El paper de la conservació

Bona part dels nostres orígens, de la nostra història, dels nostres coneixements, passen de generació en generació gràcies a la capacitat de guardar-ne un registre, de conserva-ho en documents. Hi fixem la memòria per no perdre-la i la Núria Vila és una de les restauradores encarregades d’evitar que es facin malbé.

Talment com un laboratori secret. De fora és la típica casa pagesa del pla de Lleida: l’habitatge, al primer pis, s’assenta sobre un garatge de dimensions catedralícies. Per la porta gairebé podria passar-hi una recol·lectora sense rascar els retrovisors i, a dins, el magatzem és ple d’eines, trastos, bidons, escales, tractors i maquinària agrícola coberta amb una fina crosta de terra.

En un lateral, sense cridar l’atenció, hi ha una petita construcció, un habitacle aïllat, una antiga càmera frigorífica feta d’obra. La porta, hermètica, té un ull de bou per poder-ne veure l’interior. El taller de la Núria Vila és com una nina russa amagada a les entranyes d’una altra nina més gran.

Després d’estudiar Història de l’Art es va matricular a l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. Tres anys més tard, en sortia amb el títol a la butxaca i l’epígraf d’especialització en documentació. “Això vol dir que puc treballar patrimoni gràfic, documenal o bibliogràfic en suport paper, pergamí o pell”, explica mentre va tallant, amb la precisió d’un cirurgià, els cordills que relliguen un llibre de comptabilitat del segle XVII.

“Aquests tipus d’exemplars eren eines de treball i ara són documents històrics que conserven part de la nostra història. Durant molt temps potser no els ha tocat nigú, però són llibres que en un moment determinat consulten els historiadors, per exemple, per això és important de conservar”.Com passa amb la nostra salut, sempre és millor cuidar-se i prevenir que no pas haver d’actuar quan el mal ja ens ha atacat.

“La restauració sempre és la feina més vistosa, però la més valuosa és la conservació. Prevenir perquè els documents no es facin malbé és la millor manera d’evitar mals majors. Però això no sempre ha estat una prioritat. De fet, gairebé mai no ho ha estat”, es lamenta.

Núria Vila és l’alma mater de Grafia, l’únic taller especialitzat en restauració documental de les terres de Lleida

En un model ideal, al qual es tendeix poc a poc, encara que falti molt, es tracta d’assegurar una correcta conservació i manteniment dels documents, sobretot “a través del control mediambiental de la humitat relativa, la temperatura, la il·luminació, la pol·lució, la ventilació i la neteja”. Moltes de les feines no són fruit d’un dany provocat per un accident puntual sinó, precisament, els problemes causats per una conservació deficitària.

“Entre els documents antics que m’arriben a vegades hi ha autèntiques joies, com la bíblia de Lleida que custodien a l’Arxiu Capitular. És del segle XII i és la segona més gran que es conserva a tot Europa. Quan et quedes a soles amb un llibre d’aquestes dimensions i història és un moment especial. Són llibres que hipnotitzen, t’imagines les moltes persones que hi han treballat i és emocionant. També és una responsabilitat molt gran, esclar”. Aquest tipus d’exemplars són excepcionals, la majoria dels documents que ha de restaurar són llibres que contenen informació pràctica: comptabilitat, actes notarials i registres administratius o parroquials.

“No són peces d’art pensades per delectar la nostra mirada, la majoria no són peces custodiades en un museu sinó tot el contrari: sovint són documents de treball i això es nota en com han estat tractats”.Quan la Núria comença amb el procés per restaurar un document el primer que fa és posar-lo sobre la taula i analitzar-lo. “A mesura que el vaig estudiant vaig veient si ha estat gaire manipulat; si la coberta no és l’original o ha estat retocada o reemplaçada; si s’han arrencat o afegit pàgines; si s’han escrit o guixat en diferents èpoques i si han utilitzat diferents materials. La feina d’una restauradora no és desxifrar-ne el contingut sinó presevar-lo a partir de conservar el continent”.

Al centre del laboratori hi ha una taula immensa. Obre el llibre i amb un bisturí separa la tapa dels plecs interiors i curosament en va tallant els cordills. Pel fet que n’hi ha de dos tipus i la manera com estan agafats, la Núria sap que el llibre ha estat potinejat amb anterioritat.

Va separant els plecs, numerant els fulls, desplegant-los sobre la taula. Ordre, sincronia, pulcritud, constància, precisió, paciència. Núria Vila ho té tot perfectament organitzat. Si bé hi ha problemes que es van repetint -els fongs, els forats causats per les rates o la degradació natural del paper modern, etc– cada document és únic i s’ha d’analitzar amb cura.

N’hi ha que han estat segles plegats i s’han deformat, d’altres estan molt bruts a causa de la manipulació, ja que s’han consultat durant molts i molts anys; alguns estan estripats o tenen pedaços i afegits relligats. “Com quan estem malalts, encara que hi ha receptes més o menys genèriques, sempre hem de fer un diagnòstic personalitzat”, explica Vila mentre va retirant minicaques de mosca d’un llibre del segle XII.

La neteja també es molt important, després de tants anys és normal que, en obrir-lo, entre les pàgines, hi trobi “papers amb anotacions, palla, fulles i flors, insectes morts, ungles, cabells i molta pols”. Sovint hi ha documents que presenten forats, moltes vegades provocat per rates, que se’ls mengen, o corcs.

Tanmateix, i encara que sigui una paradoxa, “els més destructius a l’hora de malmetre documents som els humans. Fins i tot quan són les bestioles les que els roseguen ja que, si hagués estat ben conservat, no hauria passat”, apunta.

Des de la negligència més flagrant, fins als accidents o els atacs premeditats, els humans som el perill més gran al qual s’enfronta la nostra memòria documental. La història és farcida d’episodis vergonyants en què la destrucció de biblioteques i arxius ha estat implacable i irreparable.

En paral·lel –no està tot perdut– també hem sabut desenvolupar tècniques i materials per restaurar aquest patrimoni. Tècniques que combinen coneixements actuals i processos artesanals gairebé ancestrals.

“Durant segles, i sobretot amb documents de treball i consulta, la gent els ha manipulat sense coneixements ni vocació de restauració. És habitual, per exemple, trobar-te que han retallat un document de pell per fer la coberta d’un llibre.

Això, des de fa molts anys, és una pràctica impensable”, explica Vila.El que ella va aprendre a l’Escola de Restauració, i li va quedar fixat com un tatuatge al front, són els quatre principis que orienten la seua professió: “La mínima intervenció, la legibilitat, la reversabilitat i l’estabilitat. Quan procedim a tractar un document sempre hem d’optar per la mínima manipulació necessària, renunciant sempre a qualsevol temptació creativa.

A vista. Els forats en aquesta portada d’un llibre del s. XVII es veuran i alhora es reintegraran amb polpa de paper.

També hem de fer una acció que sigui visible en el sentit que no confongui el lector, s’ha de poder distingir el que hem fet sense distorsionar l’obra i buscant la màxima harmonia amb la peça original. Com que potser en un futur apareixen opcions encara millors, qualsevol cosa que hi afegim ha de poder-se retirar sense fer malbé la peça.

Els materials, de primera qualitat, han de complir un seguit de normatives que garanteixin el seu ús en la restauració”, afegeix.Amb els anys, el taller Grafia de Núria Vila (grafia.restauracio.conseracio@gmail.com) s’ha convertit en una referència al sector. Per les seues mans han passat llibres, cartells, pergamins, manuscrits de tota mena.

El més antic va ser un pergamí del 1057 que es conserva a l’Arxiu Comarcal de la Noguera, el qual testimonia la donació que Ermengol III d’Urgell i la seva esposa Clemència van fer del castell i terme de les Avellanes a Miró Isarni i Hug Arnau. No tots els documents que li arriben són tan especials, però tots són importants. Com cantava Raimon, manllevant les paraules de la saviesa popular, “qui perd la memòria, perd la identitat”.

Abans i després. Restauració d’un cartell original d’un concert del compositor i pianista Ricard Viñes a la mítica Salle Erard de París el juliol del 1919. El cartell forma part del fons de l’Arxiu Municipal de Lleida.

A partir del segle XIX el paper va perdre qualitat

El paper que estem acostumats a tocar el nostre dia a dia no és gaire amic de l’aigua ni qualsevol altre líquid. Per això, veure la Núria enfonsar –curosament– un grapat de papers del segle XV en un cubell és una imatge impactant. “Fins a mitjans del segle XIX el paper es feia a partir de teixits, sobretot cotó, lli i cànem. A partir d’aleshores s’introdueix la fusta com a matèria primera i això devalua la qualitat considerablement”, explica Vila.

“La fusta conté lignina, un àcid que farà que la pasta de paper, i per defecte el paper, contingui una acidesa que provoca el que s’anomena hidòlisi àcida. Les mol·lècules es dobleguen i això comporta canvis en les propietats químiques de la cel·lulosa.

Això fa que el paper s’esgrogueeixi, que perdi resistència, es torni trencadís o fins i tot s’esmicoli amb el tacte”, raona Vila. Mentre un paper de fa mil anys, si està ben conservat, aguanta molt bé el pas del temps, tot el paper produït des de fa un segle i mig té data de caducitat. Per això, apunta Vila, hi ha museus que estan mirant de conservar algunes peces, com fotografies, manuscrits o pintures, en condicions molt especials.