Un aniversari d'alta volada

Què és Carros de Foc? Per a tots els lectors que no ho sàpiguen, es tracta d’una ruta circular d’alta muntanya que uneix nou refugis i que és a dins del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El recorregut transcorre entre boscos, prats, blocs de pedra de granit i senders, un paisatge que no oblidaràs mai.

Però si em preguntessin a mi què és la Carros de Foc, la resposta seria: l’essència de la muntanya en estat pur!

Després d’un intent fallit per culpa d’un temporal el setembre del 2017 que ens va obligar a abandonar la Carros de Foc, vaig mirar el calendari fins a trobar un any en què pogués tornar a disposar de quatre dies de festa per tornar a intentar-ho. La casualitat va voler que aquests quatre dies m’apareguessin per Sant Joan de 2021 i, com que coincidia amb el meu quarantè aniversari, vaig tenir clar que aquestes dates es convertirien en dies especials i intocables.

I així comença la meva història, uns 40 d’alçada.

Dia 23 de juny.

Lloc de trobada: Taüll, a la Vall de Boí. Allí ens trobem un grup d’amics que m’acompanyaran en l’aventura.

Tot ha estat molt ben preparat, els nervis i les emocions estan a flor de pell entre nosaltres! Toca fer un bon sopar per agafar forces i cap a dormir. L’endemà a les sis del matí tinc una il·lusió que no puc aguantar, per fi ha arribat el dia, després de quatre anys esperant, comença l’aventura!

Comencem la primera etapa, una etapa llarga i dura de 24 km i 1300+ (Planell d’Aigüestortes, Refugi Llong, Refugi Colomina, Refugi Josep M.

Blanc).

Agafem el taxi a Boí que ens puja fins al planell d’Aigüestortes. Allí començarem a caminar fins al Refugi Llong (2.000 m), on recollirem el carnet que anirem segellant a cada refugi i els obsequis de Carros de Foc.

En aquesta primera part ja et quedes amb la boca oberta de la meravella del Parc Nacional d’Aigüestortes, en aquella hora completament desert.

Una vegada ho tenim tot i ja ens han posat el primer segell és moment d’enfilar la primera pujada i començar a deixar el Planell d’Aigüestortes enrere i agafar direcció cap a la Vall Fosca.

Des de les alçades podem divisar tots els cims dels Pirineus, simplement imponents i espectaculars. Tots ens comencem a enamorar d’aquell espectacle de la natura.

Mentre anem caminant els explico que si s’hi fixen bé podran apreciar els canvis en el paisatge a mesura que es va canviant de vall; a mi m’encanta ser present en tots aquests canvis.

Després d’unes hores caminant arribem al Refugi Colomina (2.395 m), on els nois que el porten, molt simpàtics, ens posen el següent segell i ens desitgen una bona Carros de Foc! Deixem el refugi enrere i continuem la marxa cap al refugi Josep M.

Blanc. Intuïm l’arribada perquè el paisatge canvia de rocós i àrid al verd.

Mentrestant vaig sentint algun dels amics que ja comença a preguntar a veure quan tardarem a veure l’últim refugi del dia, ha ha ha. De sobte, apareix el Refugi Josep M.

Blanc (2.350 m) entremig de l’estany Tort i Negre. La ubicació del refugi és espectacular i la nostra il·lusió és màxima per haver-ho aconseguit.

Aquí posarem el següent segell i passarem la nostra primera nit.

Dia 25 de juny.

Són les 6 del matí i el dia comença a clarejar i jo ja em desperto, bé, ben bé tampoc he dormit gaire, ja que les nits als refugis evidentment no són com a casa, però això a mi m’és igual ja que per a mi l’experiència és brutal! Tots encara dormen a l’habitació però jo agafo el mòbil i me’n vaig decidida cap a fora, no em vull perdre la sortida del sol des d’aquest lloc tan màgic, un autèntic espectacle de la naturalesa.

Havent agafat forces després d’un bon esmorzar al refugi, és moment de començar la segona etapa, que serà la més curta, però trobarem el coll del Monestero, un tram molt pedregós, 18,5 km i 1000+ (Refugi Josep M.

Blanc, coll del Monestero, Refugi Mallafré, Refugi d’Amitges).

Deixem enrere el refugi i comencem l’ascensió cap al coll del Monestero, un paisatge entre verd i rocós és el que ens acompanya, juntament amb estanys i cascades espectaculars que apareixen entre les roques. Una vegada dalt del coll del Monestero (2.710 m) contemplem les espectaculars vistes.

Comencem la baixada que tots fem amb èxit i ens endinsem a la Vall del Monestero i en unes hores arribem al primer refugi del dia, l’Ernest Mallafré (1.950 m) Aquí ja es nota que el refugi és al costat de l’estany de Sant Maurici, pel gran moviment de gent que hi trobem. Moment d’un petit descans, posar el segell i continuar el nostre camí cap al refugi d’Amitges.

Voltegem l’estany de Sant Maurici i podem contemplar els majestuosos cims dels Encantats que ens acompanyen.

Anem deixant enrere l’estany de Sant Maurici i també el volum de gent, per donar pas a les Agulles d’Amitges uns cims que acompanyen el Refugi d’Amitges (2.380 m), on posarem el següent segell i passarem la nit.

Aquesta nit és especial, és l’última nit amb 39 anys i els amics m’ho fan saber a mi i a tots els del refugi portant-me un pastís improvisat i unes espelmes amb el número 40! També m’han preparat un regal molt autèntic i únic, que és una pedra que hi posa: “Carros de Foc 40 i el pes de l’amistat”, i el que volen és que me la posi a la motxilla!! Per descomptat que això no és possible i els faig posar en una de petiteta, que aquesta sí que me la puc emportar i l’altra la deixem de record fora del refugi.

Dia 26 de juny.

Avui és el meu dia, ja són 40! Avui és el moment de posar-nos tots la samarreta que els vaig regalar. El refugi està quiet i tranquil, però com de costum jo m’aixeco aviat i vaig a la terrassa del refugi per apreciar la meravella de les muntanyes.

Avui està núvol i no puc veure la sortida del sol.

Havent esmorzat és moment de començar la tercera etapa, 22,5 km i 1350+ (Refugi Amitges, Refugi Saboredo, Refugi Colomers, Refugi la Restanca).

Deixem el refugi enrere i ens endinsem en un tram molt rocós i fins i tot amb algunes neveres (plaques de neu). En passar el primer port, en aquest cas el port de Ratera (pas cap a la Val d’Aran), el dia ens sorprèn donant-nos una mica de cobertura deixant-nos fer alguna trucada.

Perquè s’ha de dir que en gran part de la ruta no hi ha cobertura. En poc temps ja arribem al primer refugi del dia, el Refugi Saboredo (2.310 m).

Aquest tram em sorprèn per ser una vall molt oberta en combinació amb el verd i la pedra. Posem segell i continuem cap al Refugi Colomers.

Quan falta poc per arribar al Refugi Colomers (2.310 m) ja ens adonem que també és un refugi més accesible i els voltants són plens de gent. Moment de posar el següent segell i fer una parada per dinar.

Havent dinat i amb les piles força carregades comencem la pujada del port de Caldes, una pujada on tota l’estona et fa una il·lusió òptica que s’acaba, però no s’acaba mai! Aquí podem disfrutar d’unes vistes impressionants dels llacs de la Val d’Aran i de moltíssimes marmotes que ens anem trobant pel camí.

Continuem la nostra ruta cap al refugi de la Restanca i en aquesta part del camí ens trobem un grup d’isards, que en detectar-nos marxen corrent. Quan ja estem vora el refugi de la Restanca, el paisatge és preciós , un verd espectacular i unes cascades d’aigua que baixen fins a l’estany al costat del refugi.

Moment de posar l’últim segell del dia i fer nit al refugi de la Restanca (2010 m).

Estant al refugi al vespre, cau una pedregada que ens fa pensar en quin serà el temps per l’endemà, ja que ens toca l’etapa més complicada i última de la nostra Carros de Foc.

Dia 27 de juny.

Quarta etapa i última, 24 km i 1565+ (Refugi de la Restanca, Refugi Ventosa Calvell, coll del Contraix, Refugi Llong, Planell d’Aigüestortes).

El dia comença fresquet, molt ennuvolat i ventós.

El tema del vent és molt habitual en aquest refugi, ja que entra amb canal per la vall. De moment sembla que el dia ens aguantarà.

Agafem motxilles i comencem amb moltes ganes l’última etapa. És veritat que ja portem molts quilòmetres i desnivell acumulat a les nostres cames, però tots ho portem força bé!

La primera part del camí són grans blocs de pedra i una pujada considerable, després el camí és bastant fàcil i amb molts estanys.

En aquesta part també ens acompanyen grans grups de marmotes, que en sentir soroll veiem corrent amagar-se. En un parell d’hores ja som al Refugi Ventosa Calvell (2.220 m).

Ens rep un vent molt fort que amb prou feines ens deixa contemplar el bonic estany negre. Posem el penúltim segell i ens preparem per passar l’últim coll, el famós coll del Contraix!

Per què dic famós? Doncs perquè és el punt més alt de Carros de Foc i del qual tothom parla.

Pel que ens han dit, és la part més dura i complicada de passar.

Mirem el cel, alguns núvols són força negres però passen molt ràpid pel fort vent que bufa, agafem motxilles i som-hi, anem a tancar el cercle!

Just passar el refugi el vent millora moltíssim ja que anem canviant de vall.

El paisatge el trobo espectacular, verd, flors, aigua… però en una mica això comença a canviar per grans blocs de pedra i aquí ja no camines, escales! Ja comencem a veure de lluny el que serà el coll del Contraix. Ens creuem dos homes i els preguntem què tal el temps a dalt al coll i ens diuen que aquesta cara està molt bé, que no fa vent, però que a l’altra sí que bufa fort.

Jo penso: ai, que bé! Veient per on he de passar, és millor que el dia aguanti. Tots concentrats anem tirant amunt per aquests grans blocs de pedra de granit.

Aquí també hi trobem algunes neveres, de les quals la neu es fon per sota i se sent un sorollet d’aigua que corre per sota, trencant el gran silenci de la zona.

El meu cap va a tota pastilla, em passen totes les imatges dels altres dies, tota la preparació que he dedicat, i m’emociono perquè ho estic a punt d’aconseguir, estic a punt de “tocar el cel amb les mans”.

Agafo totes les meves forces i encaro la última pujada fins a dalt del coll del Contraix (2.745 m) i allí m’emporto el gran regal. “BRUTAL” “BRUTAL” són les úniques paraules que puc dir.

És espectacular, una meravella, no puc estar més feliç d’haver arribat fins allí.

Una vegada tots dalt, el vent fort torna a aparèixer obligant-nos a descendre ràpid.

El paisatge en aquest punt és totalment d’alta muntanya, no hi ha res de vegetació, només pedra i també força neveres, que ara sí que hem de passar-hi per damunt poc a poc.

A mesura que anem baixant el paisatge comença a canviar, ja ens acompanya el verd, molts salts d’aigua, i es van formant els rius.

Els explico que ja no deu quedar gaire, ja que el paisatge és totalment de Planell d’Aigüestortes, i de sobte ja veiem l’estany Llong! Això ja s’acaba i a poc a poc ja anem arribant a l’últim refugi, el Refugi Llong (2.000 m) de la nostra Carros de Foc, moment de posar l’últim segell i sentir que ara SÍ que ja la tenim a la butxaca.

Eufòria i emoció entre tots d’haver-ho aconseguit i per mi d’haver disfrutat d’uns dels millors regals d’aniversari.

Sense cap mena de dubte, ho recordaré tota la vida!

.