Arxiu fotogràfic de l'IEI. La història gràfica de Lleida

Diuen que sense arxius no hi ha memòria i un país sense memòria és igual que una persona amb Alzheimer, no sap d’on ve ni on va. Al complex de la Caparrella hi ha un arxiu que pertany a l’Institut d’Estudis Ilerdencs que té conservades, documentades i moltes ja digitalitzades, centenars de milers d’imatges de Lleida, en diferents suports. Qualsevol usuari pot consultar-les i, fins i tot, demanar que es digitalitzi un document per poder tenir-hi accés. Marta Llobera Polo és l’ànima de tots els fons que alberga la institució, creada el 1942. El seu treball és com el d’una formigueta i més quan s’han de documentar imatges de les quals es tenen poques o cap referència.

Els fons amb els quals es va crear l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs l’any 1942 provenen de dues vies: els uns són fruit d’una adquisició que es va realitzar principalment a l’Institut Amatller de Barcelona, on es va fer una selecció de fotografies de la província de Lleida amb una temàtica monumental; els altres provenen dels participants en el I Concurso-Exposición de Colecciones Fotográficas sobre la Provincia de Lérida. A partir d’aquí i fins a l’actualitat, els fons s’incorporen a l’arxiu a través de tres vies.

La primera és la que entra via donacions o cessions en règim de comodat. La principal finalitat d’aquestes donacions o cessions és la conservació i preservació dels originals, la seva divulgació i exposició pública.

També hi ha un part dels fons que són fotografies que provenen de les competències pròpies del servei d’arxiu. Es tracta de documentació gràfica de les activitats que realitza l’IEI tant a dins com a fora de la seva seu, i també hi ha fotografies de seguiment de les excavacions arqueològiques que realitza el Servei d’Arqueologia de l’IEI per a la demarcació de Lleida. I, finalment, hi ha algunes adquisicions que es realitzen molt puntualment. Tots els fons els integren fotografies de la demarcació de Lleida, de diversos indrets i de diferents èpoques.

A més a més, cadascun d’aquests fons té les seves particularitats pel que fa a la gestió. Hem de tenir també present que, ara per ara, no s’elimina cap original, sigui quin sigui l’estat de conservació.

Després de dinou anys treballant a l’arxiu i veure imatges de tota mena, encara n’hi ha que quan les documento em criden l’atenció i, de vegades, m’esborronen, especialment aquelles que corresponen a l’època franquista. Mires les fotografies de lleidatans fent la salutació franquista, mà alçada, actes presidits per l’esvàstica nazi i penses: “És que no fa tant temps de tot plegat!” M’impressionen per la història que hi ha al darrere, i penso: “És que no ens en recordem, de tot això?”», explica la Marta Llobera Polo, responsable de l’Arxiu Fotogràfic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, per a la qual un dels objectius que li agradaria dur a terme seria “rescatar aquelles imatges de la Lleida del segle XX, dels orígens de la fotografia, i que segurament hi ha gent que les té per casa i ni ho saben”.

“Sempre tens l’esperança de trobar aquella capsa de sabates o aquella maleta mexicana plena de fotografies de Lleida... Potser estan en alguna casa...” Si es troba un tresor com aquest, “també se li ha de saber donar un valor. Perquè de vegades es poden trobar imatges que no se sap ni què són. Penso que s’ha de tenir un mica de sensibilitat per tal de poder donar a aquests petits tresors un valor, no pel que pugui sortir a la imatge sinó per poder tenir mostres de tots els suport fotogràfics des del seu origen, que això no ho tenim”.

En aquests moments, l’Arxiu de l’IEI té la reproducció de la primera fotografia que es coneix de Lleida i que data del 1862, però l’original és a Madrid, a Lleida només hi ha la còpia.

L’autor és en Charles Clifford. Les primeres fotografies originals de l’arxiu són a partir del 1920 Amb tot, conserva un fotograma de la riuada que va patir Lleida l’any 1907 i que va ser donació de la família Roig Nadal.En l’actualitat, l’arxiu ja té digitalitzades unes 190.000 imatges originals i en suport CD o DVD, unes 3.000 i també té ja digitalitzades unes 3.000 pel·lícules, 130 vídeos i 440 cintes d’àudio.

Queda encara molta feina per digitalitzar, tot i que la part documentada és ja molt important. La digitalització es fa avui per avui “a demanda dels usuaris”.

El treball de digitalitzar (es poden fer unes 700 imatges al dia) el du a terme la Iolanda Gòdia, professora de la UdL que coneix molt bé el sistema que utilitza la institució per digitalitzar i que “va ser un invent de Josep Ignasi Rodríguez, l’anterior responsable de l’arxiu”, explica la Marta Llobera, que només té paraules d’agraïment per la feina desenvolupada pel seu antecessor, jubilat fa quatre anys. El treball de documentació de cada imatge realitzat per aquest professional, de formació arqueòleg, “ha estat immensa i una gran escola. Quan de vegades hi havia una fotografia de la qual sabies el poble, per exemple, però no sabies gaire bé què era, el Josep Ignasi anava fins al lloc per identificar-la correctament”, apunta la Marta.En Josep Ignasi Rodríguez va ser qui realment va modernitzar l’arxiu fotogràfic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Jubilat l’any 2017, continua col·laborant-hi i explica que “durant tots els anys que vaig estar-hi el més curiós era veure imatges de la Lleida dels anys 40, després dels 50 o 60 i veies que sortien els mateixos personatges i com anaven canviant a mesura que anaven evolucionant els temps. No em correspon a mi valorar certes situacions, ja ho faran altres, jo només havia de documentar correctament les imatges per tal que en un futur es puguin estudiar”, explica el Josep Ignasi, a qui un dels fons que més li van cridar l’atenció a l’hora de documentar va ser el de Ramon Rius, perquè mostra “la vida de la Lleida republicana i també de durant la Guerra Civil. Només són 60 imatges, però d’un valor documental notable i més tenint en compte que Ramon Rius era només un aficionat a la fotografia ja que ell era pastisser i tenia un forn al carrer Major”.Encara queda molta feina per documentar i digitalitzar ja que en els darrers anys l’arxiu d’audiovisuals de l’IEI ha rebut diverses i valuoses donacions.

Per a l’actual responsable, “hi ha llegats molt importants tant per la quantitat com pel que mostren, perquè són moments únics, potser tècnicament no són documents molt bons però totes mostren una part de la història de Lleida”. Per exemple, “al llegat Gómez Vidal, a través de les milers d’imatges donades, podem veure i restaurar la història del nostre territori”.

El llegat Gómez Vidal encara no està acabat d’inventariar, però ja hi ha documentats 27.000 rodets, quasi un 75 per cent de tot el fons. Per a la Marta, “el més important és que tot el fons estigui descrit i instal·lat en material de conservació i en un lloc adequat”. Una gran sala del complex de l’arxiu alberga tot el material ja en estat de perfecta conservació en un ambient del 40% d’humitat relativa i a 18 graus de temperatura.

Per a l’actual responsable de l’arxiu d’audiovisuals, un dels reptes que té davant “és entrar a les escoles, als instituts, que se’ns conegui en aquells indrets on s’explica història. Nosaltres ja fem visites guiades per a tothom que ho demana i crec que per a les escoles i instituts seria molt interessant conèixer el centre”. La Marta reconeix que “potser ens manca una feina de difusió en tot el sector de l’ensenyament” i a la vegada, de totes les institucions de Lleida. “Que sàpiguen que quan ara se celebren aniversaris d’entitats, associacions, etc., aquí a l’arxiu els podem ajudar a saber realment la història a través d’imatges de la seva entitat.” I aquesta és una de les feines que fan diversos usuaris habituals del centre, com és el cas de l’Antoni, guàrdia urbà jubilat, que puja a l’arxiu cada quinze dies, i que està recopilant informació i imatges de la història d’aquest cos policial de Lleida.

“La fotografia més antiga que hem trobat és del 1906 i mostra uns urbans amb els gegants de Lleida.” Per a l’Antoni, és molt important la feina que es fa a l’arxiu “perquè tot i que trobes molta informació a l’hemeroteca, si trobes una imatge val per mil paraules”.