Josep Rosell: un trempolí de cine

Josep Rosell va participar recentment en un homenatge a ‘La plaça del Diamant’ de Francesc Betriu organitzat per la UdL. De la mà del realitzador d’Organyà va introduir-se en el setè art el 1974 i s’ha convertit en el director d’art més veterà del cinema espanyol. Sense retirar-se del tot, ara s’ho mira amb més calma des del seu Tremp natal.

Si hi ha algú en el món del cinema espanyol que ha estat en unes quantes llistes negres dels productors, aquest és el trempolí Josep Rosell. Si hi ha algú en el món del cinema espanyol que pugui presumir d’una carrera que frega els cinquanta anys al peu del canó, també és ell.

Un home irreverent, divertit, educat, detallista, compromès, lúcid, directe i enginyós. Es nota que estima el cinema i que ha posat tot el seu art, i molt d’ofici, al servei de cadascun dels projectes en els quals ha treballat. Tampoc viu de la nostàlgia, per això encara li continuen trucant.

Després fer el batxillerat intern als Salesians de Mataró va matricular-se a Filosofia i Lletres. No va tornar mai més a la facultat i va començar a estudiar disseny industrial a l’escola Eina.

“Allà tenia professors com Ràfols-Casamada, Xavier Miserachs o Solé Tura, que un dia ja no va tornar perquè el va detenir la policia franquista”. Corria el maig del 68 i estudiar era l’última de les prioritats d’una generació que volia fer la revolució.

“Ni vam fer la revolució ni vaig acabar els estudis. Després de treballar passant plànols a net en un estudi d’arquitectura i d’aprenent de dibuixant per a una fàbrica de mobles, vaig passar una temporada a París amb el meu cosí Benet Rosell i el grup d’artistes catalans que aleshores hi havia a la capital francesa. Després vaig tornar per fer la mili, que em va tocar a Madrid. M’encarregava de repartir paquets i cartes amb un jeep Willys, els descapotables de la guerra del Vietnam, i un dia em vaig escapar a mitja ruta per anar a veure el meu cosí i un amic seu, en Francesc Betriu”.

Dibuix. Detalls tècnics dels canvis que s’havien de fer a un autocar per a la pel·lícula ‘El año de las luces’, de Fernando Trueba.

El director d’Organyà, l’any següent, li va trucar perquè havia de rodar una pel·li a Barcelona. “Em va preguntar què sabia fer i jo li vaig demanar quines feines hi havia en un rodatge. Em va explicar com s’organitzaven i em va semblar que el departament de decoració era on més podia encaixar”, recorda. L’entrada més antiga al seu currículum és d’ajudant de decoració a Furia Española, de Betriu, rodada el 1974.

Diuen que és la darrera pel·lícula que Franco va veure al seu cinema privat del Pardo, una producció de baix pressupost –Mónica Randall li deixava el seu Seat 600 per anar a fer encàrrecs– i una de les més censurades per la dictadura. La porta s’havia obert i ell havia posat un peu a dins del sector.Li agrada pensar que tot va començar el dia que va néixer, un diumenge a les cinc de la tarda a casa, en un pis situat sobre el cine Salón de Tremp el 1950.

L’anècdota l’arrodoneix imaginant que s’hi projectava una pel·lícula de Groucho Marx. La directora de decoració a Furia era Elisa Ruiz, “una andalusa molt bona professional que havia començat a l’època daurada dels estudis i que s’havia sabut adaptar als canvis que, als anys setanta, va experimentar el cinema a nivell internacional.

Arxiu personal. Josep Rosell guarda una capsa amb el material de treball de cadascuna de les pel·lícules en les quals ha treballat des dels anys setanta.

La nova fornada de directors americans i europeus –la Nouvelle Vague, el Neorealisme italià o l’Escola de Barcelona– van abandonar els platós per posar les càmeres en escenaris reals. Això va ser un canvi de paradigma en el món de la direcció artística, ja que va ser el moment en què van anar perdent protagonisme i influència en els rodatges en favor del director de fotografia”, explica, “Furia, El secreto inconfesable de un chico bien o La plaça del Diamant es van fer en escenaris naturals, els quals es tractava de manipular el mínim imprescindible per tal d’adaptar-los a les necessitats del rodatge i la pel·lícula”.

Entrar a treballar al circuit del cinema en terreny personal, i l’aprovació d’una Constitució que segellava el canvi de règim en el terreny polític, no va apagar el seu esperit rebel. Rosell va ser un dels fundadors de les comissions obreres al sector del cinema: “Jo em movia a l’òrbita del PSUC, però m’interessava més el món del treball; en aquella època vaig participar en algunes de les mobilitzacions més sonades del sector.

A La verdad sobre el caso Savolta el productor va fer fora el director per desavinences sobre la pel·lícula i els treballadors ens vam constituir en una assemblea i vam paralitzar el rodatge fins que el van readmetre. Anys més tard, també vaig estar a punt d’organitzar una vaga perquè la productora no havia pagat el sou a una de les meues ajudants”.

Episodis com aquest –algun va acabar en judicis que va guanyar– eren els que posaven el seu nom a les llistes negres d’alguns productors. Lluny d’atemorir-lo, va continuar gaudint de la confiança dels companys i, amb el temps, els mateixos que l’havien amenaçat acceptaven que continuava sent un dels millor directors d’art que podien contractar i el tornaven a trucar com si res no hagués passat.Perquè Josep Rosell –a Madrid també s’ha fet dir sempre Josep– mai no ha tingut la temptació de posar el seu ego per damunt de l’obra.

“Quan Fernando Trueba va recollir l’Oscar per Belle Epoque va dir que si Déu existís seria Billy Wilder. Jo afegeixo que si això fos cert, Alexander Trauner seria la Santíssima Trinitat. Hongarès de naixement, es va formar a París com a pintor i va fer carrera al Hollywood dels grans estudis com a director d’art i va treballar amb directors com Orson Wells, John Huston o el mateix Wilder. Trauner deia que qualsevol decorat que sigui un fi en si mateix és un mal decorat i que el decorat ha d’estar al servei de l’acció, ha de ser mal·leable i ha de facilitar la inspiració del director, no pot limitar-ne l’acció”.

Aquí cal afegir un detall important per als qui treballen en indústries menys solvents que la californiana, que també s’ha de saber gestionar el pressupost i adaptar-se a les oportunitats. Rosell potser no acceptaria ser el director artístic d’una superproducció a gran escala i, al mateix temps, va resoldre amb mestratge els reptes d’El Orfanato.

Decorats. Procés de construcció i acabats d’un decorat per a la sèrie ‘Carlos III, rey emperador’, la qual es va rodar als estudis El Álamo de Madrid.

Després de cinc nominacions finalment va guanyar el Goya, el qual no va anar a recollir –ho va fer la filla en nom seu– perquè aquest tipus d’actes li fan més aviat mandra. Citant el seu amic i director Vicente Aranda, “els premis no és que no s’hagin de merèixer, és que no s’han de desitjar”.

Sí, Rosell també trenca amb els estereotips que relacionen cinema amb el glamur de les estores vermelles. “El dia a dia dels rodatges són durs i estressants, quan acabes una pel·lícula sempre plana aquella por de no saber si el telèfon tornarà a sonar i en segons quines pel·lícules te’n vas força setmanes fora de casa.

Quan la meua filla va fer les primeres passes jo estava a Turquia rodant La pasión turca i m’ho vaig perdre. Això, si treballes a prop, no et passa. De fet, el cinema és una indústria de gent jove. Ja ho era quan vaig començar i encara ho és ara. Els de la meua generació fa molts anys que es van jubilar tots”. Tornant als rodatges, “Bayona no volia fer els interiors en una casa de veritat perquè era conscient que volia posar la càmera en llocs que eren impossibles si no és en un plató, de manera que vam haver de construir la casa de zero i adaptar-la.

Com a director d’art sempre has de ser conscient que els decorats no són només un lloc on passa l’acció, també han de crear una atmosfera, han d’ajudar a construir els personatges”, raona. “Si en una pel·li hi surt un director d’art no has de rodar a casa meua perquè és la casa real d’un director d’art.

Aquesta és meua, per a la pel·lícula n’has de fer una de nova que s’adapti a la personalitat del personatge”. Versemblança i realisme no són sinònims de veritat i realitat, per això també recorre a una frase de Marsé que, de ben segur, Rosell ha repetit més d’una vegada als seus alumnes de l’ESCAC: “Fins quan s’haurà de repetir que allò versemblant és més valuós que allò real?”.Això no vol dir que tot s’hagi de construir de zero i s’hagi de fugir del món real.

El rodatge de La lengua de las mariposas estava pensat en dues parts, els exteriors a Galícia i els interiors en plató a Madrid. “Cuerda no va veure clar aquest canvi d’ubicació i em va demanar si no podríem buscar localitzacions a la zona, una decisió que va ser encertada perquè vam transmetre una energia i un realisme que potser no hauríem aconseguit recrear tan bé en plató.

Com deia Trauner, “el procés creatiu està viu i els decorats han d’estar preparats per canviar i adaptar-se a les necessitats del rodatge”, apunta. Quan li pregunten com és que encara aguanta, com s’ho fa perquè les noves generacions no l’hagin empès fins a fer-lo fora, ell diu que no ho sap.

La seua dona, la Lola Abelló, aprofita un silenci per dir que és massa humil i que no ha deixat d’estar a l’agenda de productors i directors perquè saben que té recursos, que és treballador i que és molt detallista. Potser no sap fer anar programes de plànols com l’Autocat ni crear atmosferes a partir de la pintura, però té una bona concepció de l’espai i és enginyós trobant solucions per als directors.

Sí, sap que les nòmines les paguen les productores, però mai no s’ha deixat enlluernar pels diners i sempre ha tingut una actitud rebel. Rosell és una ànima lliure i, alhora, implicada en el cinema i compromesa amb la classe treballadora que el fa possible. Un home que ha sabut evolucionar sense renunciar.

MIG SEGLE CONSTRUINT ESCENARIS REALS

Josep Rosell és el director d’art en actiu més veterà del cinema espanyol. Durant els gairebé cinquanta anys de carrera ha treballat amb directors com Vicente Aranda, Fernando Trueba, Eloy de la Iglesia o José Luis Cuerda. Amb un premi Goya a la millor direcció artística per El Orfanato i cinc nominacions més a l’estatueta de l’Acadèmia Espanyola, el trempolí va començar el 1974 com a ajudant de decoració a Furia Española, de Francesc Betriu, i actualment està acabant el rodatge d’El mestre que va prometre el mar, de Patrícia Font. Pel camí ha treballat en una seixantena de pel·lícules, una desena de sèries i mitja dotzena d’obres de teatre. També ha fet classes a l’Institut del Teatre i l’ESCAC.