Gegants oblidats: fòssils d’escorpins colossals d’un passat remot

Dels molts organismes que han existit en aquest petit planeta se n’han trobat fòssils. Alguns corresponen a criatures que desafien la nostra comprensió i que ens generen fascinació. 

Com a éssers titànics, tenim els desapareguts dinosaures, que van viure a la Terra durant uns 160 milions d’anys. La majoria eren herbívors de quatre potes. Els carnívors, també descomunals, eren bèsties depredadores que caminaven amb les dues potes del darrere, que tenien molt més desenvolupades. No tots eren grandiosos, n’hi havia de petits com una gallina i el seu èxit fou total. Tots, però, es van extingir per la destrucció causada per la caiguda d’un gran meteorit ara fa uns 66 milions d’anys. Éssers monstruosos han poblat el món, tant en els continents com en les aigües, durant milers de mil·lennis. En articles anteriors hem parlat d’ells: els mosasaures, els cronosaures, els plesiosaures i els ictiosaures, que vivien al mar. Al cel, hi havia ocells primitius i els pterosaures, autèntics rèptils voladors que podien arribar a fer fins a més d’onze metres de cap a cap. Recordarem també unes enormes aus, amb un disseny semblant als estruços, casuaris i emús, però molt grans, amb un crani de gairebé 80 centímetres proveït d’un ample i esgarrifós bec ganxut. Eren terrorífics depredadors amb potents potes corredores, com el Titanis o el Phorusrhacus. Visqueren per Amèrica des de fa uns 50-40 milions d’anys fins fa, tan sols, uns 2 milions. Si parlem de mamífers, destaquen uns animals parents dels rinoceronts, de vora sis metres d’alçada i uns nou de longitud. El Paraceratherium, perdut fa uns 30 milions d’anys, en seria un exemple. No obstant això, avui encara tenim entre nosaltres les grans balenes com la blava Balaenoptera musculus, que abasta els 30 metres. Un gegant. 

Temps dels escorpins gegants

 Totes aquestes criatures han desaparegut, van viure milions d’anys abans que aparegués l’home. Avui, però, encara anirem més enrere en el temps. Fa uns 480 milions d’anys, a l’Era Paleozoica, els continents del nostre planeta eren ben diferents a com els coneixem avui dia. La combinació dels gasos de l’atmosfera no era com l’actual, sinó amb poc oxigen i molt de diòxid de carboni.

Pràcticament, a les terres fermes s’endinsava una capa de vegetals i els animals existents, de disseny arcaic, no sortien de les aigües. Tot i això, algunes formes de vida iniciaven atrevits intents cap a les voreres exteriors i fangoses. 

Descobriments fascinants 

A mesura que els paleontòlegs han desenterrat sediments del passat, han descobert les despulles fossilitzades d’unes criatures monstruoses que visqueren en les aigües, les quals tenien un parentiu llunyà amb les aranyes i escorpins actuals. Eren marins i també amfibis, ja que, de mica en mica, sortiren a les platges de llavors. Són coneguts sota el nom de Gegantostracis (també Euripterids). Animals invertebrats però gens petits, que mesuraven entre els 50 cm i els 2,5 metres de longitud. Se’ls coneix informalment amb el nom d’escorpins marins i n’hi havia de variades formes, totes terrorífiques. El seu cos lluïa un cap cuirassat amb ulls compostos centrals o laterals. Deu potes articulades sorgien de sota aquest cap i alguns exemplars posseïen unes temibles pinces proveïdes de pinxos en el primer parell, preparades per atrapar les seves víctimes: peixos primitius, trilobits, petxines i altres criatures. La resta del cos estava protegit amb dures franges dèrmiques. La cua, allargassada, acabava en un punxó o era aplanada; no tenia agulló. Aquests predadors devien ser temibles, mig enterrats en els llots del fons del mar o en els fangs de riberes i llacs, a l’espera de saltar sobre una presa descuidada. Van existir durant uns 100 milions d’anys, i, en aquest temps, es generaren també els autèntics escorpins. 

En el període geològic Permià (300-250 milions d’anys), possiblement a causa d’uns successos catastròfics ocorreguts al planeta, i que afectaren dràsticament la vida a la Terra, s’endugué els Gegantostracis per sempre més. Certament, no eren veritables escorpins, però tenien el seu aspecte. Com he dit, podrien ser els avantpassats de les aranyes, dels alacrans actuals i també del grup dels xifosurs, dels quals parlem tot seguit.

Limulus, un remot parent 

En el present gaudim d’un possible descendent força estrany, pràcticament un fòssil vivent. Es tracta del cranc de ferradura o casserola de les Moluques (Xiphosurs), que habiten a l’arxipèlag d’Indonèsia i a la costa est nord-americana. És un animal protegit per una closca, com si fos un casc, sota la qual amaga cinc parells de potes articulades i la boca. Gaudeix d’una fina, dura i llarga cua.

Vivien al mar i sortien a les platges per fresar. Neden boca amunt estrafolàriament i tenen la sang blava –com els pops–. La sang blava s’aprofita avui en la indústria farmacològica degut a les seves qualitats medicinals. Això provoca una explotació abusiva d’aquestes criatures, a causa de la pesca, cosa que fa témer per la seva extinció. El nom científic d’un dels tres gèneres existents és Limulus polyphemus i, veritablement, té una forta semblança amb els crancs i aràcnids que coneixem. Tots mostren fesomies semblants. No és, però, un cranc, es tracta d’una classe especial d’artròpodes (Xiphosura) i, com he dit, és emparentat més aviat amb els aràcnids. S’han trobat fòssils d’aquests animals especials amb una edat d’uns 400 milions d’anys. D’aleshores ençà, gairebé no han canviat el seu disseny corporal. Tampoc resulten infreqüents les passes deixades en els fangs poc abans de morir, ara transformades en fòssils. Tot un testimoni. 

Aquestes criatures tenen una llarguíssima història, es coneixen fòssils de fa uns 400 milions d’anys, com he dit, però eren descendents d’altres organismes encara més antics. Pràcticament, sorgiren en temps semblants a l’aparició dels monstruosos escorpins marins que hem citat abans. 

Escorpins vertaders 

Pel que fa als veritables escorpins, les primeres aparicions a la història de la Terra es remunten a uns 450 milions d’anys, en el període geològic Silurià. Com els Gegantostracis, també eren aquàtics, però amb el temps els seus descendents van conquerir les terres seques. Exemplars gegants van existir durant els períodes Devonià i Carbonífer, d’entre 380 fins a 300 milions d’anys. Destaquen criatures com el Praearcturus, de vora un metre de longitud, el més enorme de tots els coneguts, i el Pulmonoscorpius d’uns 70 centímetres d’envergadura. Altres com el Gigantoscorpius en mesurava uns 24. El darrer segment de la cua es va transformar en un agulló verinós.  El gran augment i extensió de la vegetació terrestre, de fa 350-300 milions d’anys, va subministrar ingents quantitats d’oxigen a l’atmosfera, cosa que se suposa que va desencadenar les notables proporcions d’aquests aràcnids i altres éssers, com alguns insectes i miriàpodes, amb exemples com la Meganeura, libèl·lula de 75 cm, i l’Arthropleura, un milpeus de més de dos metres de llarg! Certament immensos.

Les despulles petrificades dels escorpins no són gaire freqüents. A Lleida, a la serra del Montsec, a les famoses pedreres de Meià, es va descobrir un extraordinari exemplar fossilitzat que es guarda en el fons paleontològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI). De mida petita, presenta, no obstant, gairebé totes les característiques pròpies d’aquests artròpodes. La magnífica fossilització ha permès la preservació de la zona ventral, exhibint els dos pintes sensorials típics, les pectines, ubicats en forma de “V” entre les potes d’aquestes criatures. Igual que les seves parentes, les aranyes, recuperades al Montsec, res no ha canviat en les seves fesomies tot i haver transcorregut uns 130 milions d’anys. Aquest fet ens indica la gran adaptabilitat d’aquestes extraordinàries criatures en un període de temps tan dilatat. 

La resistència d’aquests éssers es fa palesa pel fet d’haver sobreviscut a les terribles extincions que assolaren el planeta. Són molt anteriors als dinosaures i els han sobreviscut. Tot un èxit. És una sort de tenir entre nosaltres les aranyes, els escorpins i els “crancs de ferradura”, testimonis de la grandesa de la vida i l’evolució. Tot i que ens facin una mica de repulsió.