de Sant Jaume

Amb calçat còmode i lleugers d’equipatge, milers de pelegrins es dirigeixen a Santiago de Compostel·la per celebrar l’Any Sant Jacobeu. D’aquests, uns 15.000 fan ruta pel conegut Camí Català, que comença a la Jonquera i, passant pel monestir de Montserrat, deixa la nostra terra enrere després d’Alcarràs. De motivació no en falta. Alguns hi troben pau interior, altres, força espiritual, i una bona part s’ho pren com un repte.El fet de viure uns dies de manera minimalista i en contacte amb la terra es rep cada cop amb més entusiasme, en especial després d’un any 2020 angoixant. Això no és tot, el camí encara té més atractius: patrimoni, paisatge, gastronomia, amistat i silenci. I, de tant en tant, algun misteri sense resoldre.

S’ha escrit força sobre com Pelai va trobar, després de rebre un senyal dels estels, on era la tomba de Sant Jaume apòstol. Amb aquest mite va començar la història de l’itinerari més conegut del cristianisme que ha perdurat durant més d’un mil·lenni. En la seva esplendor, entre els segles XII i XIII, monestirs, hospitals i fondes van proliferar per donar servei als caminants. Amb ells, van néixer llegendes que s’han transmès de generació en generació.

El tram ponentí del Camí Català, des dels Hostalets fins a Alcarràs, permet fer parada i fonda en poblacions plenes d’història i tradició. A Cervera sentiran a parlar dels endimoniats i les bruixes i, per compensar tanta maldat, el Santíssim Misteri donarà consol als creients.

A Tàrrega, coneixeran un remei infal·lible per conjurar les tempestes: les Santes Espines. Uns quilòmetres més enllà, en ple Clot de l’Infern, els sorprendran les Santes Virtuts d’Anglesola. Mentrestant, a Butsènit, encara hi ha per resoldre el robatori d’una relíquia curativa.

Els endimoniats de Cervera i el Santíssim Misteri

Davant deu testimonis, el 6 de febrer de 1540, mossèn Albesa, rector de la parròquia de Santa Maria de Cervera, va intentar partir un fragment de la Vera Creu amb un ganivet, per donar-ne un bocí al mossèn del Tarròs. Com que no se’n va sortir, va decidir fer-ho amb les mans i amb la força de la fe. Així, finalment, l’estella es va esquerdar i, en fer-ho, va supurar tres gotes de sang fresca.

En aquell moment, tot i que no hi havia ni un núvol al cel, un tro aterridor va fer que els cerverins, esverats, sortissin al carrer. Aviat es va escampar la notícia del miracle que es coneix amb el nom del Santíssim Misteri i això va fer que gent de tot arreu acudís a Cervera a cercar remei pels seus mals. I, entre aquests mals, hi havia els que infligia el diable.

El fenomen dels endimoniats de Cervera consta profusament documentat: durant segles, els esperitats han acudit al Santíssim Misteri per rebre la imposició de la relíquia. Segons els testimonis que, fa anys, s’hi havien trobat, la majoria procedien de la comarca de la Segarra, de poblacions properes, però també de Fraga i de les comarques de Barcelona.

Sembla que, tan aviat intuïen Cervera al fons, començaven a fer gestos bruscos i a cridar. Solien anar-hi a peu o en carreta, damunt de matalassos i, els més violents, dins de gàbies. Arribats a la plaça Major, els familiars contractaven joves forçuts que empenyien els posseïts cap a dins de l’església de Santa Maria. A l’interior, proferien blasfèmies i intentaven agredir tothom qui s’hi apropava, fins i tot el capellà que els imposava la relíquia al front.

No és estrany que el record d’aquest espectacle hagi passat de pares a fills i resti escrit en les cròniques. Diuen que en una de les columnes del temple encara es pot veure la petjada de la sabata d’un endimoniat, que va quedar estampada quan el dimoni li va sortir pel peu en ser expulsat pel ritual.

Però el Santíssim Misteri encara té més història. L’any 1619, un jove cerverí, sota les ordres de son pare, va robar el reliquiari amb el lignum crucis. Quan va confessar el seu crim, va ser condemnat a assots i el seu pare a mort, decapitat. El cap de l’home el van penjar en una gàbia de ferro que encara hi és, al costat de la porta principal de l’església.

El carreró de les Bruixes

Al bell mig de la capital de la Segarra hi ha un carreró cobert en paral·lel al carrer Major que porta el nom de les temudes fetilleres: el carreró de les Bruixes.És un indret, com correspon, fosc, estret i humit que sembla que formava part del call jueu de la ciutat. El lloc és idoni per fer córrer la imaginació: la llegenda diu que s’hi amagaven les nigromàntiques per practicar tota mena de sortilegis i pactes diabòlics.

El carreró, del segle XII, és un dels llocs més especials que es poden trobar al llarg del Camí Català: és ple d’ombres i simbologia oculta, fins i tot, si pareu atenció, sentireu com hi ressonen les vostres passes. No en va, l’activitat de les bruixes a Cervera consta documentada al segle XVI: sis dones van ser jutjades pel Consell Municipal, encara que només una d’elles va ser condemnada a mort, el 1617.

El seu nom era Magdalena, de Montclar, inculpada per practicar la màgia, tenir tractes impúdics amb el diable i la mort d’infants, entre altres crims. Va ser torturada i penjada pel coll fins a morir.

Les Santes Espines de Tàrrega i el control del temps

La ciutat de Tàrrega té una llarga tradició com a lloc de pas del pelegrinatge. Tant és així que disposava de dos hospitals. El primer era al número 17 del carrer del Carme i el va fer construir la família Ardèvol l’any 1320, al davant del seu palau i església. Actualment encara es pot veure l’edifici, parcialment modificat, on ara hi ha la cristalleria Mateu.

L’altre hospital, de 1315, pertanyia a l’orde dels Antonians, els canonges hospitalers de Sant Antoni, i era un annex a l’església dedicada a aquest sant protector dels animals. Al segle XV tots dos establiments es van unificar i al segle XIX hi va servir Santa Joaquima de Vedruna i les seves germanes.

No és estrany que amb un vincle tan fort amb el romiatge hi hagi, a Tàrrega, una llegenda relacionada de la qual es té constància almenys des del 1551: resulta que un diumenge, quan tothom era a missa major, un pelegrí va entrar a l’església de Santa Maria de l’Alba i va deixar, damunt l’altar, unes espines de la corona de Crist i tot seguit va desaparèixer.

La tradició explica que es tractava d’un àngel disfressat de romeu i que va voler premiar la ciutat per l’atenció pietosa que oferia als pobres i als caminants. Aquesta relíquia, que consta de dues espines de 6 i 8 centímetres, té fama de conjurar temporals: quan es preveu que s’aproxima una gran tempesta a la ciutat, un toc especial de les campanes avisa els targarins de l’exhibició de les Santes Espines justament sota la llinda de la porta situada en direcció on s’aproximen els núvols obscurs.

Les Santes Virtuts d'Anglesola

A Anglesola tenen una relíquia tan valuosa com desconeguda. Es tracta de les Santes Virtuts, vuit estelles de la Veracreu protegides per un reliquiari romànic gairebé idèntic als que tenen a la catedral de Santiago de Compostel·la i al Museu del Louvre, a París. Tots tres estan manufacturats en el mateix lloc i amb les mateixes eines, amb fusta de Jerusalem i laminats de plata, i daten de la mateixa època, la segona meitat del segle XII.

El Llibre de confraries d’Anglesola, del XVIII, relata un prodigi similar al de les Santes Espines de Tàrrega: un àngel disfressat de romeu anomenat Martino de Monte Sancto va caure malalt i el van atendre els pares trinitaris, al convent que encara conserva dempeus algunes restes. Abans de morir, va oferir els fragments miraculosos als frares.

La seva existència a la població consta almenys des del 1362, quan els prohoms del poble van pactar amb el mossèn que cada cop que s’apropés una tempesta, pujaria les Santes Virtuts al campanar.

El robatori de la "pedreta" de Butsènit

Encara avui és un misteri sense resoldre on ha anat a parar la “pedreta” de Butsènit, una relíquia de cent cinquanta anys d’antiguitat amb poders curatius per als mals de la vista.

L’any 2012, la van robar de la sagristia, cosa que va provocar la indignació dels fidels d’aquesta parròquia lleidatana tan vinculada al Camí de Sant Jaume des del segle XII. Hi ha constància de la devoció per la “pedreta” des de fa gairebé dos segles: nombroses persones han viatjat fins a l’ermita de Butsènit des d’indrets llunyans per trobar remei diví a les seves malalties oculars.

El ritual consistia a seure el malalt al primer banc de l’església i lligar-li un mocador al coll, per evitar que la “pedreta” caigués a terra. Després, se li introduïa la lentilla de nacre a l’ull, on es mantenia més o menys temps depenent de la gravetat del mal. Quan es desprenia, el prodigi es considerava realitzat.

En realitat, tot i el seu nom popular, no és una pedra, sinó que es tracta de l’opercle erosionat d’una espècie de caragol de mar anomenada bolma rugosa, que els pescadors coneixen com “ulls de Santa Llúcia”.  Els romans ja utilitzaven els opercles en joieria i se’ls atribueix, en la cultura mediterrània, poders protectors i de curació.

INVERSIÓ EN PATRIMONI CULTURAL

Fer el camí és una modalitat de turisme respectuós i sostenible que incideix positivament en l’economia dels llocs per on passa. En aquesta línia, la diputació de Lleida i 17 municipis s’han unit per posar en valor el patrimoni cultural del Camí Jacobeu.

Aquesta operació suposarà una inversió de 2.950.632,31 € cofinançada pel Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER). El projecte preveu intervenir en la conservació del patrimoni d’aquests municipis i definir un Pla conjunt de Foment Territorial del Turisme. Els dos objectius principals són millorar l’experiència turística i realçar els elements patrimonials del Camí de Sant Jaume.

VAL D'ARAN I ALTA RIBAGORÇA: L'ITINERARI OBLIDAT.

El pelegrinatge està d’enhorabona: s’ha recuperat un tram oblidat del Camí de Sant Jaume. Aquest estiu s’ha presentat la ruta jacobea que travessa la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça. El traçat, de 246 quilòmetres, disposa de 14 etapes i s’inicia a Sant Bertran de Comenge, a França, i finalitza a Berbegal, Osca, on enllaça amb la continuació del Camí Català.

Aquesta proposta, d’indubtable atractiu paisatgístic i cultural, és una iniciativa promoguda pel Conselh Generau d’Aran, el Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça, la diputació d’Osca i la Comunitat de Municipis dels Pirineus Alta Garona. Trobareu més informació al web: https://caminodesantiagoaranpirineos.com/

.