A Camarasa van fer la llum

Ara fa un segle es va posar en funcionament la central de Camarasa, aleshores una obra d’enginyeria inèdita al nostre país. La seua construcció va atreure milers de treballadors i va generar fortes tensions socials. Avui en dia la central continua funcionant i portant llum arreu de Catalunya i d’aquells fets en queden pocs records.

A la central hidroelèctrica de Camarasa, il·luminada per uns finestrals gegantins, el terra és lluent i les mastodòntiques maquinàries semblen enllustrades moments abans. Ni una taca de pols a les profunditats, on el brogit de la centenària turbina, que gira a la diabòlica velocitat de 375 revolucions per minut, no ens deixa ni parlar. Avui, el manteniment i funcionament de la presa i la central no requereixen personal permanent sobre el terreny, però no sempre ha estat així.

Una monumental obra d’enginyeria

A començaments del segle XX, el riu Noguera Pallaresa es va convertir en una fàbrica d’energia. Dirigida per l’americà Frederick S. Pearson, la companyia Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, va construir un parell de preses al Pallars (la de Sossís al Pont de Claverol el 1912 i la de Talarn el 1916).

Però l’àrea de Barcelona, en plena efervescència industrial, necessitava més i més electricitat. Seguint el curs de la Noguera Pallaresa, a pocs metres abans de la unió amb el Segre, allí on els alts vessants de pedra quasi es toquen i el pas del riu és més estret, hi van projectar una enorme presa, la qual formaria un pantà que arribaria fins a les portes del congost de Terradets, al Montsec. Era el 1917 i la I Guerra Mundial encara treia foc pels queixals. Les obres durarien tres anys, fins a l’estiu del 1920.

Amb 103 metres d’alt i 92 de mur a la vista, la presa de Camarasa era la més alta d’Europa i la tercera del món. La direcció de les obres anava a càrrec d’enginyers nord-americans i anglesos, que ja disposaven d’avançats mitjans com excavadores i un tren per transportar material.

De la infraestructura que es va construir per moure el material de les obres encara queden uns pocs trams de raïls (la locomotora, fabricada el 1912 als Estats Units, es conserva a l’estació del Carrilet de la Pobla de Lillet, al Berguedà). Una maquinària tan moderna va causar gran expectació a la contrada, com ho descriu el 1919 Valeri Serra i Boldú a Lo Pla d’Urgell.

Panoràmica de la construcció de la presa, que va transformar el paisatge del riu per sempre més.

Al folklorista urgellenc el fascinava que “unes barrines que tenen aplicats uns tubs d’aire comprimit foraden roques com qui forada una coca de cera amb un ferro bullent”, i de les obres afegeix que “ens admira que dalt del cim d’una de les vessants hi corri un ferrocarril”. Però no tot fou fàcil.

Com que el lent transport encaria molt el preu del ciment, un experimentat enginyer americà va haver d’idear un formigó que n’estalviava el 42%. Curiosament, com ens assenyala el també enginyer Marc Miret, actual director de la central hidroelèctrica, “amb el temps el formigó ha agafat una tonalitat grogosa, cosa que converteix Camarasa en una central de color diferent”.

En diferents espais de les instal·lacions anem trobant nombroses fotografies històriques que es van fer per documentar la construcció de l’obra. Davant unes imatges, Miret detalla una altra singularitat de la construcció: el blondin, “una vagoneta penjada d’un cable que portava i treia material al llarg i alt de la presa”. El nom ve de l’acròbata Blondin, que el 1859 va creuar les cascades del Niàgara damunt una sirga. En un dibuix explicatiu hi destaca “la peculiaritat de les comportes de la presa, que funcionen soles. Són de formigó i estan buides per dins, suren com unes gegantines boies flotants, encara que pesin 1.100 tones. Si l’aigua puja de nivell, entra dins de la comporta, el pes la fa baixar i allibera aigua de la presa”.

Quan el nivell descendeix, la cavitat es buida i la comporta, menys pesant que l’aigua, puja i tanca la presa. Ja dins la central hidroelèctrica, Miret posa èmfasi que tots els aparells són els originals: “els gegantins alternadors, les sòlides turbines, les canonades que canalitzen a pressió aigua al seu interior, i els mecanismes accessoris”.

Els canvis, pocs i obligats. Toni Núñez, un dels treballadors, assenyala una placa alta que marca el nivell de la inundació patida el 8 de novembre del 1982. “Després van haver de desmuntar els alternadors peça a peça, netejar-los i substituir el cablejat malmès”. A les profunditats de la central, on s’ubiquen les turbines, ens sorprèn que de les quatre només en treballi una.

Una situació xocant, donat l’elevat preu de la llum, però que, segons Marc Miret, depèn precisament de la quantitat d’aigua que hi ha al pantà de Camarasa: “Amb poca aigua, preval la reserva a l’embassament per sobre de la producció elèctrica”. Durant dècades, per al funcionament de la central es necessitaven operaris presencials tant de dia com de nit.

Uns ho feien a l’ampli panell de control, amb bombetes que s’encenien i apagaven lentament, i infinitat de robustos i analògics rellotges i indicadors. Des d’aquí ordenaven a altres operaris que obrissin i tanquessin manualment un munt d’aixetes i vàlvules per gestionar el flux d’aigua que entrava a la central per fer-la funcionar.

L’enginyer Miret ens mostra les ranures on s’introduïa una clau per activar funcions sensibles: “qui tenia la clau controlava la central”. A partir de la dècada de 1990, com a la resta de centrals, tot es va automatitzar i ara es dominen des d’un llunyà centre unificat situat a Lleida ciutat.

El vetust panell de control, que es manté com a record, contrasta amb el seu modern substitut que han instal·lat al davant: un petit ordinador a través del qual es domina tota la central amb un simple clic del ratolí.

La vaga de la Canadenca

Segons la historiadora Dolors Domingo, “en la construcció de la presa i la central hi van treballar unes mil persones de mitjana, arribant a pics de tres mil”.

En contrast amb l’avançada tècnica de construcció, les condicions laborals eren pèssimes: torns de treball de deu hores, feines de risc sense cap protecció de seguretat i amb la roba molla. Domingo ha calculat que “durant els tres anys que van durar les obres van morir un centenar d’obrers, uns setanta dels quals per malalties com la grip espanyola o el tifus. La resta, per caigudes d’objectes, aixafats pel tren o per ofegament”. Domingo remarca més dureses: “Els obrers vivien en barracons de la companyia, que els cobrava un preu excessiu, raó per la qual molts dormien en pallers i corrals del poble.

Els donaven part del sou en cupons, útils només a la botiga de l’empresa, a preus molt superiors als que podien trobar a Camarasa mateix”. La ràbia anava quallant entre els treballadors i el novembre del 1918 la Confederació Nacional del Treball (CNT) hi va celebrar un acte sindical que va finalitzar amb visques a l’anarquia i una manifestació per Camarasa.

Els treballadors, organitzats amb el suport de la direcció de Barcelona, amb el lleidatà Salvador Seguí al capdavant, es van declarar en vaga i, amb els diners recollits dels de la resta de Catalunya, van resistir un mes i mig, fins el 14 de gener del 1919. De res van servir els sis-cents guàrdies civils enviats a restaurar l’ordre ni la detenció dels líders sindicals.

Després, segons la mateixa Domingo, esperonada per la lluita de la CNT contra una multinacional que repartia beneficis a accionistes estrangers a costa de l’explotació dels treballadors, la “vaga de La Canadenca” va saltar de la central de Camarasa a la ciutat de Barcelona. Gràcies a aquelles protestes es va establir per llei la jornada laboral de vuit hores. La primera d’Europa.

L'exposició a la central hidroelèctrica 

Els detalls de construcció i funcionament, amb material didàctic, de la presa i central hidroelèctrica, la protesta sindical i la vaga s’explica a l’exposició permanent Camarasa 1917-1923.

Temps d’avenços tecnològics i de lluita obrera. Com que es troba en un edifici de la mateixa central, només s’hi accedeix de forma organitzada a través de Camarasa Activa (camarasaactiva.com, tel. 646136326). Al cuidat pati enjardinat, a l’entrada de la central, es mostra maquinària antiga, com un grandiós transformador amb un vidre per observar l’interior o tres altíssims i potents interruptors.

Museu exterior. Algunes peces antigues estan exposades als jardins de la central, com aquests interruptors de 110 kv.

Aquests tenen la mateixa funció que els de casa nostra, amb l’única diferència que, en lloc de 220 volts, treballen a 110.000. A sota mateix veurem, des d’un angle diferent i privilegiat, l’aiguabarreig de la Noguera Pallaresa i el Segre.

Un tomb per Camarasa

La historiadora Dolors Domingo ha resseguit els importants canvis ocasionats per l’arribada sobtada d’entre 1.000 i 3.000 obrers a un poble que, fa poc més d’un segle, rondava els 2.000 habitants: cases ampliades per a lloguer d’habitacions, botigues de queviures, fondes, estanc i barbers. Camarasa va tenir serveis com farmàcia, botigues de roba o llevadora, impensables en una població tan petita.

Amb tants homes vinguts de fora, la majoria joves solters, de seguida també van obrir cases de barrets encobertes com al Cafè Royalty o el bar de la Manya (c. Sant Antoni 10), on encara hi ha un cartell amb un picant doble joc de paraules: “servicio esmerado”.

Per evitar escàndols, els van obligar a marxar als afores, on va sorgir un local situat a l’actual carrer Sant Jaume 12 i de nom inequívoc: La Madame. També ens podem fixar en les motllures modernistes del balcó d’un comerç de teixits (Sta. Maria, 19), o la casa del metge del davant. El míting sindical de la CNT que va atiar la “vaga de La Canadenca” es va celebrar al llavors cine Nou (Sta. Maria, 10). En un corral de la vora cuinaven un plat al dia per als vaguistes.

Les diferents activitats econòmiques fomentades per la construcció de la presa estan ben detallades en uns plafons explicatius instal·lats en una quarantena de llocs. La ubicació dels plafons, la majoria concentrats en pocs carrers, s’indica en un mapa (Prat de la Riba, 33). Al costat tenim el conegut forn Capdevila, amb el pa i les apreciades coques de recapte cuites amb llenya.

Amb els quatre generadors a ple rendiment, la central produeix una potència instantània de 52.000 kW. De mitjana anual, l’electricitat produïda és d’uns 165 milions de kWh/any, que abasteixen el consum d’unes 47.000 llars.

El màxim històric de producció fou el 1972, amb 277 milions de kWh/any (un 67% més que la mitjana), i la menor producció el 1989, amb 77 milions de kWh/any (un 54% menys).