Aventura | El Pirineu en globus

Diuen que Jules Verne va fer un sol vol en globus aerostàtic a la seva vida. Va durar vint-i-quatre minuts i en va tenir prou per escriure la seva primera novel·la d’aventures, el 1863, que va titular Cinc setmanes en globus. La nostra aventura, en canvi, dura tres hores i deu pàgines. És, al cap i la fi, una manera diferent de descobrir el Pirineu.

Són les 9.45 hores d’un diumenge d’hivern. Ens traiem els guants malgrat estar a gairebé 4.700 metres d’altitud. Ahir va nevar tot el dia i avui el blau del cel ho envaeix tot. Per completar l’escena, el vent ens és favorable. La previsió meteorològica era, doncs, encertada. Mirem avall i el blanc i el fred són com una catifa rebregada. I sí, ens traiem els guants. És la inversió tèrmica. Tot i que segurament les esporàdiques flamerades hi ajuden. Es nota quan, després del rugit que trenca el silenci que regna aquí dalt, una llengua de foc escalfa els dos-cents mil peus cúbics d’aire que fan que el miracle sigui possible. En Miquel m’havia trucat dos dies abans, “com ho tens diumenge per volar? La previsió és ideal”. Després d’unes poques setmanes d’oportunitats perdudes i una pandèmia entre mig, no hi havia cap altra resposta possible. “On ens trobem?”

[7.00 h] Estem asseguts en un cafè de Vielha, a la Val d’Aran. L’interior està en penombra i, a banda de nosaltres nou, un grup de pisters de Baqueira-Beret s’espolsa la mandra a xarrupadetes de cafè. El cambrer ens explica el motiu de tenir el local a les fosques. Allà a la vora hi ha una discoteca i, a aquestes hores, si tingués els llums oberts atrauria, com una flor les abelles, els més perjudicats de la nit. I no està per històries. Assentim, entenem i fem l’últim glop a les nostres tasses.

[7.25 h] Fa molt fred. Estem a -5ºC. Les mans es congelen si gosem treure’ns els guants. Després de descarregar la cistella i la vela, comença el que és, gairebé, un ritual per a en Pep i en Miquel, de Globus Kontiki. La cistella es deixa tombada i s’hi enganxen tots els ancoratges i cables que la mantindran suspesa de la vela un cop alcem el vol. Amb l’ajuda d’un ventilador i l’escalfor de les llengües de foc que escopeixen els cremadors, la gran tela estirada en un descampat vora Gausac va agafant volum. La Maite i l’Aureli aguanten la boca de la tela perquè l’aire hi entri bé, mentre en Pep i en Miquel es mouen pel seu interior disposant els cables i cordes. La Marina, en Lluís, en Joan i la Maria són la resta de la tripulació i aguanten un cable mentre els altres esperen indicacions. Mentrestant, en Lluís fa fotos a una lluna gairebé plena que s’acomiada del dia amagant-se darrere dels 2.173 m d’un Montcorbison blanc però que comença a virar a taronja amb els primers rajos d’aquell sol que ens havien promès les previsions.

Al llarg del viatge anem localitzant cims com els Encantats, el Pedraforca, el Turbon o la Pica d'Estats.

[8.47 h] Pugem tots a la cistella menys en Pep, que ens recollirà al punt d’aterratge. La diferència de temperatura entre l’interior del globus i la temperatura ambient, exterior, és ja de 80ºC. La necessària perquè pugui volar. Tot transcorre lent, sembla que no hi hagi marge d’error possible, però tan sols amb dos esbufecs ja estem a cinquanta metres de terra. I quan Vielha s’empetiteix, blavosa enmig d’una vall encara a l’ombra, el sol ens acaricia un “bon dia” a les galtes.

[9.51 h] Sobrevolant els alts cims del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici sembla que sigui tot el Pirineu en bloc el que es mogui sota els nostres peus. La sensació d’ingravidesa i de no-moviment només queda desmentida pel passar, lent, de boscos de pi negre i avetoses, de crestes rocalloses que sobresurten del blanc i de rierols que esquerden el fons de les valls. Ens movem amb el vent, a la seva velocitat. Com un globus en una festa d’aniversari que s’escapa d’una mà infantil, amb el desig acomplert de volar, després de bufar les espelmes del pastís. I, si encara no estem del tot segurs que no sigui la terra que es mou allà baix, un GPS ens ho confirmarà. No com passava fa anys. “Vam enlairar-nos al Prepirineu un dia de molta boira” recorda en Miquel. “Després de sobrepassar-la teníem als nostres peus un mar immens de núvols que cobria tot el que la nostra mirada abraçava, tan sols sobresortint, al nord, el Pirineu. A l’hora del descens, i després d’haver enviat l’equip de rescat –el que ens recull al lloc d’aterratge– uns trenta kilòmetres al sud, on calculàvem que ens havíem desplaçat, vam creuar de nou la boira i ens vam adonar que érem al mateix lloc d’enlairament. La que es movia era la boira i no nosaltres! Això ara és impensable, en tot moment sabem on som amb exactitud.” Aquesta és una de les moltes anècdotes que recorda el lleidatà Miquel Messegué, després de trenta-quatre anys de volar d’ençà un llunyà 1998 quan, amb el seu amic Àngel Aguirre, sent uns noiets, van fundar Globus Kontiki. Després d’uns anys d’activitat en el que foren els inicis dels esports d’aventura –pònting, ràfting, hidrospeed, barranquisme– al Pirineu lleidatà, es van adonar que volien oferir alguna cosa diferent. I va ser un dia que, reunits a la cuina de casa, es van fixar que el calendari que hi havia penjat a la paret tenia, il·lustrant aquell mes, una foto d’un globus aerostàtic. “Uns inicis poc glamurosos”, bromegen en Miquel i l’Àngel, que tenen al seu currículum haver sobrevolat l’Amazones, el desert del Sàhara, els cims del Kilimanjaro i l’Aconcagua, Groenlàndia, Lapònia o les illes Svalbard a tres mil metres d’altura durant un eclipsi solar de dos minuts “que van semblar una eternitat, una de les experiències més sublims viscudes”.

Al llarg del viatge anem trobant boscos de pins i avets, estanys, tarteres, riurs o rieres que conformen un paisatge espectacular.

Però tornem al Pirineu. Concretament a 4.696 m d’altitud, la màxima que assolirem durant el nostre vol, quan portem uns 40 kilòmetres recorreguts. Des d’aquí dalt anem situant sobre aquest mapa a escala natural la Maleïda (3.403 m), el Mont Perdut (o Punta de Treserols) (3.355 m) i el massís del Turbó (2.492 m) a l’oest; i a l’est el pla de Beret i el port de la Bonaigua que enllaça la Val d’Aran amb el Pallars Sobirà, la Pica d’Estats (3.143 m), les dues agulles dels Encantats (2.743 m i 2.748 m), un dels emblemes del Parc Nacional, el Montsent de Pallars (2.883 m) i un allunyat Pedraforca (2.506 m); i més al sud i ja diminuts, Montserrat, el Montseny, la serra de Prades… I pobles com els aranesos Arties, Vilac o Salardú o ja al sud del Parc Nacional, Boí i Taüll, que guarden el romànic declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.Volar a tanta alçada no és per caprici. En general, els pics més alts del Pirineu no superen de molt els tres mil metres. Però els globus no tenen volant i l’únic control que té el pilot –que a aquesta altitud està obligat a portar oxigen– és ascendir i descendir escalfant l’interior del globus. Els desplaçaments en horitzontal s’aconsegueixen al ser empesos pel vent que ens trobem a cada capa d’altitud. I en un vol com aquest, amb aquesta orografia d’alta muntanya, el perill són els vents rotors. Aquelles forces o vents de retrocés que es generen quan el vent sobrepassa una muntanya. Si no s’agafés prou altitud i, per tant, distància dels cims, aquests vents podrien precipitar el globus contra el vessant de sotavent de la muntanya.

[11.05 h] Les empremtes de l’home, tants cops agressives, semblen poca cosa des d’aquí. Pistes d’esquí amb les fileres de cotxes aparcats i el formigueig d’esquiadors lliscant per les pistes, els apartaments disposats ordenadament a peu d’estació, les carreteres que serpentegen seguint l’orografia, un embassament –el d’Escales– amb la presa que apresa la Noguera Ribagorçana deixant anar aigua més depenent de balanços econòmics que de criteris ecològics o de recurs hídric. Altres empremtes conformen un paisatge humà estretament relacionat amb la natura, les terrasses dels prats, un triador solitari al final d’una pista que zigzagueja per un vessant completament nevat o una cabana que a l’estiu dona refugi, potser, a algun pastor o excursionista. La natura, per contra, es presumeix innocent, com de joguina. Els pendents, els rius, les roques, els senders marcats a la neu per petges d’alguna guineu a la recerca de menjar. Un se sent gran i petit a la vegada. I privilegiat. I els problemes desapareixen durant aquestes tres hores. Fins que lluny ja del paisatge nevat, sobrevolant la Terreta –aquell reducte amagat del Pallars Jussà, desconegut per a molts i a recer dels espadats de Sant Gervàs– anem perdent altitud. Aquí la terra, amb aquelles tonalitats marrons i grises de finals d’hivern, sembla la pell arrugada d’una vellesa llaurada durant segles per la natura i per l’home. Sobrevolem una frontera, en aquest cas un riu, la Noguera Ribagorçana, que separa el Principat de l’administrativament aragonesa Franja de Ponent, però no la gent d’aquests pobles. Els Masos de Tamúrcia, Espluga de Serra, Castellet, Sapeira, Espluga Freda, Escarlà, Tercui, Espills, Sobrecastell, Cornudella, Soperia, Berganui. El descens es fa amb calma. En Miquel aguaita el terreny. Ha de buscar el lloc idoni per aterrar. Una línia elèctrica per aquí, l’N-230 per allà, una granja al final d’un camí i els sembrats dels voltants no ho posen fàcil. Però a algú que ha sobrevolat deserts, selves, cims altíssims i el Pol Nord no li tremolen les cames. Cinquanta metres, quaranta-cinc, quaranta, ja ha decidit el lloc, trenta, vint, tots amb les cames flexionades, quinze, deu, d’esquena a la direcció d’aterratge, cinc, una mica de gas, terra, gas, terra. Uns baixen d’un salt i s’aferren a la cistella per dirigir-la, suspesa a mig metre de terra, des d’un sembrat fangós cap al camí asfaltat on ens espera en Pep amb el remolc i la furgoneta. I mentre la vela s’ajau, desinflant-se sobre un camp, alguna cosa dins nostre sembla desinflar-se també. Estem de nou amb els peus a terra i el desig, després de bufar les espelmes d’aquell pastís, sembla haver-se acabat. [11.51 h]

Globus Kontiki Només és possible fer aquesta travessa a l’hivern per qüestions purament tècniques. Volar en globus s’aconsegueix quan la diferència de temperatura entre interior i exterior de la vela supera els 80 ºC, A l’estiu, quan fa més calor, es correria el risc –al tractar-se d’un vol de llarga durada– de perdre el control d’altura (l’únic que es té!) si la temperatura ambient pugés massa i entressin en joc les tèrmiques. L’única empresa que fa aquesta travessa és Globus Kontiki (www.globuskontiki.com)