La vida en un refugi de muntanya

El món de l’excursionisme ha canviat molt durant els últims 40 anys. Poca gent n’és testimoni com en Miquel Sánchez, que aquest mes compleix quatre dècades al capdavant del refugi Ventosa i Calvell, dins del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i amb vistes privilegiades al Negre. Ara, la periodista Rosa M. Bosch, especialitzada en temes de muntanya, dona veu a la seua trajectòria amb el llibre El guardià de l’estany Negre (Cossetània).

Crec que el mèrit no és pas que porti 40 anys al capdavant del refugi, ja que molta gent treballa a la mateixa empresa tota la seva vida, sinó el fet que encara ara tingui la mateixa passió que el dia que vaig començar”, assegura en Miquel Sánchez, el guarda de refugis pirinenc més veterà de l’Estat i que ha viscut en primera persona l’evolució del muntanyisme a Catalunya. Aquest alpinista barceloní, amant de la llibertat i l’aventura, tenia una feina estable en una agència de publicitat a la seva ciutat, però va plegar perquè no podia deixar de pensar en les muntanyes.

En Miquel aprofita els matins d'hivern per sortir en solitari a explorar la zona amb esquís.

Ha visitat l’Himàlaia en diverses ocasions –concretament va formar part de les primeres expedicions catalanes a l’Everest– i la seua passió l’ha portat a països com Mali, Algèria, Mauritània i el Txad, on ha obert un bon grapat de vies d’escalada.

Ara, suma ja quaranta anys treballant al refugi Ventosa i Calvell, les últimes dues dècades en companyia de la Belén Ortiz, i ha vist amb els seus propis ulls com l’excursionisme de cotes baixes s’ha anat massificant, canviant enormement el perfil dels usuaris que visiten any rere any el que ha estat la seua casa i alhora el seu lloc de feina –tot i que més a l’estiu que a l’hivern, quan només solen pujar-hi aficionats a l’esquí de muntanya–. Ho atribueix, en part, al fet que els paisatges que regalen les altures són un caramel per als que volen lluir unes xarxes socials plenes de moments envejables, gent que sovint no entén que la Coca-cola que s’està bevent ben fresca a més de 2.220 metres d’alçada té el preu que té perquè ha vingut en helicòpter, o que el refugi no pretén ser un hotel i a vegades toca esperar-se una estona fins a poder dutxar-se, ja que en temporada alta s’hi poden arribar a allotjar fins a 69 persones i, a vegades, pot no haver-hi aigua calenta per a tothom.

Per altra banda, el Ventosa i Calvell ha estat un dels centres neuràlgics de l’alpinisme català. Noms com el d’Araceli Segarra, Ferran Latorre o Roger López de Haro, entre molts altres, són habituals que en Miquel rep sota el seu sostre per fer activitats a l’aire lliure.

Cal destacar que anys enrere, quan els avituallaments del refugi encara no es feien en helicòpter, els amics d’en Miquel l’ajudaven a carregar aliments, bombones de butà i tot el que el dia a dia el refugi demana –motxilles que sovint sumaven més de 30 quilos– a canvi d’un dels exquisits plats que aquest guarda ha après a cuinar al llarg de tots aquests anys darrere dels fogons i, en part, gràcies també als seus viatges. El menú que acostuma a elaborar el Miquel sol ser equilibrat alhora que gustós.

Els productes de proximitat són a l’ordre del dia, una manera també de donar a conèixer què es cou al territori als visitants, que cada cop venen de més lluny atrets per la famosa Carros de Foc, la ruta que uneix els nou refugis del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i que es va inaugurar l’any 2.000. L’oli d’arbequina de la Noguera, els vins ecològics de Costers del Segre o els embotits i formatges de l’Alta Ribagorça o la Val d’Aran són alguns dels ingredients que mai falten al rebost del Miquel i la Belén.

Aquestes habilitats culinàries són confirmades amb força per la periodista Rosa M. Bosch, que per tal d’escriure El guardià de l’estany Negre va visitar el Miquel al refugi en diverses ocasions i al llarg de tot l’any, per de conèixer-ne totes les cares. Ambdós ja es coneixien prèviament, ja que la Rosa, tot i que no és alpinista, s’ha especialitzat sempre en temes de muntanya.

“El Miquel té una bona història alpinística darrere i és guarda d’un refugi molt freqüentat, a més d’haver innovat molt quant al refugi”, explica la Rosa, que afegeix que “per fer el llibre em vaig passar gran part de les meues visites a la cuina, que era la sala d’operacions on el Miquel passa més hores, juntament amb els treballadors, guies de muntanya i alpinistes del seu entorn i també amb els excursionistes que estaven de pas”. Així mateix, també va fer diverses excursions amb ells –com la de les Crestes de Travessany–, que sovint culminaven amb un dels moments més esperats del dia al Ventosa i Calvell.

Es tracta del negroni time, en honor a l’estany Negre, un còctel carregat d’esperit –i també de ginebra, Campari i vermut– instaurat per la Belén.El fet de poder sumar anys treballant del que li agrada és per al Miquel una gran excusa per organitzar algun que altre sarau. Quan feia 25 anys que era allà dalt va portar el cantant i guitarra de The Church Marti Wilson Pepper, i el 2018 també hi va anar la Vella Dixieland, al finalitzar l’última ampliació del refugi.

Per aquests 40 anys ja està començant a organitzar la propera, tot i que encara no té clar quin grup convidarà. El que està clar és que el vincle del Miquel amb la música ve de lluny.

Quan als inicis de la seua estança allà dalt no hi anava tanta gent com ara, el seu walkman li feia molta companyia. Així mateix, pel seu cercle més proper és conegut com el Boss, i moltes de les vies d’escalada que ha obert als entorns del refugi així com a la presa de Cavallers porten el nom d’algunes de les seues bandes i cançons preferides.Amb tants anys, la logística del refugi s’ha anat perfeccionant fins a l’últim detall.

La Belén i el Miquel acostumen a fer torns d’una setmana. Un dels dos baixa a Vilamòs a comprar tot el que faci falta i, des de l’heliport de Vielha, es porta fins al refugi. Així mateix, els treballadors del refugi solen repetir sempre que es pot. El bon ambient que es crea allà dalt, rodejats de natura i amb tantes possibilitats per desconnectar de la feina, fan d’aquesta una rutina privilegiada, tot i les condicions precàries que hi ha en un paratge tan aïllat. Per aquest motiu, en Miquel considera que, a més de passió per la muntanya, el que cal allà dalt és molta empatia i un gran sentit de l’humor –a més d’amor pel bon menjar.

"Als inicis havia estat setmanes sense rebre ningú i ara és impossible desconnectar"

Miquel Sànchez- Guardia del Refugi Ventosa i Calvell

Per a en Miquel, el mèrit no és portar 40 anys organitzant el dia a dia del refugi Ventosa i Calvell, ja que molta gent dedica gran part de la seua vida a la mateixa feina o empresa. El que és important per a ell és que encara té il·lusió per seguir fent aquesta tasca i, ara per ara, no veu encara el final.

Com ha evolucionat l’usuari del refugi al llarg d’aquests 40 anys?

De la mateixa manera que la societat, que ens intenta fer la vida més còmoda però això ens fa més inútils. La muntanya s’ha posat de moda i veus gent que ve però que no en té una trajectòria. Abans hi havia els centres excursionistes, que muntaven sortides i formacions. Ara la gent ve després de documentar-se a internet. Pel que fa als refugis, pràcticament no han evolucionat.

I l’alpinisme, com creu que ha evolucionat?

L’altre dia vaig llegir les ascensions d’aquesta temporada a l’Annapurna, el segon vuit-mil del món, que es va coronar als anys 50 per primer cop i sense oxigen. Enguany, de les més de 40 ascensions que s’han fet només una desena part han estat sense oxigen.

Si fa uns 70 anys es va poder fer sense oxigen, com pot ser que avui en dia, amb els avenços que s’ha fet en materials, tècniques i previsions meteorològiques encara hi hagi gent que n’utilitzi? Potser és millor que no hi pugis, si et fa falta oxigen.

A què creu que és degut que l’alpinisme s’estigui desvirtuant?

Hi ha diversos motius... Les xarxes socials l’han posat de moda. Els vídeos i les imatges que corren són molt llaminers, i mola. Qui feia els cims més alts del món temps enrere? Muntanyencs, alpinistes i escaladors. Qui els fa avui en dia? Gent que pot pagar-se l’expedició.

Li agrada molt cuinar i ha tingut la sort de viatjar. Es veu reflectit, això, al menú del refugi?

Que quedi clar, el refugi no és un restaurant. Quan vaig arribar-hi fa 40 anys no tenia ni idea de cuinar, i a base de pràctica ha fet que acabi cuinant d’una manera més o menys digna. Sempre intento variar el menú. Una època em va donar per fer rissottos: amb vi negre, bolets, o el que tinc més a mà. Es tracta d’innovar, de fer coses diferents, si no també un s’acaba avorrint.

Quin ha sigut el període més llarg que ha estat sol al refugi?

Als inicis, sobretot a l’hivern, ja que la meteorologia hi juga un paper molt important i si feia mal temps molta gent no venia tot i tenir reserva. Recordo estar-me setmanes sense rebre ningú, i ho recordo amb molt d’afecte.

El xoc informatiu que devia experimentar llavors devia ser força gran.

Sí, quan vam començar no teníem ni emissora de ràdio, realment estàvem molt desconnectats. L’única informació que rebíem era amb un transistor d’antena.Ara, en canvi, és impossible desconnectar.

És sabut que és un gran amant de la música...

Sí, sempre m’ha acompanyat. Moltes de les vies que he obert aquí dalt porten noms de cançons i grups que més m’agraden, majoritàriament d’escalada clàssica, tot i que també n’he obert d’esportiva. Leonard Cohen o Elton White per exemple. També tinc una trilogia de vies obertes, una al costat de l’altra, que porten el nom de la cançó de Van Morrison No Guru, No Method, No Teacher.

Veu edat per posar punt final a la seua tasca com a guarda del refugi?

No. Per sort estic treballant d’una cosa que m’agrada i em motiva. Això no vol dir que l’any vinent em lesioni o acabi fins als nassos d’aguantar segons quines coses.

Què és el que més valora de la gent amb qui comparteix el dia a dia al refugi?

El sentit de l’humor, que siguin capaços de riure’s d’ells mateixos. Des de fa alguns anys som el mateix equip.

Un refugi amb història

La primera construcció del refugi es va fer el 1942 pel mateix constructor encarregat de fer els refugis de l’estany Llong i del J. M. Blanc. El va encarregar el polític Joan Ventosa i Calvell, que el va anomenar de l’Estany Negre.

Per celebrar el seu 50 aniversari com a soci del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), el va cedir a l’entitat, que en agraïment li va posar el nom del soci benefactor. El 1976 la barraca es trobava en molt mal estat i el CEC, per celebrar el seu centenari, va construir una nova versió del refugi molt a prop del primer.

Finalment, el 2017 es va dotar el refugi d’aigua calenta i altres serveis, cosa que va implicar la instal·lació d’un mòdul annex. Així mateix, hi ha també un refugi d’emergència, tot i que aquest només és obert quan el Ventosa i Calvell no està guardat i té capacitat només per a 8 persones.