Del CEL de Lleida al cel de l'Equador

Els alpinistes viatgen arreu del món amb l’afany de conquerir muntanyes. Una colla d’amics del Centre Excursionista de Lleida va ser recentment a l’Equador per algunes de les muntanyes més altes del país. Tot i les inclemències meteorològiques, l’expedició va ser un èxit, i van estar al més a prop del Sol que es pot estar amb els peus a terra. Anar a fer muntanyes a l’Equador és pujar volcans, la majoria inactius de fa milions d’anys, però algun encara de viu, com l’emblemàtic Cotopaxi que fumeja vapor d’aigua i sofre cada dia i el 2005 va expulsar cendres durant setmanes.

El passat mes de gener una colla d’amics del Centre Excursionista de Lleida, al qual es van afegir un basc de Vitòria i un balaguerí, composta per Aleix Barberà, Francesc Català, Joana Gàzquez, Pere Mor, Eugeni Pérez, Josean Ramos i Agustí Víctor, ens proposàvem anar a pujar uns quants volcans a l’Equador, amb l’objectiu de fer una bona aclimatació i intentar el més alt del país, el Chimborazo, de 6.263 metres. Vam contactar amb una agència especialitzada, per la carència de temps es recorre a les agències que tenen tota la logística resolta. Ja ho teníem, viatjaríem a l’Equador al principi de l’estació humida, al gener encara no havien començat les pluges i es podia accedir bé a les muntanyes. L’Equador sempre sol tenir les mateixes temperatures i hi plou tot l’any tot i tenir dos estacions, la prova evident és la verdor que hi ha a tot el país.

El pla ja estava traçat i en arribar al país vam començar pel Pasochoa. Es tracta d’un cim accessible des de la capital del país, Quito, en què ja se superen els 4.000 m. De fet, la mateixa capital està ja a 2.850 m, per fer-nos-en una idea. L’ascensió transcorre per l’anomenat páramo, terreny estepari d’alçada en què hi abunda l’herba basta anomenada paja i petits arbustos i arbrets. En la sortida es parteix de 3.300 m i se n’han de superar 900 per corriols i pistes sense dificultat. El mal de cap i dificultat per respirar se’ns va fer present a tots, hem de pensar que estem gairebé pujant a la mateixa cota que el Montblanc de Tacul a Chamonix i fa uns dies dormíem a 155 m. La recompensa és el paisatge que es pot apreciar des d’allà dalt, i la visió del cràter que té un bosc andí molt ben conservat amb diversitat de flora i fauna. Retornem pel mateix camí i ens recull l’autobús per deixar-nos a l’hotel, on podrem reposar del primer esforç.

El segon cim serà un altre volcà, el Rucu Pichincha. Es tracta d’una excursió molt popular, ja que s’hi pot accedir en telefèric des de Quito mateix, a 3.950 m, on hi ha un mirador privilegiat de la ciutat i dels volcans circumdants. El camí està molt ben marcat i és molt transitat. Tret del final, que es posa una mica més dret, el cim no presenta dificultats.

Pujada al Rucu Pinchincha que recorre terreny de Páramo estepari d’altura.

Tornarem a recórrer el páramo andí, aquest cop amb més vegetació i varietat que el dia anterior. L’ascensió torna a estar marcada per un ritme de pujada suau, per no forçar la respiració i les pulsacions i l’alçada tornarà a posar a prova la nostra aclimatació. Algun ibuprofèn surt espontàniament de la motxilla perquè algun cap està a punt d’explotar. Des del cim del Rucu Pichincha es pot veure la carena de volcans al voltant del cràter amb el més alt, el Guagua Chichincha de 4.776 m com a punt culminant, volcà actiu que va registrar la darrera erupció el 1999 i cobrí amb més de 30 cm de cendres tota la capital. Ara, ens desplaçarem per anar cap a Machachi, una zona imminentment agrícola i situat en l’anomenada Avenida de los Volcanes, batejada així per l’anglès Edward Whymper, el primer conqueridor del Matterhorn a Suïssa i també del Chimborazo a l’Equador.

En el nostre trajecte li tocava el torn ara als Ilinizas. Per pujar als Ilinizas es fa nit al refugi Nuevos Horizontes a 4.700 m. La partida és des del Parqueadero de la Virgen, ja a 4.000 m. D’allà tindrem de tres a quatre hores d’ascensió senzilla fins al refugi on dormirem, o ho intentarem, ja que estem a una alçada considerable –amb tot, el nostre procés d’aclimatació s’està complint i cada cop la tolerem millor–. Pel camí de pujada al refugi ens sorprèn la pluja i passem una bona estona de perill en trobar-nos enmig d’una tempesta elèctrica amb llamps i trons estremidors. La sortida l’endemà cap al cim serà a les 5 del matí, a punta de dia, neu fresca i amunt que només són 425 m de desnivell i un petit passet de grimpada com a dificultat.

Llacuna de Quilotoa. El Quilotoa és un cràter volcànic on s'ha format un llac d'uns 9 km de diàmetre. 

Les vistes: superbes, per primera vegada, vèiem treure el cap fora dels núvols les nostres grans fites, el Cotopaxi i el Chimborazo. Els nostres propers objectius ens saludaven a banda i banda del nostre cim, l’Iliniza Nord, que acabàvem de superar. La baixada molt ràpida i àgil i ja havíem superat una cota més i una nit en alçada.Ara, un dia de descans en què vam visitar la llacuna de Quilotoa, amb un espectacle únic, aigües color maragda incrustades dins el cràter d’un volcà a 3.914 m. Aquesta és una de les visites imprescindibles del país, s’hi arriba amb autocar i tens tot un poblet de restaurants i serveis al voltant de la llacuna. Després d’aquest dia començaria la feina dura. Li arribava el torn al Cotopaxi. El Cotopaxi és dins del Parc Nacional que li dona nom. Entrar a les seues faldes és recórrer quilòmetres de pista de terra volcànica. La base té 20 km i està esquitxada de roques expulsades com a projectils des de l’actiu volcà, que va entrar en erupció per darrera vegada el 1877, tot i que des del 2015 ha mostrat una important activitat i està sota vigilància. Sortim d’un aparcament a 4.650 m i a 40 minuts caminant del refugi, 4.850 m, així que l’aproximació és un veritable luxe. L’inici de l’ascensió serà el mateix dia a les 12 de la nit, així que toca sopar una mica, anar al llit i intentar aclucar l’ull una estona per estar al més fresc possible per afrontar el cim.

Males notícies! Només posar-nos al sac comença a xiular un vent fortíssim que ressona al teulat del refugi. Sortirem? A les 11 puntualment ens desperten els guies: “Amunt!” Sembla que sí, que ho lluitarem abans de tirar la tovallola. El temps a fora és infernal, a més del vent hi ha núvols humits i al poc de caminar ja tenim una capa de glaç per tota la roba que ens dona un aspecte tenebrós. Amb tot, seguim. La muntanya té racons més protegits del vent i per allà aprofitem per anar pujant, se’ns congelen les ulleres, continuem... Fins que finalment a 5.620 m, just on havíem de sortir a l’aresta cimera, el cap de guies ens diu que no podem seguir, que el vent està tombant la gent a terra i que és un perill. Amb tot hi haurà dos companys del grup que assoliran cim, l’Agustí i l’Aleix, els dos han tingut prou força per tirar endavant i han superat aquest embat. Així que en unes condicions més que complicades dos dels nostres van olorar el sofre del Cotopaxi! Ho havien aconseguit! Tots, però, ho havíem lluitat, perquè a aquelles alçades i en una nit com aquella si alguna cosa es torça ho pots pagar car. La baixada ràpida i sense complicacions, a refer-se del fred, abans d’esmorzar una mica. I retorn al bus per anar cap al nostre paradís que va ser l’hostatgeria el Papagayo. Començàvem a veure el pa que s’hi donava en els grans cims, si bé en un dia bo, segurament tots hauríem arribat a dalt, les coses no són matemàtiques, ni gens previsibles en l’alta muntanya. Ara, un altre dia de descans i cap al destí final, el Chimborazo.

El Chimborazo, 6.263 m. Dos jornades

Sortíem tard de l’hostatgeria i ens esperaven quatre hores de viatge en bus. Aquell dia només teníem una aproximació de poc més de dos hores des de l’aparcament a 4.850 m, fins al camp base de tendes, el Campo Alto, a 5.300 m. Sortim a passet de tortuga amunt, que les alçades no estaven per a accelerades.

Glaç a la roba. L'Aleix durant la baixada del cim de Cotopaxi, que fou ràpida i sense complicacions. 

Tots ja aclimatats i pujant les nostres pesants motxilles, sense mal de cap ni taquicàrdies a unes alçades en què uns dies abans hauríem caigut desmaiats. En aquest cim, però, estàvem avisats: els guies havien comentat que el Chimborazo no tenia res a veure amb el Cotopaxi, allà necessitàvem bon temps o no sortíem de les tendes, i això no ho teníem ni de bon tros assegurat, així que ens vam haver d’arriscar a pujar a Campo Alto per veure què ens deia la muntanya. A Campo Alto, un te calent, una sopeta i poca cosa més entrava al cos. Fotos mirant al cim, nervis a la panxa, anunci de les cordades per l’endemà (dos persones per guia) i a intentar descansar unes horetes perquè la sortida seria a les 12 de la nit, una vegada més.

Eren les 7 i poc temps tindríem per dormir, per dir-ho d’alguna manera. Les 11 i ni un bri de vent, ens llevem, comencem la rutina de les mil capes de roba des dels mitjons fins a la gorra i entrem a la tenda menjador a fer un te. Hi ha un núvol humit que està llençant neu finíssima sobre els nostres gore-texs. Esperarem uns minuts que passi. Anem bé! Calma! Deu minuts més tard ens criden, comencem! A un quart d’una de la matinada s’inicia l’ascensió. Les diferents cordades aniran marcant el seu ritme segons les forces de cadascú i arribaran fins allà on els digui el cos.

La pujada és d’entre 6 a 8 hores i 2 de baixada. El núvol no deixa d’estar allà amenaçant, però curiosament va pujant per la muntanya davant nostre i ens va deixant explorar el camí. Seguim. Algunes cordades ja han emprès el camí de tornada. Portem més de la meitat del camí i el temps i les forces aguanten. Cap a les 5 hores estem a punt de passar els 6.000 m. Alegria i ànims, això comença a estar assegurat. Es veuen les primeres llums del dia i un llom de neu per sobre, que no té fi. Dos minuts de camí, mig aturats per refer l’alè, som com peixos fora de l’aigua intentant respirar l’oxigen que no hi ha a aquestes alçades. I superem el llom. Cim Veintimilla, 6.228 m. Ja som dalt, però encara cal un darrer esforç per arribar al punt més alt, la Punta Whymper, a 6.263 m. Els vint minuts que ens separen d’allà es fan eterns i efímers al mateix temps, l’adrenalina corre per les venes! Ho hem aconseguit, hi som! El paisatge és un mar de núvols amb els primers rajos de sol il·luminant l’escena, som al sostre de l’Equador i al punt més alt que mai havíem assolit. Abraçades, fotos, confessions de l’emoció, més fotos i comencem la tornada, no es pot estar eternament en aquests llocs inhòspits. La baixada, trepidant, quedaven forces per anar ràpid.

Ja veiem els companys escalfant-se al sol fora les tendes! Tornem amb un trofeu compartit per tots, la nostra fita. Aquest cop repetia cim l’Aleix i jo mateix, però això no és l’important, cadascú va donar el millor de si mateix, cadascú sap que ha complert amb el seu somni arribant fins on la seua intuïció li ha dit. I, ara, després de menjar un tall de pollastre amb arròs, ben merescut, només cal tornar al bus i descansar de la proesa realitzada.El final de festa va ser a Quito, un parell de dies lliures ens van deixar gaudir del Barri Antic, patrimoni de la humanitat, de la Mitad del Mundo, per on passa la línia equatorial del centre del món i divideix els dos hemisferis, els mercats d’artesania, i no ens vam estar de menjar un deliciós “hornado” –porc cuit al forn amb la cotna ben cruixent– típic del país, servit a les parades d’un mercat al centre de la capital. Si volcans volíem, volcans vam tenir, uns cims que no es poden menystenir, perquè si bé és veritat que no presenten dificultats serioses d’escalada, hi ha mil dificultats més que les fan un repte a assolir. I així va ser, entre uns i altres, els volcans ens van deixar gaudir de la seua màgica força.

El Chimborazo, el punt més alt del planeta

El Chimborazo compta amb un curiós rècord. Una expedició de l’Institut Geogràfic Militar d’Equador i l’Institut Francès d’Investigació pel Desenvolupament van realitzar uns precisos mesuraments amb GPS i van confirmar que aquest és el punt més elevat de la Terra, si la mesurem des del centre i no des del nivell del mar. Si bé l’Everest amb els seus 8.848 m sobre el nivell del mar és la muntanya més alta del planeta enfront als 6.263 m del volcà, aquest darrer representa el punt més elevat. Això es deu al fet que la Terra és més ampla al centre que no pas als casquets polars. Per això, la xifra resultant respecte al centre de la Terra del punt més alt està a 6.384,416 quilòmetres i correspon al Chimborazo, mentre que l’Everest està a 6.382,605 quilòmetres, 1.800 metres menys. Per tant, es pot dir que quan un està al cim del volcà està al punt més proper del Sol que hi ha a la Terra. Per reblar-ho, l’Everest no ocupa ni tan sols el segon lloc en aquest rànquing, ja que el segon punt correspon al Nevado Huascaran del Perú amb els seus 6.768 m i situat a 9º 30’ S de la línia equatorial.