Oliana. El somni de l'or negre

Enmig d’una Espanya totalment empobrida i d’una Europa aixecant el cap després de viure la II Guerra Mundial, a la localitat d’Oliana els americans van començar a buscar petroli. L’arribada dels ianquis va ser tot un esdeveniment per a aquesta zona de l’Alt Urgell. Es va instal·lar una gran plataforma i es va excavar fins a 2.323 metres de profunditat.

Tot i que en aquell temps Oliana, com tot el país, vivia moments grisos, de molta misèria, alguns dels seus habitants que van tenir la sort de poder treballar en les prospeccions guanyaven un sou molt superior a la resta. “Un pagès cobrava 12 pessetes al dia, un treballador de l’embassament 15 i els del petroli, 25. Però els que treballaven a la part alta de la torre petrolífera encara més i arrivaben a les trenta. Era un dineral i podien haver pagat més, però els cacics de la zona no ho veien amb bons ulls “, explica Enric Esteve. Entre els treballadors, tant d’Oliana com de fora, hi havia un vigilant nocturn que un dia va aparèixer cremat. “Un dels americans va veure des de Can Manel una foguera a la instal·lació petrolífera i quan es van acostar al lloc van trobar el cos del vigilant cremat. Era d’una masia a prop de Peramola, havia cobrat aquell dia i li van robar els diners i el rellotge.

Mai es va saber qui li va calar foc. Molts anys després van detenir un individu a Lleida i va dir que havia estat ell, però no va saber donar cap detall per demostrar-ho. Mai s’ha sabut ni se sabrà”, assegura Enric Esteve.

L’arribada dels americans a la població de l’Alt Urgell no va deixar indiferent ningú i va ser recordada durant molt de temps. Els veïns de la localitat, tal com rememora Enric Esteve, que aleshores tenia 12 anys, es mostraven impressionats al veure que les cases dels americans, malgrat la seva aparença exterior improvisada, comptaven amb totes les comoditats.

“Eren tres habitatges, cadascun amb dues famílies, que disposaven de calefacció, frigorífics i bany. Aleshores això eren luxes desconeguts per a la gent del país”, diu Esteve, que recorda amb nostàlgia les tardes que jugava amb la Katy, la filla d’un dels enginyers nord-americans. Tot d’una Oliana va adquirir tints gairebé de Hollywood veient el parc automobilístic que portaven els nord-americans amb ostentosos cotxes Ford, Chevrolet, Dodge i la joia de la corona, un Buick negre descapotable. “Aquell moviment d’americans, amb grans barrets i automòbils de luxe, havia de ser tot un esdeveniment per a la gent d’Oliana i pobles dels voltants. Alguns encara recorden com els diumenges els americans passejaven grans grups de noies del poble en els seus cotxes, alguns descapotables. Al propietari del Buick, com que la gent no sabia pronunciar el seu nom, se’l coneixia com el barbut”, expliquen Ventura Roca i Enric Esteve.

Pepita Cases, de 94 anys, que servia a l’hotel i cafè Campi a l’època en què van estar els enginyers i geòlegs nord-americans, recorda el peculiar esmorzar que els preparava. Assegura que en ocasions els va servir a cada un d’ells sis ous ferrats i un pot de préssec en almívar, una cosa això últim que trobaven una autèntica delicatessen. Ernest H. Smith, l’enginyer en cap, era un gran aficionat a la pesca i aprofitava els dies de descans per llançar la seva canya al Segre. Oliana es va despertar a finals dels anys 40 amb la notícia que existia la possibilitat de trobar petroli en el seu subsòl i va viure el seu particular ¡Bienvenido Mister Marshall! . La localitat de l’Alt Urgell es va avançar una mica més d’un lustre a la famosa pel·lícula del mateix nom dirigida per Luis García Berlanga i amb guió de Juan Antonio Bardem. El film és una sàtira negríssima de l’Espanya del moment, convenientment camuflada per por a la censura enmig d’una barreja de dolçor i candidesa amb què els habitants de l’imaginari poble de Villar del Río esperen l’arribada de la comitiva nord-americana. Eren temps de fam i penúries per a Espanya, aïllada internacionalment i destrossada per la Guerra Civil (1936-1939), i per una Europa dessagnada i devastada per la II Guerra Mundial (1939-1945) en la qual apareixia el Pla Marshall dels Estats Units com el mannà econòmic per a la reconstrucció del Vell Continent.

Un cop més la realitat va superar la ficció i Oliana va somiar a ser l’Oklahoma catalana, després de conviure durant pràcticament dos anys amb enginyers i tècnics del país de l’Oncle Sam. I això malgrat que l’Espanya franquista no es va beneficiar del pla d’ajudes nord-americà per la seva teòrica neutralitat, encara que en realitat mai va dissimular el seu suport i simpaties cap a Hitler i Mussolini.

Tot va començar quan en els anys 30 el geòleg valencià Enrique Dupuy de Lôme (1885-1965) es va recórrer mitja península Ibèrica i el protectorat espanyol del Marroc i va redactar un informe més que esperançador sobre les possibilitats de trobar petroli en el subsòl del Prepirineu i un dels llocs que va subratllar en la seva agenda va ser Oliana.

Durant la Guerra Civil l’activitat econòmica es va paralitzar i, finalitzada la contesa, el país estava tan empobrit i tan endarrerit tecnològicament que es va haver de recórrer a l’ajuda de geòlegs i enginyers nord-americans especialistes en hidrocarburs. Com bé apunten els professors d’Economia de la Universitat d’Alcalá de Henares, Juan Carlos Jiménez i Federico Pablo Martí, “la política autàrquica i d’aversió a tot l’estranger de la dècada de 1940 a Espanya constitueix un bon exemple de com uns dirigents forjats en la caserna, i després a la trinxera, van saber fer de la necessitat virtut.

El que ha passat en el sector dels hidrocarburs il·lustra molt bé la forma en què el pragmatisme va substituir els ferms principis del ple autoabastiment per altres més inclinats a la cooperació exterior” ( Autarquía y capital extranjero: una nota sobre los orígenes de la refinería de petróleos de Escombreras. Universidad de Alcalá, 2006). A la part nord-americana passava alguna cosa semblant. Davant els ulls del món, EUA repudiava el règim de Franco però les seves inversions a Espanya començaven a créixer, segons recull Adoración Álvaro Moya a La inversión directa norteamericana en España. Un estudio desde la perspectiva empresarial (c. 1900-1975)(Estudios de Historia Económica , núm. 60, Banco de España, 2012). És significatiu que des de l’any següent a la declaració d’independència dels EUA el 1776, sempre hi ha hagut ambaixadors nord-americans a Espanya, excepte el 1898 (quan es trenquen relacions per la Guerra de Cuba) i en el període comprès entre 1946 i 1951, quan tant Philip W. Bonsal com el seu successor Paul T. Culbertson van exercir d’encarregats de negocis, amb una jerarquia diplomàtica una mica inferior.

De fet, el progressiu enduriment de la política nord-americana del president Franklin D. Roosevelt cap al règim de Franco va arribar al seu punt més agre amb l’embargament de la venda de petroli a Espanya. Tal com recorda el catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Rovira i Virgili, Joan Maria Thomàs, en el seu llibre La batalla del Wolframio: Estados Unidos y España de Pearl Harbor a la Guerra Fría (1941-1947Ed. Cátedra, 2010), “durant quatre mesos no hi va haver petroli a Espanya, els pesquers no sortien a la mar i es van posar en marxa els gasògens, augmentant les restriccions”.

Thomàs explica al llibre que el règim franquista va poder refer les seves depauperades arques gràcies al fet que proveïa d’aquest mineral (wolframi) l’Alemanya de Hitler, que l’utilitzava per endurir les puntes dels míssils antitanc, amb el consegüent enuig dels països aliats.

En aquest context històric i econòmic, a mitjans de juliol de 1947, comença en el subsòl d’Oliana la prospecció en la qual participaven al 50% la Companyia d’Investigacions i Explotacions Petrolíferes S.A. (CIEPSA) –filial de CEPSA (Companyia Espanyola de Petrolis SA)– i la petroliera nord-americana Socony Vacuum Oil –embrió de l’actual ExxonMobil Corporation–, tal com reflecteix en la seva Memòria d’aquell any de l’IGME (Institut Geològic i Miner d’Espanya) l’enginyer en cap Santiago Echevarría.

Uns mesos abans, concretament el 12 de novembre de 1946, Dupuy de Lôme i l’enginyer en cap de la prospecció, Ernest H. Smith, signaven el contracte d’arrendament del terreny de 2.610 m2, propietat de Francesc Solé Clotet, a raó de 3.000 pessetes anuals, on s’instal·larien uns barracons de fusta per a les famílies dels enginyers i tècnics nord-americans.

La torre petrolífera que es va construir tenia 46 metres d’alçada i es va instal·lar a la finca del Pedreguer, a la coneguda com Mata de Cal Tetona (actualment propietat d’Isidre Guàrdia), segons recorden Enric Esteve, historiador local, i Ventura Roca, exalcalde de la localitat, que han recopilat documents i fotografies d’aquell històric moment. Era un terreny situat a una altitud de 437,8 metres i a 100 m del riu Segre. La instal·lació constava d’un castellet i malacate, dipòsits tancs i magatzems per guardar el material.

Els motors d’accionament de la perforadora eren del tipus dièsel Caterpillar de 176 HP (cavalls de força). Segons l’informe dels tècnics espanyols i nord-americans el motiu determinant d’haver-la emplaçat en aquest lloc va ser que “la secció del terciari inferior que ha de tallar el sondeig està constituïda per sediments marins dipositats en el geosinclinal pirinenc, que presenta condicions favorables per a la gènesi del petroli “(Arxiu IGME, 1947).

Un raonament vàlid per a l’època, però no avui en dia en plena revolució tecnològica, tal com explica el lleidatà Joan Escuer, professor associat del departament de Geologia de la UAB, consultor en geologia aplicada a nivell internacional des del 1987 i especialista en geologia del petroli. “Sé per què buscaven petroli a Oliana i tenien esperances de trobar-lo”, sentencia. “Antigament es buscaven terrenys anticlinals i a Oliana hi ha una estructura anticlinal de llibre.

L’habitual era trobar primer gas, una capa inferior d’aigua salada i entremig petroli. Els anticlinals eren una bona possibilitat, però no van trobar ni petroli, ni gas, ni aigua salada. Actualment s’utilitzen materials i la tecnologia més sofisticada per buscar petroli. És l’anomenada geologia del petroli que està considerada com la Fórmula 1 de la geologia”, assenyala Escuer. El pressupost de les obres va ser d’una mica més de 6 milions de pessetes, tot un dineral per a l’època.

L’últim dia de l’any de 1947 la profunditat que s’havia assolit ja era de 1.950 metres, sense que hi hagués indicis de trobar el desitjat or negre. El règim franquista, però, es resistia a perdre l’esperança. “Els treballs es porten amb la celeritat i precisió previstes de la casa estrangera especialitzada en la matèria i és d’esperar que no perdrà, per aquest fins ara resultat negatiu, el seu ànim per seguir endavant les seves investigacions per a bé de la pàtria i merescuda compensació als seus nobles esforços”, redactava en el seu informe anual l’enginyer en cap de l’IGME, Santiago Echevarría. Tan sols uns mesos després, el 1948, el nou enginyer, José Arrechea, donava per suspesa la prospecció després d’arribar a una profunditat de 2.323 metres que fins als anys 60 va ser la més gran que es va fer a Espanya.

Encara hi va haver en els anys 60 una segona prospecció al terme municipal de Bassella, anomenada Oliana II, en què van participar la companyia CIEPSA i SEPE (Sociedad de Exploración de Petróleos Españoles), una filial espanyola de la belga Petrofina, que va aprofitar la instal·lació i la maquinària de la torre petrolífera originària però que, com l’anterior, va concloure sense resultats positius. Al BOE del 25 de novembre de 1974 s’anunciava que CIEPSA i SEPE procedien a “la renúncia total del permís d’investigació d’hidrocarburs denominat Oliana II, atorgat per decret de 18 de febrer de 1960”.

.