El boom de la manicura: A Lleida ciutat hi ha 343 centres on pintar-se les ungles, una mitjana tres vegades superior a l'Europea

Si passegeu per l’Eix Comercial de Lleida, sens dubte us adonareu que botigueta que ha tancat, centre de manicura que s’ha obert. La gran majoria són regentats per ciutadans xinesos o vietnamites, països on la cultura de pintar-se les ungles és mil·lenària. Una cultura que des de l’any 2011 només ha fet que créixer al nostre país. Volíem conèixer de primera mà el sentit d’arreglar-se les ungles en cultures mil·lenàries i com a casa nostra les hem anat assimilant. Però, malauradament, no ha estat possible. En els diferents centres que vam entrar no ens van voler atendre, ja sigui per dificultats en la comunicació o perquè en alguns d’aquests locals molt low-cost és possible que no es respectessin en la seva totalitat les normatives vigents.

Però no solament cuidar-se les ungles és patrimoni d’Orient. De fet, Llatinoamèrica és un altre bressol de les manicures més espectaculars. “El meu pare treballava molt per Mèxic, Colòmbia, Xile i d’allí, vam incorporar moltes tècniques ja als anys seixanta. Pensa que a Mata Campaña es fan manicures des de l’any 1967, tant a homes com a dones”, explica Desirée Mata, que regenta un dels centres d’estètica, perruqueria i manicures més valorats de Lleida ciutat. “El meu pare sempre ens deia que les manicures s’han de fer a la vista i donar un servei obert i no en un indret amagat d’un establiment.”

En aquests moments, al centre Mata Campaña “el que més ens demanen són les manicures semipermanents, perquè duren més que l’esmaltat de tota la vida. També hi ha el permanent”, explica la Desirée, per a la qual “en èpoques de crisi el color més demanat és el vermell, igual que als llavis. I amb el maquillatge passa igual, en èpoques de crisi, com la que estem vivim, es tendeix més a estils rococós. En canvi, en temps normals s’adopten estètiques més minimalistes”. Per a aquesta professional és bàsic tenir una bona formació i molt especialment bons productes a l’hora de fer una manicura. “Nosaltres només fem servir marques lliures de components tòxics i treballem amb productes vegans. Hem de tenir present que com més dura un esmaltat d’ungles més dolents són els pigments. Un esmaltat amb productes tòxics, a més, costa molt de treure perquè s’adhereixen a l’ungla.”

En el tipus de productes, en el tractament i en la formació de les tècniques professionals hi ha la diferència entre els centres de manicura. Els que podríem anomenar com low-cost, que per cinc euros et pinten les ungles, i els que per damunt de tot treballen l’ungla com una segona pell sense agredir-la ni amb la manipulació ni amb els productes que utilitzen.

I és que la manicura no solament converteix unes ungles en una mena de llenços en miniatura per a una nova forma d’art, “es tracta, a més, de cuidar i mimar aquesta part del nostre cos i això només s’aconsegueix amb bons productes i, sobretot, de qualitat”, apunta l’Imma del centre Mir’s, que porta quaranta anys en aquest sector. Aquesta professional té molt clar que la diferència entre els centres “és que nosaltres cuidem molt els components que utilitzem perquè hem de tenir present que n’hi ha que fan malbé l’ungla. Hi ha certs esmalts que porten uns determinats acrilats que són realment dolents per a les ungles. Clar, són més barats!”, apunta l’Imma, que admet que “he tingut casos de clientes que m’han vingut amb unes ungles quasi de paper, totalment desfetes perquè és molt fàcil treure un esmalt amb el torn. És més ràpid, però el que fas és destrossar l’ungla”.

La Verònica i la Mònica de Morenico Nails són de la mateixa opinió i expliquen que “hi ha centres en què tot és llimar i pintar, i clar, al final l’ungla pateix, i molt. Nosaltres apliquem tractaments a base d’olis per tal que una ungla malmesa pugui tornar al seu estat natural”. Aquestes professionals de la perruqueria van apostar fa un temps per separar tot el que era la cura dels cabells i la manicura. Ara ofereixen en un local solament tractaments per a les ungles i les mans “perquè ens vam adonar que calia una especialització en el conjunt del nostre negoci, en aquest cas per a la manicura. No és el mateix que et facin la manicura mentre portes el tint que entrar en un centre especialitzat”, explica la Verònica. A més, la seva companya i sòcia, la Mònica, comenta que el boom de pintar-se i lluir les ungles ha anat venint amb els anys, però sí que és veritat que la pandèmia ho ha accelerat. “Hem estat tancats a casa, veient vídeos d’influencers, i com que anem amb mascaretes la cara ja no és el centre i, clar, al final tot ha anat més despresa”, apunta la Mònica, que afegeix que realment el lluïment de les ungles, “des d’una manicura normal fins a la més complicada i barroca, qui ho ha impulsat més ha estat la gent jove. Les filles arrosseguen les mares a fer-se manicures cada cop més lluïdes”.

Un altra veterana del sector, la Sara Buira, creu que la cultura de la manicura sempre ha estat present però apunta que “el més atrevit que es feia era el vermell o el granat. Després van venir els colors, que eren un atreviment i no tothom se’ls posava. Això va comportar més colors, cada cop més atrevits i que es comencessin a obrir centres i centres”, explica la Sara, per a la qual “arriba un moment en què ja no es cuida la mà. Es fan manicures molt ràpides, barates i amb productes i utensilis per acabar al més aviat possible”. Per a aquesta professional, “la cultura de la manicura al nostre país sempre ha estat clàssica. Aquí ja va ser una revolució quan va sortir la moda de l’ungla curta i vermella, cap als anys vuitanta.

La dona treballadora no pot portar ungles llargues, com porten moltes jovenetes avui en dia”. Afegeix que “quan vaig començar es tallaven les pells i vam ser de les pioneres a començar a fer saunitas. Es tractava de no tallar respectant el naixement de l’ungla. Ara, aquest tipus de cuidar la mà i les ungles, amb tants centres low-cost s’ha perdut” . “Les mans són una manera de presentar-te, d’ensenyar la teva identitat”, afirma la Niurka del centre Cocó Nails, que porta juntament amb l’Anaris. Aquestes dues joves porten vint anys a Lleida, però són originàries de la República Dominicana, on la cultura de les ungles “la veus i vius des del moment que neixes”. Aquestes joves professionals s’han format a casa nostra i quan fa tres anys van obrir el seu centre al carrer la Palma, l’estètica era el que principalment treballaven. “Però ens vam adonar que el tema de les manicures començava a pujar molt, i nosaltres aquesta cultura de les mans la portem dins. Llavors, tot i que fem tractaments d’estètica, ens hem centrat a especialitzar-nos en la cura de les ungles”, explica la Niurka. 

Igual que la majoria de professionals d’aquest sector, a Cocó Nails “el que fem és una manicura que cuida moltíssim l’ungla natural tant de les mans com dels peus”, apunta l’Anaris, que afegeix que cada vegada més “se’ns demana treballs molt artesanals, decoracions, etc., i no és un tema que vagi lligat a l’edat, sinó més aviat amb la personalitat de cadascú. Et pot venir una noia de setze a demanar-te una manicura superbarroca i una altra de la mateixa edat que vulgui només un esmaltat suau. La manera com portes les ungles va lligat a la personalitat de cadascú. Aquest Nadal una clienta que té 84 anys ens va demanar que li guarníssim les ungles amb estels, pares noel, etc.”, explica tot rient l’Anaris.

Tant la Niurka com l’Anaris estan d’acord que la crisi de la Covid va incrementar el boom de les manicures. “El maig passat, quan ens van obrir, se’ns va esgotar el color vermell, era una bogeria! Tothom volia el vermell i és que darrere d’arreglar-se les ungles, sigui d’una manera o un altra, va molt vinculat a l’estat emocional de cadascú. Fer-te la manicura et fa apujar l’autoestima perquè et sens bé i t’agrades.”

Però com diu la Niurka, el boom de les “manicures també ha comportat intrusisme professional i de vegades algunes clientes ens han vingut perquè els féssim les mans i no hem pogut. Els hem hagut de dir i explicar que abans d’un altra manicura han d’anar al metge”. A Cocó Nails, com en tots els centres professionals de Lleida, els utensilis passen per diverses esterilitzacions, “com les que fa un dentista i materials com per exemple les llimes són d’un sol ús i totalment individual”. D’aquesta manera, qualsevol intervenció a les ungles té l’èxit estètic i sanitari garantit.

Dels Ming a Coco Chanel passant per Cleòpatra

La casal reial de la dinastia Ming, a la Xina del 3.000 abans de Crist, ja es decoraven les ungles amb unes barreges de cera d’abelles, clara d’ou, gelatina, tints vegetals i goma aràbiga. Amb aquests components obtenien uns colors daurat i platejats, però el vermell també era un color molt preuat i no solament per la reialesa sinó també per la resta d’habitants del país asiàtic. Però cap a l’any 1.300 abans de Crist el vermell i el negre van passar a ser colors quasi exclusius de la reialesa, i va quedar per a les classes baixes els colors de tons pàl·lids. També a la cultura egípcia pintar-se les ungles era tot un símbol de distinció i reservat a la reialesa tant en homes com dones. Era una cultura que utilitzava molts pigments per decoracions al cos, però a les ungles utilitzaven henna (el pols d’una planta, la Lawsonia inermis) que dona uns colors ataronjats i que amb el pas del temps es tornen més foscos. Faraons com Akhenaton o la mateixa Cleòpatra s’aplicaven henna a les ungles. Diuen que el seu color preferit era el vermell fosc, mentre que una altra reina egípcia, Nefertiti, 1.300 anys abans les maquillava en vermell robí. Els grecs i els romans també van adoptar aquest costum per marcar el seu estatus.

Amb el pas dels segles, cap al XIX es posen de moda les ungles punxegudes. Es tallen les ungles en forma d’oval amb la punta molt fina i es tenyeixen amb una pols rosa per fer-les més boniques. Per l’esmalt d’ungles, més o menys com ja el coneixem, haurem d’esperar al segle XX, concretament al 1924, quan la Cútex comercialitza el primer esmalt d’ungles sintètic, en color vermell i que durava només un dia. En aquest segle les classes populars utilitzaven els colors vius i brillants, mentre que els colors perlats i clars es reservaven per a la classe poderosa, que els lluïen amb ungles llargues. Va ser Coco Chanel qui va introduir l’ungla curta, però pintada amb una tonalitat forta en les classes socials benestants. Les primeres ungles postisses apareixen cap als anys trenta. Al principi, eren de mala qualitat i no es van fer gaire populars.

Quan l’actriu Jean Harlow, sex-symbol d’aquella dècada, va començar a utilitzar-les de color vermell brillant, la popularitat d’aquest disseny, color i mida d’ungles va ser imitat per totes les dones del planeta. El color vermell sempre ha estat el color per excel·lència a l’hora de pintar-se les ungles, però cap als anys 60, amb tot el moviment hippy el ventall de colors s’amplia i s’imposa la manicura francesa. Ja cap als anys 80-90 s’imposen les ungles no gaire llargues, molt més còmodes per realitzar qualsevol feina i la forma preferida és l’ovalada i els colors són frescos i alguns cridaners com els fluor o neó.