La segona vida dels llibres

No és estrany trobar, de tant en tant, uns quants llibres abandonats a la vora d’un contenidor. Els han deixat a la vista amb l’esperança que algú passarà, els veurà, se’ls endurà i els donarà una segona oportunitat. Quines alternatives té un llibre abans d’arribar al seu final? Tots els exemplars es mereixen una segona oportunitat?

Imaginem uns personatges basats en fets reals, arquetips de ciutadans que en un moment determinat decideixen desprendre’s d’un o diversos llibres. Què en fan? La Mercè i la seua germana Carme han enterrat el pare i ara n’han de buidar la casa. Mobles, roba, andròmines variades i llibres. Receptaris de cuina dels setanta i els vuitanta; llibres que semblen antics sense acabar d’escatir si ho són gaire, d’antics; manuals de salut familiar i primers auxilis i la col·lecció, gairebé completa, de literatura catalana que van publicar Edicions62 i La Caixa el 1980. No els vol ni l’una ni l’altra.

El Ferran i l’Anna es canvien de pis i la mudança és una bona excusa per destriar el gra de la palla. El pacte és clar: el llibre que no vulgui cap dels dos serà sentenciat. Novel·les de butxaca que ja no llegiran, best-sellers que ja han oblidat, col·leccionables sobre història de l’art han caigut en desgràcia i aniran a la capsa dels marginats.

El Robert i el Joan viuen en un apartament petitó i per feina i afició compren llibres nous i de segona mà habitualment. De tant en tant, quan la quantitat és asfixiant, van apilant aquells títols que hauran d’expulsar. Se salven els que tenen valor sentimental, estan dedicats, els poden ser útils com a consulta i els d’art. La resta, sobretot literatura contemporània, han de marxar.

Els llibres que es llencen al contenidor blau acaben convertits en pasta de paper.

“Per a nosaltres hi va haver un abans i un després de la pandèmia”, apunta Antònia Capdevila, directora de la Biblioteca Pública de Lleida. Va ser com un tsunami: “Al tornar a obrir les portes després del confinament molts usuaris havien aprofitat per fer net a casa i van venir amb piles i piles de llibres per donar. Vam haver de dir prou perquè era impossible de gestionar. I tot i el cartell que vam posar a la bústia de retorn per avisar que no s’accepten donacions, tot sovint ens hi deixen caure llibres que no són nostres.” Una biblioteca no és un pàrquing ni un cementiri de llibres: “El nostre espai és limitat i seguim un criteri de col·lecció que ens guia a l’hora d’incorporar nous títols i de descartar els vells. Això val per a la compra de novetats, la reposició de clàssics o la gestió de donacions especials.”  “Quan vam inaugurar la biblioteca vam decidir rebre, classificar i destriar les donacions”, apunta Capdevila. D’entrada hi ha unes condicions que són compartides per tota la xarxa de biblioteques: no accepten llibres de text, enciclopèdies domèstiques, revistes soltes, manuals de consulta passats de moda o qualsevol exemplar ratllat o trencat.

Després, amb els llibres que estan bé, feien una tria: “Algunes coses les incorporàvem al fons de la biblioteca, sobretot llibres anteriors al 1960 en qualsevol idioma i en català fins al 1979; tot el que estigui vinculat a les terres de Lleida; llibres que formin part del nostre catàleg i que estan en més bon estat que l’exemplar que tenim per al préstec i lectures obligatòries d’instituts i escoles. Aquests darrers els agafem tots perquè hi ha molta gent que no pot comprar-los i la demanda, al començament del curs, és alta.

La resta, ho encaixàvem i ho donàvem a les entitats socials que ens havien fet saber que en buscaven i necessitaven, com ara associacions de veïns o llars de jubilats.”Si algú s’acosta a la biblioteca amb una donació especial de llibres poc habituals ja se l’escolten d’una altra manera. Això no implica cap compromís, però si no és un catàleg de morralla s’ha d’avaluar.

Qui també podria tenir interès a avaluar-la és el servei de Biblioteques de la Universitat de Lleida, encara que d’entrada s’ho miren amb una certa distància. “Nosaltres ja no som el referent indiscutible dels estudiants a l’hora de fer consultes per als seus treballs. Ara tenen moltes altres opcions més còmodes i això ens ha obligat a redefinir el nostre catàleg”, explica Montse Larios, que n’és la directora. “Una col·lecció de cinquanta Aranzadis relligats amb tapes de cuir segur que va costar molts diners, però per a nosaltres és un problema que no aporta res.

Com a Servei de Biblioteques hem de tenir una política que permeti gestionar les donacions de manera solvent”, reconeix.Hi ha lots particulars que tenen un valor sentimental, però des d’una biblioteca pública s’han de mirar amb una certa distància; assumir que els llibres són objectes i no cal que sobrevisquin tots els exemplars de tots els llibres que s’han editat. “Molts, amb la còpia que en queda al Dipòsit Legal, ja és suficient”, apunta Capdevila.

Un manual de Windows98, un exemplar desmanegat del mític diccionari Albertí de color groc o un best-seller de butxaca de Paulo Coelho és complicat que cap institució o particular el vulguin. D’altres, això ho saben sobretot els que realment compren i acumulen llibres constantment, encara poden tenir un recorregut comercial al circuit de segona mà.

Les aplicacions de compravenda entre particulars com Wallapop serveixen perquè molta gent es plantegi, abans de donar o llençar un llibre, mirar de treure’n alguna cosa. El Código Da Vinci o Les veus del Pamano es venen en quantitats industrials, però també s’hi poden trobar títols de segells menys comercials com Raig Verd, Anagrama o Males Herbes, entre altres. Potser aquí és on anirien penjant els seus llibres el Robert i el Joan. Potser els portarien directament a una botiga de segona mà.

A Lleida ciutat hi ha dues llibreries especialitzades en aquest mercat. La Sabateria, regentada per Estefania Reñé, està situada al centre històric i explica que “la major part del que tinc aquí prové de llibreries comercials que tanquen i es desprenen de tot el seu fons o d’altres que necessiten fer espai i han de vendre part del que tenen en estoc; també compro lots de títols que els segells editorials eliminen del seu fons per fer lloc. Aquest tipus de material no és accessible al públic particular, són espais restringits a llibreries acreditades”, raona.

“Quan el teu mercat és la segona mà el ritme de reposicions potser no és tan frenètic com en una llibreria que rep novetats cada setmana, però aquí tenim un públic fidel i si sempre tinguéssim els mateixos títols deixarien de venir. Hi ha d’haver moviment constant.”

Re-Read va obrir les portes al carrer Pi i Margall, ara fa set anys, de la mà de Xavier Tabarés. “Som una franquícia que té més de quaranta llibreries per tot l’estat i alhora funcionem com a negoci independent; Re-Read ens posa un programari de gestió, estem al seu web i marca els preus de compra i de venda, però no formem part d’un fons comú compartit i cadascú decideix sobre el catàleg de cada negoci. El 90% dels llibres que entren provenen de particulars i entra de tot, encara que la literatura és el gènere més habitual perquè també és el que es ven més al mercat de primera mà.”

Com a La Sabateria, a Re-Read tenen els seus clients habituals, lectors que busquen autors o gèneres concrets, clients pacients que visiten el local de manera recurrent a l’espera de trobar allò que els permet engreixar la seua col·lecció particular. “Aquí també venen a comprar o a llogar instituts, hotels o cases rurals; institucions o empreses que volen tenir una petita biblioteca i que els interessa renovar-la amb una certa periodicitat i a un preu assequible. Sobretot busquen literatura i no tenen necessitat que siguin novetats”, explica Tabarés.

L’última estació abans de morir definitivament són les associacions com Ovelles Negres, de la Bordeta. A la porta del local hi tenen un expositor amb una selecció; a dins, una nau industrial als límits del barri, entre munts i munts d’objectes revisats, classificats i ordenats, a punt per ajudar els més necessitats, hi estan muntant una sala d’estudi amb ordinadors i uns prestatges enormes.

La Laura Perpinyà n’és una de les impulsores: “Hem recollit milers de llibres i els estem ordenant per posar-los a l’abast de la gent del barri que ho necessiti. El nostre objectiu és que sobretot la canalla pugui venir a estudiar i després, si volen, s’enduguin un llibre per llegir a casa.” En aquest tipus d’espais socials no hi ha la capacitat per crear una col·lecció, senzillament són l’última oportunitat dels llibres que la gent no vol ni s’atreveix a llençar directament a les escombraries.

Els punts d’intercanvi, com els que han col·locat alguns ajuntaments en velles cabines telefòniques o la companyia de teatre La Baldufa a la porta del seu local, a la Mariola, són l’alternativa final. “Els llibres que ens arriben els classifiquem i els posem una enganxina explicant que estan pensats per agafar-los i tornar-los”, explica la Pilar Pàmpols, de La Baldufa.

“Cada matí hi posem una selecció variada del que tenim i van marxant i tornant. Al començament va costar, però amb el temps hem aconseguit que funcioni amb normalitat.”Hi ha molts llibres que només els llegiran una vegada i després s’estaran anys i panys en un prestatge. Potser fins i tot passen de generació en generació sense que ningú els torni a obrir. Arriba un dia, però, que algú decideix que ja en té prou i se’n vol desfer. Alguns poden estar més o menys cotitzats, una immensa majoria, tard o d’hora, acaben convertits en pasta de paper.

El sector destrueix els llibres descatalogats

Segons dades del ministeri de Cultura el 2019, l’any anterior a la pandèmia, es van publicar 65.303 títols a l’Estat espanyol en paper. Entre tots es van imprimir un total de 229 milions d’exemplars. Tenint en compte que la tirada mitjana per títol és de 3.779, segons Juan Miguel Salvador, del gremi de llibreters de la Comunitat de Madrid, del 86% dels títols no se n’arriba a vendre més de 50 exemplars. Com que les llibreries no reben desenes, sinó centenars, de novetats cada setmana, els títols que no tenen sortida comercial es tornen a les editorials.

El 2021 es van vendre 174 dels 198 milions d’exemplars impresos. Si bé el decalatge és de 25 milions de llibres, una quantitat que molts professionals del sector consideren inassumible a llarg termini, aquesta xifra és de les més baixes dels darrers vint anys.

En el punt més àlgid de la bombolla econòmica la diferència havia arribat als 107 milions el 2007 i els 127 milions d’exemplars l’any següent. Eulàlia Pagès, directora de les editorials Pagès Editors i Milenio, explica que “la nostra política és guardar-los uns quants anys perquè no saps mai quan un autor i una temàtica pot tornar a posar de moda un llibre que tenies una mica aparcat; però arriba un moment que has de fer net. Per llei s’ofereixen a l’autor a un preu estipulat i els que no vol s’envien a reciclar”.