FiraTàrrega: talent local, èxit global

FiraTàrrega sempre és un bon moment per mesurar el pols de les arts escèniques més eclèctiques del país. Del país en general i de les comarques ponentines en particular. La capital de l’Urgell és un escenari propici per a l’ecosistema creatiu de les companyies lleidatanes, sempre a punt per oferir propostes que s’adapten a tots els terrenys imaginables.

Ja fa unes quantes temporades que FiraTàrrega va adaptar la nomenclatura a la realitat creativa actual. Parlar de teatre quedava obsolet, era més idoni utilitzar un paraigua que aixoplugués més gèneres, que englobés la diversitat d’obres que els arribaven. Arts de carrer va ser l’etiqueta escollida.

“La Fira ha evolucionat amb els usos i costums de la societat i aquesta capacitat d’anar escoltant el pols del moment, sense perdre l’essència, explica part del seu èxit”, reflexiona Natàlia Lloreta, directora executiva de la Fira des del 2020.

El format original no es pot entendre sense el context històric del postfranquisme i d’una societat local que ja expressava “una inquietud i sensibilitat per conquerir l’espai públic com un lloc on desenvolupar la cultura popular; Tàrrega va ser la segona població després de Sitges a recuperar el carnaval, per exemple”, diu Lloreta.

Des d’aquella primera edició del 1981 han passat moltes coses, i una de les més importants és la professionalització de tots els actors implicats, des de les companyies fins a l’estructura interna de la Fira, passant pels programadors i les relacions amb les institucions. “Sense ser autocomplaents, el cert és que la Fira té un punt singular perquè no hi ha cap altre festival o mostra que s’hi assembli.

No es va concebre emmirallant-se en cap festival concret i des d’aleshores s’ha anat creant un imaginari propi gràcies, també, a l’empremta que hi han deixat les diferents persones que s’han encarregat de la seua direcció”, reflexiona Anna Giribet, qui enguany tanca un lustre al capdavant del vessant creatiu de la cita. “Amb el pas dels anys, la Fira s’ha anat expandint per la ciutat i ara ens trobem en un moment que gairebé qualsevol espai el podem viure com una possibilitat per explorar”, reconeix Giribet.

Una dinàmica, investigar la relació entre l’espai, l’art i el públic, que sí que comparteixen amb altres festivals d’Europa a través de la xarxa InSitu, en la qual participen activament juntament amb programadors i creadors. Fa temps que les arts escèniques no només van trencar la quarta paret sinó que van començar a hibridar gèneres, a experimentar amb diferents llenguatges, a maridar conceptes que dècades enrere no eren tan donades a mesclar-se.

En aquesta lliga juguen, també, les companyies lleidatanes que hi porten els seus espectacles. Després d’haver estrenat a l’Esbaiola’t, La Baldufa porta a Tàrrega Amal, “un espectacle de circ que duen a escena Ona Vives i Laia Gómez. Són acròbates i per aquesta obra van haver de fer un esforç enorme per convertir-se també en actrius perquè Amal explica una història”, diu Enric Blasi, de la companyia, “i cap de les dues no tenia formació en interpretació malgrat haver estudiat en una de les escoles de circ més importants d’Europa, a Rotterdam. Que no fessin ni una assignatura d’interpretació ja diu molt de com es planteja la relació del circ amb les altres arts escèniques”, es lamenta.

Unes fronteres absurdes que, com la protagonista d’Amal, s’han entestat a superar. Si alguna companyia està tensant les costures dels gèneres en aquesta edició és Holoqué, que fa un pas més en la incorporació dels hologrames i la realitat augmentada en les seues propostes.

“La idea original va sortir un dia que el Diego estava conduint el cotxe, va deixar el mòbil davant del volant i es va adonar que la pantalla es reflectia al vidre” explica Núria Prunera, productora de la companyia. Amb només dos espectacles al seu catàleg –el tercer el presenten engany a FiraTàrrega– s’han fet un lloc als circuits de festivals d’arts escèniques d’Europa.

“Què fem exactament? No ho sabem del cert, a cada cita ens etiqueten diferent.” Si els dos primers muntatges tenien una narració clara que l’espectador gaudia dins d’una estructura muntada per a l’ocasió, enguany “hem construït cinc pinballs interactius en què els participants hauran de completar una història combinant el joc tradicional i la realitat augmentada”, explica Diego Caicedo, responsable creatiu de la companyia.El repte és també estimular els sentits, obrir nous horitzons, treure els espectadors, els programadors i els mateixos creadors dels escenaris on estan acostumats a treballar. “Una de les vocacions de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida és precisament sortir dels auditoris clàssics per arribar al màxim de gent possible.

I si aquesta gent no està acostumada a escoltar música clàssica, millor. Som una orquestra finançada amb fons públics i és la nostra responsabilitat sortir de casa i promoure nous espectadors en lloc de tancar-nos i esperar que sigui el públic qui vingui a nosaltres”, raona Alfons Reverter, director de l’OJC, que afegeix que “feia temps que buscàvem un punt de trobada amb la Fira i enguany ho hem aconseguit amb una proposta que ens fa molta il·lusió, tocar a plaça Major en un espectacle mig musical mig visual”.

“Des que Jordi Corominas va proposar una primera residència el 2007 per muntar un espectacle inaugural, la Fira no ha deixat d’estimular la creació d’espectacles a mida. La col·laboració amb l’OJC s’inscriu en aquesta lògica”, explica Giribet.

Un cas diferent és el dels targarins A-Rítmiks, que després de cinc anys actuant als escenaris OFF que des de la Fira es posen a disposició d’artistes de carrer, enguany van fer la proposta formal amb l’espectacle 360º i els la van acceptar. Formats a l’Escola de Música de Tàrrega, Gerard Muntané i Jofre Costa s’han trobat: el primer toca el caixó i l’altre balla claqué.

“L’espectacle és pura percussió. Un amb les mans i l’altre amb els peus i entre els dos personatges establim un diàleg una relació, un conflicte juganer”, explica Muntané. “Com a companyia vam començar fent loopstations i tocant diversos instruments, però a poc a poc hem anat despullant-nos fins a arribar als sons més purs i primaris.” Situats a peu pla, sobre una fusta circular, completament envoltats pel públic, la proposta dels targarins és d’un format gairebé íntim, que connecta d’una manera molt sensorial, ni que sigui el que topa amb ells tot passejant. Amb tot plegat, passejar és el leitmotiv de l’edició d’enguany.

Caminar, badar, moure’s, compartir, avançar sense que hi hagi, per defecte, cap més objectiu que el fet mateix de ser i viure l’espai públic, el lloc de trobada on tothom pot participar. Un lloc on, si estem atents, els dies de Fira podrem trobar-nos uns enormes rinoceronts de color rosa que, abillats amb un tutú, ens oferiran un xou d’aparença anodina que amaga, quan els observes amb deteniment, un rerefons més complex.

Ramon Molins, alma mater de Zum Zum, el qual també durà a Tàrrega el seu monòleg Testament, parla de Rhinos com “un espectacle amb una narrativa que permet una lliure interpretació per part de l’espectador, una proposta directa contra els prejudicis i les etiquetes a partir d’uns personatges sorprenents”. Un format que ha ajudat la companyia a obrir nous camins el terreny internacional.

Perquè aquest també és un dels objectius de les companyies lleidatanes, continuar expandint horitzons.