El rastre de Lorca a Lleida

Poeta universal, dramaturg excepcional i persona afable, Federico García Lorca va passar temporades a Catalunya. No consta que vingués mai a Lleida, però alguns artistes locals emergents, que després serien molt reconeguts, el van conèixer.

Resseguim el rastre i la influència del poeta granadí per les Terres de Ponent.

És ben coneguda l’amistat de Federico García Lorca amb el pintor empordanès Salvador Dalí, qui, per les vacances de Setmana Santa de 1925, el va convidar a estiuejar a Cadaqués. Allí, Salvador Dalí pare, notari de Figueres, va quedar bocabadat quan Lorca li va llegir una obra de teatre que tenia mig embastada, Mariana Pineda.

El notari va quedar tan meravellat que va convidar destacades personalitats que estiuejaven a prop, com l’escriptor Josep Maria de Sagarra, el pintor Lluís Llimona i Quim Borralleras, metge apassionat per l’art, a escoltar Lorca al seu despatx de Figueres.

Al recital també hi va assistir el lleidatà Alexandre Plana.

Nascut el 1889 a Lleida –per la destinació del pare, metge militar–, va estudiar i va exercir d’advocat a Barcelona, tasca que compaginava amb la crítica en diaris com La Vanguardia, on en va ser cap de la secció d’art. També va escriure obres teatrals i llibres de narrativa i poesia.

Alt, robust i d’una homosexualitat mai amagada, el 1940 Plana moria sobtadament a l’exili de Banyuls de la Marenda (Catalunya Nord).Alexandre Plana, que havia ajudat en els seus inicis escriptors com Josep Maria de Sagarra i Josep Pla, tenia una enorme influència en els cercles literaris i l’Ateneu Barcelonès, referent cultural de la ciutat. La seva intervenció devia ser determinant, ja que pocs dies més tard de la lectura a Figueres es va celebrar a l’Ateneu una “Lectura de poesies originals de Don Frederich García Lorca, per l’autor”.

A partir d’aquí, l’autor granadí, que encara era un desconegut, establiria fortes i duradores amistats amb figures catalanes de la literatura, la música, l’escultura, la pintura, el teatre i el periodisme.

Lorca participava activament en l’avantguarda catalana.

A la ciutat de Lleida aquest corrent es difonia a través de la revista Art. Dirigida pel publicista Enric Crous-Vidal, Art intentava subvertir el panorama local amb una revista “creada al damunt d’una apatia que és crònica en la Ciutat del Segre” i “en una província aïllada i plena de beatífica carrincloneria com és Lleida”.

Tot i l’absoluta manca de recursos, es definien com a “revista internacional de les arts” i fins i tot van crear una productora cinematogràfica. A Art les referències a García Lorca són extenses.

Apareix en sis dels deu números que es van publicar. L’avantguarda pictòrica lleidatana la formaven Antoni Garcia Lamolla, Francesc Charles, Josep Sanàbria, Josep Tufet i Leandre Cristòfol, integrants del grup Studi d’Art alhora que vinculats a la revista Art.

El desembre de 1932 tots van baixar a Barcelona a escoltar la conferència que Lorca pronuncia a l’hotel Ritz organitzada pel Conferentia Club, associació de l’elit econòmica capitanejada per Francesc Cambó i Eusebi Güell, sota el títol Poeta en Nueva York. Igual que els centenars d’assistents, el tema els entusiasma –després publicaran a Art els poemes de Lorca sobre Nova York–, i al final de la dissertació van tenir una distesa conversa amb el mateix autor.

Es diu que la mà de l’escultura surrealista Relleu, de Leandre Cristòfol, tindria relació amb les mans seccionades que, també inspirat pel surrealisme, Lorca dibuixa sovint. Però és el pintor Antoni Garcia Lamolla qui mantindrà una relació més llarga amb Lorca degut a l’amistat amb coneguts comuns com Emili Grau Sala.

Lamolla va conservar el vincle amb Lorca fins al punt que a mitjans de desembre de 1935 aquest assisteix a l’exposició individual que fa a Madrid.

Qui també va tenir una forta amistat amb Federico García Lorca és el poeta i dramaturg Joan Gutiérrez Gili.

La seva mare, Rosa Gili Roig, era de Lleida (i germana de Baldomer, pintor que passava temporades a Vinaixa, i de Gustau Gili, fundador de l’editorial del mateix nom). Joan Gutiérrez és un dels prominents personatges que van organitzar a les galeries Dalmau de Barcelona l’exposició individual de Lorca, composta de 24 dibuixos.

La van inaugurar el 24 de juny de 1927 i entre els promotors també hi figuraven, entre altres, Salvador Dalí, influents crítics com Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, el dibuixant Emili Grau Sala i el poeta J. V.

Foix. Jaume Agelet i Garriga, lleidatà de soca-rel, fill del que seria comte de Vinatesa i propietari del castell d’Albatàrrec, seria un altre que tindria relació amb Lorca.

De professió diplomàtic i poeta de vocació, d’Agelet es diu que va compartir amb Lorca una poesia de tocs surrealistes. Van coincidir algunes vegades a Barcelona i Agelet va mantenir el contacte tant amb ell com als amics comuns: Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Emili Grau Sala i Maurici Torra Balari (amant de Lorca).

Algun parent d’Agelet, que sabia que els dos es coneixien força bé, va deduir que Lorca li havia regalat un dibuix. L’equívoc ve de la dedicatòria: “A Jaume Agelet, amb afectuosa i ferma amistat, F.

García, 1935”. Però ni la lletra ni la signatura és de Lorca, ni tampoc la tècnica ni temàtica tenen res a veure amb cap dels més de 400 dibuixos seus inventariats.

Va conèixer Lorca el gran músic Ricard Viñes? Segurament. Quan Lorca s’allotjava a la Residencia de Estudiantes de Madrid, Viñes hi va celebrar un concert de piano.

Lorca, que a més era un pianista excels, devia donar-se a conèixer i mantenir el tracte amb ell en futurs concerts i actes diversos. Tinguem en compte l’amistat de Lorca amb Manuel de Falla, qui el 1916 havia compost a Sitges Noches en los jardines de España especialment per a ser interpretada per Viñes.

No hi ha constància que Lorca vingués a les comarques de Ponent, però sí que hi va ser de passada. Entre l’abril de 1925 i el gener de 1936, va fer nombrosos viatges en tren de Madrid a Barcelona i a l’inrevés.

Qui sap si en una de les aturades a l’estació de Lleida va baixar, tot recordant una conversa amb un periodista. Apassionat del flamenc, Lorca preferia el cant dels gitanos catalans que vivien a les barraques de Montjuïc, que trobava més natural que no el dels andalusos dels tablaos barcelonins, que definia com a forçat i patètic.

I un dia, mentre els escoltava, va demanar al periodista i dramaturg Lluís Capdevila que el portés a Lleida “per veure com ballen allí el garrotín”.

L’estiu de 2007 SEGRE va donar a conèixer la història de Consuelo Benavides, una veïna d’Albatàrrec que forma part de la història de la literatura.

El juny de 1936, només dos mesos abans que l’afusellessin, Federico García Lorca va escriure la que per a molts crítics és la seua millor obra de teatre, La casa de Bernarda Alba. A Valderrubios, un poble proper a Fuentevaqueros, d’on era l’autor, se sabia que havia escrit un drama rural basat en la família de Francisca Alba, l’àvia de Consuelo.

“Li estàvem molt agraïts i l’àvia el va plorar molt.” Però Lorca es va convertir en un autor prohibit i no van saber fins molts anys després que la família no en sortia massa ben parada. José Benavides, pare de la lleidatana, era conegut a Granada com Pepe el de Roma, perquè era natural de Romilla.

És cert que, com Pepe el Romano de l’obra, va estar casat amb dos germanes Alba, però perquè una havia mort de part molt jove. La mare i les tietes de Consuelo s’havien fet un tip de ballar amb Lorca i volen creure que, si hagués viscut, hauria canviat els noms per no ofendre.

.