Blau de pedra

A Lleida Blau és femení, és nom de noia. Al mig de l’hivern se celebra la seva festa, el dos de febrer. Fa referència a una imatge esplèndida de la Mare de Déu que Jordi Safont va tallar l’any 1447 per situar-la al mig de la Porta dels Apòstols de la vella catedral lleidatana. La Verge porta el Nen Jesús a l’esquerra, de resultat menys agraciat que la seva Mare, i a la dreta un simpàtic colom amb el qual el Fill vol jugar. Originalment quan la Porta es deia del Judici Final, la Verge era coneguda com del Colom, tot recordant la presentació i purificació que Maria va fer en el temple, segons marcava la religió jueva, quaranta dies després del part d’un baró, amb l’ofrena de l’au en sacrifici a Déu.

Les escultures dels Apòstols no es feren totes a la vegada; en funció dels recursos s’anaven encarregant als diferents artistes que anaven passant per l’obra de la Seu. Això comportà que amb el temps les primeres imatges quedaren antiquades i els canonges s’animaren a fer-ne de noves. Així passaria amb la Mare de Déu que Guillem de Solivella havia fet l’any 1391 i que va ser substituïda 56 anys després per la imatge que avui, convenientment restaurada, podem veure en el presbiteri de la catedral nova; l’altre, la primera, la trobem a la capella del Santíssim en l’església de Sant Llorenç, coneguda com la verge dels Fillols per haver estat situada sobre aquella bonica porta quan arribà la nova substituta.

A mitjans del segle XV la magnífica Verge que donava la benvinguda als fidels que anaven a la Seu estaria ben pintada. De fet en la darrera restauració s’han evidenciat els colors que tenia i que, una mica perduts, encara podem veure. Ens costa fer-nos a la idea de com seria de llampant aquella bella imatge, més amb el pas dels anys, la pintura s’anà perdent, i tot que de quan en quan es retocava, va arribar un moment que es descuidà i vet aquí que en la descolorida cara va aparèixer una taca blavosa que tenia originalment la pedra on havia estat tallada l’escultura. Aquella curiosa clapa apareix al mig del front, d’aquella cara que mirava amorosa tots els que arribaven a la vella catedral. Recordant el recanvi d’escultures que s’havia fet, sorgí la bonica llegenda com a explicació simpàtica a l’aparició del misteriós blau.

La història és força coneguda: l’escultor incapaç d’aconseguir una cara bonica li encarrega al seu aprenent que l’acabi; el noi assoleix un tan bell resultat que el mestre, tot ple de gelosia, vol trencar-lo llençant un martell, el qual rebotà tot matant el fracassat artista; el qual no va ser tampoc llest, ja que en lloc d’associar-se amb el seu ajudant va voler destruir la mostra del que hauria estat una prova de la qualitat del nou i exitós equip. Però a més el martell no trencà el cap de l’escultura, per un moment la pedra es tornà carn i com a testimoni de la iconoclasta acció va aparèixer el corresponent hematoma o equimosis per la fractura dels petits vasos sanguinis que solquen la pell.