Els migrants fan créixer pobles

Existeix un mantra segons el qual la fibra òptica atraurà urbanites a fer teletreball als pobles petits. Mentre això no passa, els qui estan frenant la sagnia del despoblament al món rural de les nostres comarques són els migrants que treballen al camp i s’hi queden a viure amb les seues famílies. Gràcies a ells, també aguanten serveis com les escoles rurals.

Va arribar del Marroc amb un visat de turista i una idea: trobar feina a la construcció durant la febre olímpica. Amar El Ouasdi, de cultura berber, tenia vint-i-dos anys. Una vegada es van acabar els Jocs va venir la gran aturada. Sense papers, sense contactes, sense experiència ni recursos, un compatriota els va dir que si s’aventuraven al cor de les Garrigues potser algú els donaria feina collint olives.

“Amb quatre amics vam agafar el tren cap a Lleida i d’allà un autobús fins a Bovera. Era novembre i vam arribar de nit. El poble estava desert i feia molt fred, vam dormir al ras. L’endemà, al bar, vam conèixer un home que ens va portar a la Granadella per trobar algun pagès que necessités temporers. Només vam aconseguir un telèfon i vam tornar a Mataró. Al cap d’un mes vam trucar i ens van oferir feina. Amb un amic ens vam passar la campanya vivint sols en una cabana, al tros. El terra era de terra, la porta no tancava i no hi havia finestres, ni llum, ni aigua, tampoc llits ni res. Estàvem a una hora a peu del poble, només baixàvem un dia a la setmana per comprar menjar i fer un cafè amb llet. Vam passar molt fred, quan queia la nit enceníem un foc al terra i ens il·luminàvem amb espelmes. Va ser dur, no coneixíem ningú”, recorda l’Amar.

Històricament les polítiques públiques contra el despoblament han seguit dues línies clares: evitar que marxin els autòctons que fan de pagès (amb ajudes com la PAC) i atreure urbanites per dinamitzar l’economia amb noves experiències (els fons LEADER).

Pel camí, han tendit a obviar i ignorar una realitat que molt pocs sobre el terreny s’atreveixen a qüestionar: els migrants. El sociòleg Jordi Garreta, director la Càtedra d’Estudis socioeconòmics i Despoblament del Territori de Lleida de la UdL, confirma que “el despoblament al món rural i l’èxode de la gent a les grans ciutats és un problema que ve de tan lluny en el temps –més d’un segle– que pretendre revertir-ho en pocs anys és una quimera”.

El problema el sap tothom: envelliment de la població i fuga del jovent local. Una equació que en molts pobles de Lleida només estan trencant els treballadors temporers que han pogut trobar feina estable i, després, han aconseguit tirar endavant el reagrupament familiar.

“Aquí tothom té molt clar que si no fos pels migrants els pagesos ja hauríem plegat: són imprescindibles per collir la fruita.” El Manel Pontí viu a Fraga i és pagès a Massalcoreig, on va néixer i encara té la casa i les terres. “N’hi ha que han anat venint a fer la temporada uns quants anys i al final es queden perquè troben feina estable al camp i els pagesos els ajuden a regularitzar la situació. A mi em sembla que si no fos per ells l’escola del poble ja seria tancada”, raona. Els carrers de Massalcoreig són com els de qualsevol poble petit de les terres de Lleida: poc moviment i moltes cases buides.

Amb aquest panorama l’escola tenia un futur incert i ara, gràcies a l’aposta de l’ajuntament i la implicació de l’equip docent, han aconseguit revertir la situació i passar de setze a mig centenar d’alumnes. Francis Martínez és la directora: “Obrir l’escola bressol i posar en marxa el servei de menjador van ser dues decisions clau per evitar el tancament.

Un altre factor són els fills de les famílies migrades, que els darrers anys han consolidat la població estable. Amb el català com a llengua franca dins i fora de l’aula, els adolescents i els infants actuals ja creixen entre iguals.”Segons dades de l’Atles del Món Rural de Catalunya 2022, publicat pel Departament de Geografia i Història de la UdL, mentre la mitjana d’immigrants als pobles petits és del 7,7% de la població, lluny del 20% que es concentra a les grans ciutats; la presència dels seus fills a les escoles rurals es mou entre el 17 i el 25% als pobles de les comarques de Ponent.

La Zahira Azzouzi va venir amb dotze anys d’un poble petit del Marroc a Aitona seguint el camí del seu pare, que després de passar-ne vuit al Baix Segre ja tenia una feina estable al camp. “Quan vaig arribar no sabia ni una paraula en català ni en castellà.

La Zahira (mare) i l’Alicia (treballadora) a l’escola de Massalcoreig

La primera persona que m’hi va introduir va ser una veïna, la senyora Maria, que a mi i els meus germans ens ensenyava paraules soltes. A l’escola i l’institut pràcticament érem els únics immigrants. Vaig patir molt, però en pocs mesos ja començava a entendre algunes coses. D’això fa vint anys, ara soc mare de dos fills i m’encanta viure a Massalcoreig.”

El mateix que li va passar a ella, cada any ho viuen alguns alumnes nous que, vinguts pel reagrupament familiar, arriben sense conèixer l’idioma. “En un poble com aquest s’integren molt ràpid a l’escola, la canalla són com una esponja. L’altre dia un pare em confessava que estava molt orgullós de veure que la seua filla ja parlava català”, explica Francis.

Amb els adults les dinàmiques són diferents, “els homes interaccionen més perquè han de buscar feina, coneixen més gent i la majoria van venir sols i també fa més anys que viuen aquí”, raona Montserrat Jové Vidal, fins aquesta setmana alcaldessa del poble. “En canvi, les seues dones, que han vingut d’adultes i casades des del Marroc, els costa més la relació amb la població autòctona. Es poden crear vincles personals, però l’idioma és una barrera important i no sempre és fàcil superar certes diferències culturals”, reconeix.

“Ara bé, són una realitat que no podem obviar i hem d’assumir que són les úniques persones que sense tenir cap vincle familiar amb el poble han decidit venir a viure-hi. No podem mirar a una altra banda i ignorar que hi són. Nosaltres hem de fer passos per integrar-los, com ara parlar-los més en català perquè aprenguin la llengua, i ells han de fer el mateix. No es tracta de perdre els costums ni la religió, sinó de conviure i compartir tot allò que sigui possible”, apunta.

Atzara Noguera, de la Granadella, que també acaba mandat al consistori, té clar que existeix un risc que no beneficia ningú: els guetos. “Potser en un primer moment algú es pot sentir més segur o acompanyat si es tanca en la seua comunitat, sigui autòctona o immigrant, però a la llarga no és bo per a la Granadella ni per a ningú. No ens hem de resignar a no molestar-nos, hem de viure plegats i treballar, cadascú des del seu dia a dia, perquè tothom se senti part del poble. Ara viuen aquí i han de poder participar en la nostra societat amb drets i amb deures. Com tothom. No hem de fer veure que tot és perfecte ni considerar que tot és un problema”, apunta.

Joan Puig dirigeix l’IES L’Olivera que, situat a la Granadella, és la referència dels pobles de la zona.

Ho diu davant del Mounir, que fa tretze anys que viu a les Garrigues i amb la seua parella, una noia del poble, acaben de tenir una filla. “Els meus pares viuen al Marroc. Durant molts anys no els vaig poder visitar pel tema dels papers. La meua família està dispersa entre allà i aquí, però jo he format la meua a la Granadella i soc feliç aquí”, diu.Mounir treballa al sector primari, com també ho fan la majoria dels migrants, vinguin del continent que vinguin, que s’han instal·lat en un poble petit.

“Del 2007 al 2013 estava temporal i feia campanyes per tota la península, però després vaig aconseguir feina permanent a Massalcoreig i aquest any he aconseguit portar la dona i els fills”, explica l’Abderrazak. “Amb el meu germà hem pogut llogar una casa per viure amb les nostres famílies i segurament ens comprarem un cotxe a mitges de segona mà per poder-nos moure amb facilitat.”

Eduard Trepat és geògraf i coordinador tècnic de l’ARCA, l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya. Fa molts anys que des de diferents entitats i institucions estudia les dinàmiques demogràfiques del món rural i quan es parla d’immigració ho té clar: “Avui en dia, tant si ens agrada com si no, són un col·lectiu clau per frenar el despoblament al món rural. Ignorar-ho a l’hora de planificar polítiques públiques és un error i només fa que sigui cada vegada més complicat gestionar el problema.

És clar que està bé atreure gent de la ciutat al camp i posar en valor experiències noves, però si volem que els pagesos locals es quedin i treballin les finques hem d’acceptar que el model necessita mà d’obra per tirar endavant i avui en dia són feines que només fan els immigrants. Podem parlar de quines són les condicions laborals, però fins i tot en això les administracions tenen marge per fer-hi alguna cosa en col·laboració amb el sector.

En tot cas, molts també venen amb les famílies i això és un factor a tenir en compte. S’han de planificar polítiques per gestionar la diversitat, la integració, l’accés a l’habitatge, que és molt necessari, i als serveis bàsics.

En el fons, com més població fixa hi ha en un lloc més fàcil hauria de ser frenar el tancament de serveis o fins i tot recuperar-ne o aconseguir-ne de nous”, raona Trepat. Mentre estan sols els homes poden anar triant, movent-se segons les necessitats.

La família obliga a plantejar la vida en uns altres termes menys nòmades, cercant una certa estabilitat. Els fills també es converteixen en unes arrels que no són fàcils de tallar.

L’Oana-Maria és d’origen romanès i fa set anys que porta el Bar Sport a la Granadella: “Durant molt de temps he pensat a tornar, sempre teníem al cap la idea que un dia tornaríem a Romania, fins que va néixer la nostra filla. Amb ella ha canviat tot, jo crec que ara ens quedarem aquí per sempre.”El mateix pensa l’Amar, que després de trenta anys finalment s’ha comprat una casa vella que va restaurant poc a poc.

L’Oana-Maria i el seu home són d’origen romanès i fa set anys que porten el Bar Sport de la Granadella.

La filla gran, la Sanae, treballa d’administrativa a la cooperativa de la Granadella i la mitjana i el petit encara estudien. Es quedaran al poble? En fons dependrà de les oportunitats que hi hagi.

L'Associació de micropobles

Una bona oportunitat per integrar-se en un poble

L’Associació de Micropobles de Catalunya és la impulsora, amb el suport de diferents organismes de la Generalitat de Catalunya, del projecte Oportunitat 500, a través del qual volen facilitat l’acollida de persones migrades i refugiades als pobles petits de Catalunya.

Les casuístiques de cada cas són diverses i des de l’Associació es fa un acompanyament a les persones i les famílies que hi participen. En Wilmer Chihuala i la seua família són originaris del Perú.

Després de tres anys a Barcelona els van proposar entrar al projecte i “en pocs dies vam haver de decidir si acceptàvem participar-hi i venir a Almatret”, explica. “Vam arribar fa pocs mesos i el canvi va ser total.

Aquí tant jo com la meua dona treballem per a una empresa municipal i els nens van a l’escola de Maials. Ens agrada la tranquil·litat i el poble és un lloc molt segur per als fills, però no tenim cotxe i les comunicacions amb Lleida no són fàcils. Ens estem adaptant, encara és aviat per saber què farem en el futur.”