Palmira Puig: una mirada reveladora

La història de la Palmira Puig (Tàrrega 1912- Barcelona 1978) hauria pogut acabar en un apunt en un llibre d’història. Avui se la reivindica com una de les poques dones de l’escola paulista, referent de l’avantguarda fotogràfica llatinoamericana, i cotitza a nivell mundial. El Museu Morera de Lleida i el Comarcal de l’Urgell han incorporat imatges de la targarina al seu fons.

A finals dels anys setanta, el badaloní Toni Ricart era un adolescent fascinat per la fotografia i el disseny gràcies a la influència i el magnetisme que desprenien els seus tiets del Brasil. Marcel Giró i Palmira Puig eren una parella cosmopolita, moderna i sensible que contrastava amb l’ambient provincià i grisot que es respirava a casa nostra.

Ell ja sabia que es dedicaven a la fotografia publicitària a Sao Paulo, “però vaig trigar ben bé trenta anys a descobrir la importància del seu llegat perquè anava més enllà del pur treball comercial”. Quan la Palmira va emmalaltir de càncer i aquest va esdevenir irreversible, van tornar definitivament a Catalunya.

“Ella va morir el 1978 i el tiet va passar pàgina. Va quedar molt afectat per la seua pèrdua, va guardar tot el material que havien portat del seu estudi fotogràfic en capses de cartró i com que jo era l’únic de la família que havia mostrat interès pel seu treball, me les va donar. Aleshores era molt jove, la veritat és que no les vaig obrir i van restar intactes gairebé quaranta anys”.

La seua hauria pogut ser la típica història, massa comuna en aquest país, d’un fons particular d’alta volada que acaba perdut en una deixalleria, desperdigat de qualsevol manera pels Encants o comprat per un museu estranger després que les institucions catalanes no hi prestessin cap interès. Per sort, Ricart va procurar que no es fes malbé i, després de la mort del tiet el 2011, es va decidir a obrir les capses per descobrir el tresor que amagaven.

“Jo en sabia alguna cosa, de la seua feina, però el Marcel sempre va ser reticent a remoure el passat i quan li proposava de recuperar fotos antigues i fer alguna retrospectiva desviava el tema amb evasives. No va ser fins al 2015 que vaig començar a ser conscient del material que m’havia deixat: l’arxiu de trenta anys de feina de l’Estudio Giró que tenien a Sao Paulo i les moltes fotos artístiques que tant ell com la tieta feien per afició”.

Marcel Giró i Palmira Puig ja es coneixien de quan eren joves. “Ella era filla d’una família benestant de Tàrrega i el pare d’ell era un industrial del tèxtil de Badalona.

Tenien amics en comú i la seua amistat durant els anys vint i trenta del segle passat està perfectament documentada amb fotografies i testimonis”, explica Marina Pallàs, qui va escriure una exhaustiva biografia de la targarina per encàrrec del Museu Comarcal de l’Urgell, posteriorment editada per la revista Urtx. “Durant els anys de la República, la Palmira va ser una jove molt activa políticament, estava molt implicada en la lluita per la igualtat de la dona i compromesa amb els valors republicans.

En els fulls de contacte originals podem veure el reenquadrament plantejat de cara al revelat final.

La seua família formava part d’una burgesia local de forta tradició liberal que ja venia del segle XIX, una classe benestant que impulsava molts projectes culturals i esportius populars i que estava ben connectada amb els líders republicans de Lleida i també de Barcelona. Aquest compromís polític el van pagar a bastament quan els franquistes guanyen la guerra –vegeu el desglossat– i la Palmira ha de marxar definitivament de la seua ciutat”, explica Pallàs.

Marcel ja havia fugit a França i després a Colòmbia, i des d’allà li va proposar de trobar-se amb ell a Amèrica. El 1943 Palmira fa el pas: es bateja –ni ella ni cap dels seus set germans no ho estaven– per poder-se casar.

Ho va fer per poders i cinc mesos més tard es va embarcar en vaixell des de Sestao, al País Basc, cap a Bogotà.“Després d’un temps a Colòmbia finalment es van traslladar al Brasil, un país que aleshores estava en plena efervescència econòmica i on els va semblar que hi tindrien més oportunitats. Allà Marcel intenta progressar en el sector del tèxtil, encara que aviat la parella es va decantant cap a la fotografia com a sortida professional”, explica Ricart.

“El tiet Marcel sempre havia fet fotos: als anys trenta ja tenia una càmera i a Badalona revelava els seus propis carrets; no és una afició que li vingués sobrevinguda per casualitat. Quan s’adonen que la fotografia comercial està en auge i té molt potencial, amb la tieta van muntar l’Estudi Giró a Sao Paulo, on vivien, i en pocs anys es va convertir en un dels més importants del país i de tot Llatinoamèrica”.

“Al Brasil, com en molts països del món, les dones al casar-se adopten el nom del marit. És per això que revisant el material original que la Palmira va publicar o exposar en vida, sovint signa amb el cognom Giró”, afegia Ricart.

Prosa. 1950. L’enquadrament precís i harmònic, amb un punt humanista, forma part de l’estil de Palmira Puig.

Segurament aquest masclisme inherent també explica que l’estudi només dugués el nom d’ell, quan la veritat és que la parella mai no va amagar que la feina era compartida. “La seua no és la típica història de la dona artista que viu eclipsada per la llarga ombra del marit”, reivindica Toni Ricart, “el seu cas no és el d’una obra segrestada i apropiada per la seua parella i que ara, trenta anys més tard, hem descobert que era d’ella”.

A l’estudi treballaven els dos i era conegut i reconegut que no sortia cap treball sense el vistiplau de la Palmira. El Marcel i la Palmira eren una parella absoluta. Ambdós es van integrar a la vida cultural de Sao Paulo i eren socis del Foto Cine Club Bandeidante –vegeu el desglossat– en el qual compartien la seua faceta més artística, unes instantànies en blanc i negre que feien només per afició i plaer. “No és fins que començo a revisar a fons l’arxiu que em llega el tiet que vaig descobrint el talent i la sensibilitat de la Palmira. Ull!, jo el desconeixia perquè no era conscient que ells –els tiets– ho haguessin comentat mai a la família en vida, però als anys cinquanta i seixanta ella havia publicat en revistes del fotoclub i participat en algunes exposicions. El seu nom, però, havia caigut en l’oblit perquè tampoc no havia fet carrera en aquest sentit”, apunta Ricart.

“Recordo estar revisant uns negatius de fotos més artístiques i de sobte trobar-ne una en què sortia el Marcel. Això volia dir que ell no l’havia feta i aquí és quan començo a descobrir que hi ha més negatius, fulls de contactes i fotos impreses i firmades pel Marcel, però també per la Palmira.

No eren sessions professionals i moltes fotos ara no sabem segur de qui són, perquè no sempre ho apuntaven”, explica.En paral·lel al procés que ell estava fent a Barcelona, centrat a no perdre la memòria gràfica del tiet, el gestor cultural brasiler Iata Canabrava estava recuperant i posant en valor l’escola paulista de fotografia dels anys cinquanta i seixanta. El 2015 va organitzar una exposició retrospectiva d’aquesta avantguarda que va viatjar per tot Llatinoamèrica.

S/t (Eivissa). 1953. Palmira sap captar molt bé l’instant precís

La va muntar a partir del llegat del Fotoclub i hi havia, és clar, imatges de Marcel Giró. Toni Ricart cada vegada era més conscient del llegat que tenia entre mans, però només la galerista Rocío SantaCruz va obrir-li les portes del circuit de l’art barceloní per escoltar la seua història.

“En el món de l’art per fi es comença a mostrar interès per les dones com a creadores”, explica SantaCruz, “i és en aquest context que l’obra de Palmira Puig passa de ser oblidada i ignorada a ser revalorada”. La galerista va ser la primera que va organitzar una retrospectiva seua a Europa: el 2018 va exposar material original tant de Marcel Giró com de Palmira Puig a la capital francesa i això va ser el punt d’inflexió de la cotització de la fotògrafa catalano-brasilera al mercat internacional.

“Des d’aleshores la seua obra ha despertat interès en museus i col·leccionistes d’arreu del món.” “Palmira sovint tenia en compte les persones a les seues fotos, les incorporava sense fer-les posar: procurava captar l’instant natural”, explica Jesús Navarro, director del Museu Jaume Morera de Lleida. “Els dos anaven en la línia estètica de l’escola paulista: interès per la composició geomètrica i els contrastos de llum provocats per les ombres.

El Brasil era un país en creixement, havia acollit molts exiliats europeus i era una de les societats més modernes del continent”, apunta Navarro. Ells ja provenien de famílies benestants i al Brasil, com a fotògrafs publicitaris, formaven part de l’alta societat paulista.

En el fons, però, Palmira no deixava de ser una persona amb una certa sensibilitat social respecte a la realitat que l’envoltava i, malgrat que ja no militava políticament, d’alguna manera ho plasmava en la seua fotografia.

L'exili de la burgesia republicana

Durant la Guerra Civil, la Palmira també es va implicar en la lluita contra el feixisme. A través del Grup Femení d’Unió Republicana de Tàrrega, del qual n’era fundadora, van donar suport actiu al Front Popular. A Barcelona, tal com ha posat en valor l’antropòloga Marina Pallàs, “la Palmira va acabar treballant a la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona de la mà del seu cunyat Ricard Tayà, un òrgan creat el 1937 per l’ajuntament de la capital, per ordre de la Generalitat, encarregat de la construcció i organització dels refugis antiaeris de la ciutat”.

La trajectòria republicana i liberal de la família Puig venia de lluny i quan els franquistes van ocupar la capital de l’Urgell van saquejar casa seua, llençant tots els seus llibres per la finestra. Al pare, mort el 1925, li van obrir un expedient; el germà petit, el Gaietà, va ser empresonat; el Plini, més gran, es va exiliar a França.

Ella va aconseguir escapolir-se de la repressió marxant definitivament de Tàrrega i mantenint un perfil baix a Barcelona, ciutat on conservava bones amistats.

El club de Sao Paulo era l'avantguarda

El Foto Cine Clube Bandeirante de Sao Paulo és una associació de fotògrafs de la qual formaven part tant Marcel Giró com la mateixa Palmira. De fet, ella va ser la primera de les poques dones que hi van participar. Durant els anys cinquanta i seixanta, el Brasil era un país modern i avantguardista.

Immers en un procés de desenvolupament econòmic intens, havia acollit molts exiliats europeus i s’havia creat un ambient de llibertat i modernitat propici per a l’explosió de la fotografia creativa i experimental.

Artistes com Thomas Farkas, Geraldo de Barros, German Lorca, Gertrudes Altschul o Eduardo Salvatore, entre altres, formaven part de l’anomenada escola paulista, considerada un referent de la fotografia llatinoamericana del segle XX pel seu caràcter avantguardista, amb especial interès per l’abstracció, el joc de les ombres i les formes geomètriques i la nova arquitectura.

Dins el col·lectiu, el Marcel i la Palmira eren coneguts com els mexicans pel vessant humanista i social que sovint donaven als seus treballs. Avui en dia l’escola paulista s’ha revalorant i s’està integrant en col·leccions com la del MoMa de Nova York o el mateix Museu d’Art Modern de Sao Paulo.