El Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Lleida es reivindica en la celebració del seu centenari

1792. Un petit grup de monges fugen de la revolució francesa vestides de civil i creuen la frontera espanyola buscant el refugi de la seua pàtria. Dues són originàries de Barbastre i venen de París, on havien viatjat amb l’objectiu d’aprendre tasques hospitalàries de la mà de les seues germanes de la congregació de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Camí de casa Sor Manuela Lecina i Sor María Esperanza Blanc paren a Lleida, on el bisbe aprofita per convidar-les a fer-se càrrec de l’Hospital de Santa Maria. “En aquella època l’establiment no passava un bon moment i les monges van acceptar l’encàrrec; era el 1792 quan elles dues i quatre més comencen a fer-se càrrec de les cures de l’Hospital”, explica la infermera i doctora Lorena Tejero Vidal. “Elles no són les primeres que practiquen cures a persones malaltes a Lleida, però sens dubte són el referent directe del col·lectiu a la ciutat i la seua àrea d’influència. No es pot fer una retrospectiva sense tenir-les en compte”, apunta.

Les Filles de la Caritat van assumir aquestes tasques durant tot el segle XIX, “exercint d’infermeres tant a l’Hospital de Santa Maria com a la Casa de la Maternitat i la de la Misericòrida i convertint-se, de facto, en les impulsores d’un procés de professionalització infermera per la seua capacitat de fomentar l’adquisició de coneixements i el pensament crític impresdincidible per al treball diari”, reconeix Tejero, que va fer la tesi doctoral sobre el paper de les monges a la ciutat fins al 2012, “quan es jubila la darrera monja en actiu que feia d’infermera al Santa Maria”.

Les monges de les Filles de la Caritat van ser les infermeres de referència a Lleida ciutat durant pràcticament dos segles

La pandèmia ha estat un forat negre en la celebració de moltes efemèrides. Una d’elles, la del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, que sobre el paper s’havia de festejar el 2021. Ara, dos anys més tard i aprofitant un relatiu respir en el dia a dia professional, han inaugurat una exposició que té com a objectiu “ser un petit homenatge a un col·lectiu que no sempre es té en compte quan es parla del sector sanitari”, confessa Miquel Calderó, infermer i secretari del Col·legi. Les Filles de la Caritat pràcticament van ostentar el monopoli de la infermeria a la ciutat fins al primer terç del segle XX, però no eren les úniques. “A molts pobles també existia la figura del practicant, que exercia funcions d’infermeria, o de llevadora, que ajudava als parts”, explica Mercè Porté, infermera i actual presidenta del Col·legi.

“Ja al segle XIX hi ha documents que demostren una certa inquietud per part d’alguns practicants per crear algun tipus d’organització professional, però no va ser fins al 1921 que creen el Col·legi de Practicants de Lleida, el qual considerem el nostre antecessor natural”, explica Calderó.

“Les cures són una pràctica tan antiga com la humanitat i les monges n’assumeixen la tasca ja a l’edat mitjana, però no és fins al 1915 que s’instaura el primer títol d’Infermeria homologat a partir d’estudis reglats. Fins aleshores, la formació era entre iguals, les veteranes ensenyaven les tasques a les novícies”, diu Porté.

Fins al 1915 no es van crear els estudis oficials d’Infermeria i fins als anys setanta no van ser universitaris

Tant la Mancomunitat com la República van promoure la formació laica del col·lectiu sense posar en dubte les congregacions de monges, però com en tots els afers d’aquest país la Guerra Civil ho va estroncar tot. “A Lleida els republicans les van expulsar totes i les van substituir per voluntàries laiques”, explica Carme Torres, infermera i durant molts anys directora de l’Escola Universitària d’Infermeria de Lleida.

Filles de la Caritat. Una monja aplicant tractament de fototeràpia a infants.

“Les Filles de la Caritat tornen a la ciutat amb les tropes nacionals i recuperen el control sobre les tasques d’infermeria a les diferents institucions en què es practiquen”. Aquest monopoli s’allarga fins als anys cinquanta, “quan es comencen a fer hospitals de la seguretat social arreu d’Espanya i les monges no tenen capacitat per assimilar-ho”, explica Torres.

El règim franquista havia fet taula rasa amb tot el que vingués de la República i havia agrupat els practicants, les llevadores i les infermeres sota el paraigua que va anomenar Assistents Tècnics Sanitaris (ATS). Per això l’Escola Preparatòria d’Infermeres, creada el 1950 per la Diputació de Lleida, es va convertir en l’Escola d’ATS, que amb el pas dels anys va esdevenir l’embrió de l’actual Escola Universitària d’Infermeria i de l’actual Facultat d’Infermeria i Fisioteràpia.

Al col·legi conserven documentació oficial com el carnet original de Manuel Sampedro Pintó, que va arribar a ser president del col·legi, com a practicant col·legiat.

“La consolidació dels estudis universitaris va permetre que el col·lectiu també assumís tasques de recerca, les quals han anat dotant les infermeres de més coneixement i reconeixement”, apunta Torres. “Des de sempre que en la formació per a les cures s’han transmès uns coneixements fonamentats en tres idees: caritat –que no és més que l’humanisme–, la ciència –els coneixements cientificotècnics– i l’art, que seria la capacitat de gestionar les dues anteriors i aplicar-les a cada persona segons la seua circumstància”.

Aquests valors, intrínsecs a la professió, són els que s’han anat transmetent de generació en generació, ja sigui a les aules de formació o al lloc de treball. “Els estudis són imprescindibles per exercir, però també s’han d’entendre com un punt de partida per començar a fer una carrera professional en què sempre hem d’estar a punt i predisposades a aprendre coses noves”, diu Torres.

El col·lectiu d’infermeria ha anat evolucionant amb la societat i amb el mateix sistema sanitari, encara que l’essència continua sent la mateixa: procurar cures i fer molta tasca de prevenció social. “Les nostres feines són docència, recerca i assistència, i aquestes funcions les hem d’exercir en els diferents llocs de treball on se’ns requereix”, explica Porté.

Formació. Alumnes de l’escola d’ATS de la Diputació durant els anys seixanta.

“Actualment ens podem especialitzar en cinc branques: del treball, llevadora, familiar i comunitària, salut mental i quirúrgica. Les especialitzacions impliquen dos anys més de formació i el problema actual és que, per falta de recursos, tenim infermeres molt ben formades a les quals no s’ofereixen places especialitzades”, remarca Porté.

El col·lectiu d’infermeria de Lleida està de celebració i, alhora, atent a les pròpies reivindicacions. Mirar el passat, avaluar el present i repensar el futur.

Històricament han estat un col·lectiu que potser ha viscut una mica a l’ombra dels metges, essent relegades a funcions que potser eren vistes –i promocionades– com a auxiliars. La veritat, però, és que “sovint som nosaltres qui estem més en contacte amb la gent, ja sigui a l’atenció primària fent prevenció i fomentant hàbits saludables entre la població, com als hospitals, on som la referència quotidiana dels pacients perquè som qui els veu més hores cada dia.

Hem demostrat que la nostra atenció és molt important per a la millora dels pacients; per això volem que se’ns tingui més en compte a l’hora de prendre decisions a tots els nivells del sistema santari de qualsevol societat en la qual participem”, reivindica Porté. Sensibles i treballadores, les infermeres estan al peu del canó.

Al peu del canó

Com a part indispensable del col·lectiu sanitari, el de la infermeria ha viscut, des del primer moment i a primera línia, els estralls de la pandèmia. “A mi m’agradaria pensar que d’aquesta crisi sanitària n’hem sortit reforçades de cara la societat, que se’ns valora i reconeix una mica més que no pas abans”, expressa Carme Torres. 

“Durant els mesos més durs de la covid hi havia companyes que no vivien amb els seus familiars per poder continuar prestant els seus serveis i alhora no posar-los en perill; a Barcelona moltes van arribar a viure en hotels amb la incertesa i l’estrès que suposava treballar en hospitals i no saber exactament a què s’estaven enfrontant”. Com la resta de persones que treballen al espais sanitaris –des del col·letiu mèdic fins al de personal de neteja– els infermers i les infermeres encara s’estan recuperant d’una crisi que els va tensionar amb duresa. Malgrat tot, el seu compromís amb les cures i la salut de la ciutadania “és un valor intrínsec a la professió i això totes ho tenim molt clar”, sentencia Carme Torres.

Infermeres en la memòria: la força invisible d’una professió

L’exposició és un recorregut per la història de la infermeria catalana, un repàs que es complementa amb una col·lecció d’objectes –estris professionals, insígnies, documents…– que han format part de la pràctica professional de matrones, practicants, ATS i infermeres sobretot al llarg dels darrers cent cinquanta anys. També hi ha una dotzena de vestits originals que ens permeten resseguir la indumentària i l’estètica del col·lectiu en diferents èpoques. La mostra es complementa amb uns panells específics de la professió a les terres de Lleida.