D'Arbeca a l'Antàrtida

La microbiòloga ambiental Elisenda Ballesté, d’Arbeca, porta des del 2017 viatjant a l’Antàrtida per participar en projectes d’investigació de la Universitat de Barcelona sobre la biodiversitat marina del pol Sud, la majoria encaminats a concretar els efectes del canvi climàtic. Setmanes de fred, gana, inseguretat i estrès emocional acompanyen aquesta tasca.

És gairebé mitjanit a la base antàrtica Juan Carlos I. El sol desvetlla l’Elisenda perquè s’havia oblidat d’abaixar les persianes de l’habitació. Les tanca i mira de descansar de nou la resta de la nit, que no és nit, perquè el sol brillarà fins gairebé les deu del vespre de l’endemà. Aquesta és la realitat del mes de febrer al pol Sud, en què l’horari solar supera les 21 hores diàries. A primers de gener arribarà a 24.

Base Juan Carlos I. Aquesta base científica només és operativa del gener al maig.

Cada Cap d’Any, quan Europa està en ple hivern, el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) del Govern espanyol obre la seva base científica, situada a l’illa Livingston. L’Estat la manté operativa sols fins al 15 de maig per tal d’executar tasques de recerca i investigació.

Un grup d’una quinzena de científics de la Universitat de Barcelona (UB) sol participar cada any en aquests projectes i, entre ells, l’arbequina Elisenda Ballesté, que des del 2017 ja hi ha anat quatre vegades. Després de diversos controls rigorosos de salut i òbviament tests de Covid negatius, l’Elisenda agafa un avió a Barcelona que la porta a Xile o l’Argentina i, des d’allí, puja a un vaixell que, després de tres dies navegant per alta mar, la desembarca a aquesta base espanyola. Allí, s’hi sol quedar uns dos mesos per dur a terme la seva recerca. Es tracta dels mesos de més llum a l’Antàrtida.

És, doncs, un moment idoni per analitzar alguns dels efectes del canvi climàtic sobre el continent glaçat. Tot i que el pol Nord és el que està patint més les conseqüències de l’escalfament de la terra, a l’Antàrtida s’estan també registrant àrees on ja no hi torna més el gel.

A l'Antàrtida s'estan registrant àrees on ja no hi torna el gel.

Però al cap i a la fi, el fet que la base científica espanyola estigui oberta sols uns mesos a l’any no permet fer estudis gaire amplis in situ. I això obliga a manipular les condicions dels organismes al mateix laboratori, com submergir-los en aquaris per augmentar-hi la temperatura o enviar les mostres a Barcelona, des d’on s’experimenta amb molt més marge de temps.

El Govern espanyol té un segon enclavament antàrtic. Es tracta de la base militar Gabriel de Castilla, que serveix de suport logístic, però que també obre només durant l’estiu austral.

La resta de l’any, tancada. Sols les bases més grans, com les nord-americanes, franceses, russes, xineses o australianes, es mantenen obertes els dotze mesos.

Si el poc interval de temps és per als científics espanyols una limitació important per investigar, el temps meteorològic n’és una altra. Se solen sotmetre a temperatures molt fredes i els temporals impedeixen sovint sortir de la base per recollir mostres.

Els bussejadors han d’anar prou equipats per afrontar els zero graus de temperatura de l’aigua, i la seua terbolesa obliga sovint a cancel·lar missions. Però l’amenaça més esfereïdora és la de les foques lleopard.

Es tracta d’animals que han donat més d’un ensurt als investigadors. Són carnívors, agressius i solitaris, coneguts per ser els principals depredadors dels pingüins.

Els lleons marins són els animals més perillosos que els bussejadors han d'afrontar.

Un accident greu amb aquestes foques pot arribar a ser mortal, perquè els rescats o les evacuacions mèdiques estan sempre condicionats a la capacitat logística i òbviament a les condicions meteorològiques. “Som molt lluny de tot arreu”, admet l’Elisenda.

El fred antàrtic també provoca greuges que poden arribar a ser irrisoris, com la congelació de les canonades de la base. En la darrera expedició, els científics van patir el tall d’aigua corrent (i, per tant, es van quedar sense dutxes) durant més de dos dies per culpa de les inclemències del temps.Però les temperatures antàrtiques no són les úniques adversitats.

De vegades, n’hi ha de tan primàries com la gana. L’hivern passat, l’equip de la UB va haver de racionar el menjar per culpa de la falta de subministrament.

La tripulació d’un vaixell que havia de portar-los menjar fresc va patir un brot de Covid i va haver de recular, cosa que va obligar els científics a demanar ajuda a altres bases internacionals. “Se’ns va acabar el pa”, recorda l’Elisenda, “i durant dues setmanes vam haver de repartir-nos dotze litres de llet entre cinquanta persones”.

Això toca sols a una simple tassa.L’aigua que surt de l’aixeta de la base és la mateixa que emana de les glaceres. Però és una aigua sense minerals, que són essencials per als ossos, els músculs, la tensió dels teixits corporals, la digestió i la cicatrització de ferides.

O bé es disposa de suficient aigua embotellada o s’ha de compensar la falta de minerals amb aliments o suplements.A l’Antàrtida, qualsevol problema, dificultat o discussió es magnifica exponencialment. Els treballadors dormen en habitacions dobles amb lliteres i triar el company de dormitori és sempre una aposta arriscada.

Moltes vegades hi ha tensions que obliguen a redistribuir les parelles. El consum d’alcohol, tot i que està reconegut com un element socialitzador, està restringit a sols tres cerveses per persona a la setmana.

“Però sovint hi ha picaresques per saltar-se els límits, sobretot entre els investigadors més joves”, reconeix l’Elisenda amb un somriure. Els tres àpats dels científics estan fortament regulats, on la seva presència és obligatòria per tal de controlar que ningú ha patit cap accident ni ha quedat desaparegut.

Però els moments més difícils de convivència venen principalment donats per la complicada barreja de feina i lleure en un mateix col·lectiu. La base científica es converteix de fet en una mena de Gran Hermano no televisat que obliga a gestionar conflictes contínuament.

“Molts no entenen o no volen entendre on són”, reconeix l’Elisenda, que confessa que a la darrera campanya va haver-hi més problemes que anys enrere, amb greus divisions dins el mateix grup de treball. L’Elisenda Ballesté és molt clara: “Has d’anar a treballar a l’Antàrtida amb molta humilitat, perquè estàs convivint amb gent d’opinions i actituds sovint oposades.”El lleure es restringeix a alguna excursió molt limitada per l’entorn i poques sessions de música, lectura i televisió.

“Però al cap i a la fi, ser allà és una oportunitat única i dediquem la major part del nostre temps a treballar”, conclou la biòloga arbequina.

El tractat Antàrtic

L’Estat espanyol, amb les seves dos bases (la científica i la militar), va signar ara fa 40 anys la seva adhesió al Tractat Antàrtic (on figuren les principals potències del món). El document obliga els signants a utilitzar el continent amb finalitats absolutament pacífiques.

No permet ni tan sols les maniobres militars i busca promoure la cooperació internacional en la investigació científica. Els estats adherits renuncien als seus drets de sobirania o a les reclamacions territorials sobre el continent.

Però molts creuen que això, un cop el desgel esdevingui evident, acabarà convertint-se en paper mullat. L’Antàrtida és un lloc encara per descobrir, un pastís molt temptador, que amaga un gran ventall de recursos i de possibles activitats.

La presència presumiblement desinteressada d’aquestes bases internacionals no deixa de ser una necessitat dels governs de tenir-hi un peu, per quan arribi el moment de posar-hi la mà.Organismes com l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics ja va alertar en un document de l’any 2018 que “la fallida de l’ordre antàrtic equivaldrà a la prevalença dels interessos personals i nacionals per sobre dels col·lectius i, amb això, a la possibilitat que el conflicte deixi de ser potencial per convertir-se en un fet”.

La defensa del 'coneixement inútil'

Les quatre campanyes en què l’Elisenda Ballesté ha participat en els viatges de recerca de la UB a l’Antàrtida es concentren en els invertebrats, la seva especialitat.

Coralls i esponges solen ser els principals objectes d’estudi per tal de determinar la seva ecologia química (els seus compostos químics) i els microorganismes que hi habiten (virus i bacteris), per tal de treure’n conclusions. De vegades, la seva investigació està encaminada a alguna aplicació, però d’altres estan pensades simplement per treure’n coneixements.

El finançament dels projectes de recerca cada cop és més difícil d’aconseguir, especialment en aquells que a priori no hi ha una sortida comercial o una aplicació pràctica. Així ho denuncia l’Elisenda, una gran defensora del que s’anomena el coneixement inútil, és a dir, la investigació pel simple fet de saber. “Quan Isaac Newton va teoritzar la gravetat no va plantejar-se mai que pogués tenir una utilitat”, argumenta la investigadora arbequina, “és després d’assolir un coneixement quan es troben idees pràctiques”.

El ministeri de Ciència i Innovació demana cada cop més que hi hagi una aplicació prèvia abans de finançar qualsevol projecte d’investigació i, segons l’Elisenda, això es una imposició del sistema capitalista que impedeix el “coneixement pel coneixement”.